divendres, 12 de desembre del 2008

Sant Jeroni de la Murtra



Finalment he pogut visitar Sant Jeroni de la Murtra. Tot i preveient-ho, en surto decepcionat.

Es tracta d'un conjunt monumental que qualsevol comunitat culturalment sensible la mantindria com un dels seus referents essencials. I així està, en semi-abandó. El seu estat i el tractament de que és objecte, és un sublim menyspreu als ciutadans, al país i a la cultura en general.

Per començar, només es pot visitar durant 1 dia al mes, i quan pots fer-ho, te n'adones de la realitat. La torre de defensa no s'ensenya al públic i tota la seva part superior resta apuntalada (paraules textuals del guia). El conjunt de les primeres construccions reials, tampoc s'ensenya ni s'en comenta el seu estat. Del que se suposa eren les estances reials, resten també "apuntalades" excepte una, que el guia indica que és restaurada però que tampoc es pot visitar. Del lloc on els reis catòlics rebien les visites durant les seves estades a Barcelona, els guies no en coneixen ni l'existència, ni molt menys el seu estat, etc.

Tot i això, la visita és imprescindible. El que queda del claustre gòtic i dels seus relleus, molts encara amb pintura original és extraordinari. El refetor, (l'única estança visitable restaurada) i llurs frescos de l'època, conserven amb escreix el seu atractiu.

Joan II, els Catòlics, Carles I i Felip II, tots ells reis de Catalunya-Aragó, varen fer de Sant Jeroni de la Murtra el seu lloc d'estada mentre eren a Barcelona. Aquest fet va dotar a Sant Jeroni de riquesa arquitectònica i de prestigi. Només caldria conservar-ho com es mereix...i no s'està fent. No ho puc entendre.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Mas Sunyol i IKEA


M'agrada anar a l'IKEA de Badalona. Cada vegada que hi vaig, intento endevinar on deu ser l'enclavament exacte on es trobava Mas Sunyol. I cada vegada penso què es podria fer per recuperar-ne les restes soterrades de l'edifici, (si és que n'hi han), i aixecar-hi un espai de difusió de la nostre riquesa històrica. Seria possible fer-ho?

El dia 3 d'abril de 1493, Cristòfor Colom arribant d'Amèrica es traslladà a Barcelona per tal de ser rebut oficialment per Ferran el Catòlic i la seva esposa. Després de la recepció que aquests li feren al Palau Reial Major, la comitiva de camí cap a Sant Jeroni de la Murtra (on Ferran encara es recuperava de la ferida que li provocà l'atac de Joan de Canyamàs a les escales del Palau Reial)acompanyaren a Cristòfor Colom a "casa seva". Casa que segons la tradició s'anomenava Mas Sunyol, i que l'any 1473 figurava segons els arxius, a nom de Francesc Colom Bertran de Barcelona (29è president de la Generalitat). La casa se l'emportà una riuada l'any 1962.

No seria interessant i atractivament turístic partir de l'enclavament i les restes de Mas Sunyol i fer una caminada fins Sant Jeroni de la Murtra (obert clar!, no com ara que només es pot visitar un cop al mes)i així reviure i divulgar aquells dies de gran transcendència històrica? Coneixem els fets, tenim una bona part dels escenaris, necessitem propostes que ens generin valor i ens ajudin a superar pessimismes...a què esperem?

dijous, 20 de novembre del 2008

Papeles Mojados.- Chambao


Navegant per Internet m'he trobat aquesta cançó. L'he escoltat no sé quantes vegades i em segueix despertant emoció...




Miles de sombras cada noche trae la marea
navegan cargaos de ilusiones
que en la orilla se quedan

Historias del dia a dia
historias de buena gente
se juegan la vida cansados
con hambre y un frio que pela

Ahogan sus penas con una candela
ponte tu en su lugar
el miedo que sus ojos reflejan
la mar se echó a llorar

Muchos no llegan
se hunden sus sueñoa
papeles mojados, papeles sin dueños.

Frágiles recuerdos a la deriva
desgarran el alma
calaos hasta los huesos
el agua los arrastra sin esperanza
la impotencia en sus gargantas
con sabor a sal
una bocaná de aire
les daba otra oportunidad

Tanta injusticia me desespera
ponte tu en su lugar
el miedo que sus ojos reflejan
la mar se echó a llorar

Chambao

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Wikinomics. Don Tapscott - Anthony D. Williams (1a. Part)



Al publicar els missatges que es desprenien de la lectura del llibre d'Stuart Mill, i fins i tot del de Montaigne de l'Stefan Zweig, no m'imaginava ni de bon tros, que amb la lectura d'aquest llibre Wikinomics, faria referència a un fenòmen que tot i ser actual, servís no només de colofó perfecte a les idees exposades en els comentaris anteriors, sinó que amb ell, trobés l'oportunitat de reflexionar sobre el desconcert generalitzat de la crisi del sistema financer i principalment de la situació econòmica del nostre país.

Cal dir però que la temàtica del llibre exposat, no fa referència a un mer fenòmen passatger. Es un llibre divulgatiu sobre el pas de gegant que s'està donant en l'evolució de la humanitat a nivell mundial. Evolució en l'àmbit personal, en l'àmbit social i en general en la totalitat de l'àmbit econòmic. Es un llibre que ens mostra emfàticament tots els indicis provatoris del naixement consolidat d'una nova economia, la nova economia de les multituds intel.ligents.

John Stuart Mill argumentava en la justificació per a l'obtenció de llibertat d'expressió en plè segle XIX, que només la contrastació d'idees, opinions i pensaments en garanteixen la seva frescor i primordialment, la seva pròpia evolució. Es precisament aquí on neix tot, en la contrastació lliure i el construir col.lectiu que permet avui la tecnologia Internet i les noves eines col.laboratives anomenades web 2.0, aquest és el punt d'inflexió!.

En les primeres pàgines del llibre, podem ja prendre consciència del que s'esdevé amb constatacions de conceptes que apareixen amb força, amb la força de la Tempesta Perfecte...

Contrastació del pensament individual i col.lectiu. "...estem entrant en una nova era on milions de persones comparteixen llurs notícies, llur informació i llurs opinions a la blogosfera, una xarxa autoorganitzada de més de 50 milions d'espais virtuals...", "...alguns dels blocs reben més de mig milió de visites diàries...", "...els individus comparteixen coneixement, capacitat informàtica, ample de banda i altres recursos...", "...els blocs son la cafeteria més gran del mon...". "...els blocs son oberts, aquests obertura genera confiança, i la confiança lleialtat..."

Participació en l'economia. "...ens trobem en una nova era on les persones participen de l'economia com mai ho havien fet...", "...milions de persones sumen esforços en col.laboracions auto-organitzades que produeixen nous bens i serveis dinàmics que competeixen amb els oferts per les empreses més potents i de major financiació del món..."

La nova economia resultant. "...aquesta nova participació està arribant a un punt de no retorn on les noves formes de col.laboració estant canviant les maneres d'inventar, produir, comercialitzar i distribuir els bens i serveis de forma global...", "...es una revolució econòmica que igual que totes les anteriors implica canvis de processos, tecnologies i models de negocis...", "...només les empreses que entenguin això veuran les noves oportunitats..."

Abans de continuar, la reflexió personal. I tot això ens ho hem de prendre com a doctrina o dogma de fe?, és contestable? és una altre corrent de pensament que s'esdevé oportunament introduïda pels remoguts temps en que ens trobem, en una moda més?

No tinc cap dubte que la publicació oberta i lliure d'opinions i pensaments, la seva contrastació col.lectiva en l'àmbit que cadascú desitji, la realització conjunta i organitzada de projectes de la magnitud que lliurement es determini, té tot plegat i per si sol, una força extraordinària i que com bé ens recorden els autors del llibre les podem comprovar amb projectes avui exitosos com Wikipedia, Linux, el moviment OpenSource, les xarxes d'investigació global, etc..

No tinc cap dubte que els canvis que s'han d'esdevenir progressivament per encabir-nos en aquesta nova economia són els que es necessiten per apaivagar els efectes de les actuals crisis econòmiques (catalana, espanyola i occidental) i que aquests mateixos canvis són els que es precisen per encarrilar-nos directament a una etapa de progrés econòmic i social (sense oblidar altres iniciatives de canvi, com el model energètic, la sostenibilitat medi-ambiental, etc)

I tampoc tinc cap dubte del gran pas que això suposa pel meu propi enriquiment personal, pel conreu de la meva individualitat (què diria avui Montaigne davant d'aquest salt de la Humanitat!) i de l' espectacular millora en quan a l'àmbit i a la consistència de les relacions en el meu entorn social present i futur.

Crec que el que exposa el llibre és la dimensió del canvi que s'està gestant, i a la vegada, la dimensió de les oportunitats que s'en poden generar a partir d'avui mateix. Aquesta lectura de les oportunitats actuals és la que m'interessa, i no les oportunitats per les empreses de gestió d'impagats, pels serveis legals d'expedients de regulació d'ocupació, o del creixement de les franquícies i/o de les vendes d'hamburgueseria industrial.

Continuarà...

dissabte, 13 de setembre del 2008

FreeMind



Cercant noves maneres de dur a terme presentacions, he trobat l'aplicatiu open source "FreeMind", el qual pretén ajudar a la representació gràfica d'una idea, un concepte o qualsevol altre cosa (un llibre per exemple), de la manera com mentalment la tenim esquematitzada. Pretén ser d'utilitat en sessions de Benchmarking per a la plasmació ràpida de les idees que apareixen durant la sessió. Tot i que no he adquirit la suficient pràctica ni de l'eina ni de la metodologia, adjunto gràfic de l'esquema mental de l'anterior post Sobre la llibertat.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Sobre la llibertat - John Stuart Mill



John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)


De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.


Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!

divendres, 1 d’agost del 2008

Va.. fem-ho! - Richard Branson



Sempre he vist Richard Branson un personatge interessant, suggerent i per sobre de tot, apassionat. Al pensar en ell, el recordo en una sequència en la que amb els braços oberts en creu i un xic reclinat endavant, simula ser un avió en plè vol (se suposa que de la seva companyia), donant una imatge de la seva vitalitat i de la diferent manera d'entendre i vendre els seus projectes, sobretot el de Virgin Airlines que en aquell moment estava promocionant. Es conegut que de l'imperi Virgin, ell n'és el creador i l'anima emprenedora, però no han trascendit grans coses de la seva biografia ni res escrit per ell mateix de les seves experiències (apart del que relata en la seva pàgina web de virgin). En el moment de redactar aquest escrit, ha estat notícia que Virgin galactic havia presentat l'avió amb el que portarà a terme els vols espaials. En les imatges de televisió es mostrava l'aparell espaial, produint-se el tall del document quan Branson s'adreçava als assistents. Com pot ser que no mostréssin part o el que sigui de les paraules de Branson? No ho puc entendre. Sort que havia comprat el llibre i podia accedir als seus missatges!

L'estructura del llibre conté a més de l' introducció-flaix del que s'exposarà, catorze capítols amb un encapçalat en forma de missatge base o missatge "força" que dirien a Infonomia, i per sota d'aquest amb sentències en forma de consells extrets de l'experiència, que pretenen donar cos al missatge inicial i entrada a la lectura del contingut del capítol. Al final un epíleg en forma de resum, i una sensació (pròpia) que et queda quan comproves que comparteixes molts valors amb algú, i que aquests, li han estat de molta utilitat a l'aplicar-los en els seus projectes empresarials i fins i tot personals.

En el contingut del capítol s'hi exposen els projectes que donen consistència a les seves recomanacions. Dels projectes, n'hi han que son autèntiques aventures esportives (les quals personalment em son més prescindibles), i n'hi ha que son el relat de l'inici i d'algunes situacions particulars reals dels seus projectes empresarials o socials. (gairebé totes mereixedores de la màxima atenció).

Per començar el títol ja em sembla tota una declaració i amb la qual no m'hi puc sentir més identificat. Es clar i concís, però a la vegada conté tota la força del que vol transmetre el llibre, per mí és engrescador. "Lets do it" (fem-ho) o bé, com es titulaven les primeres edicions del llibre "screw it, let's do it" (a la merda.. fem-ho!), per mi es podria traduïr amb una expressió més utilitzada al nostre país com "va.. fem-ho!", sí que és més descriptiva del sentiment impulsiu que et porta a iniciar un projecte "screw it... let's do it", però potser aquesta no conté la necessitat d'un anàlisi previ a l'hora d'arrencar el projecte.

Les recomanacions apareixen ja en els primers capítols. "Mirar, escoltar i aprendre.." abans de dir sí a un planteig, una idea o un projecte. Es a dir, la predisposició és i ha de ser positiva, no a posar trabes a les idees siguin pròpies o no, sobretot si aquestes institivament creu un mateix que "valen la pena". Quan ja has mirat i escoltat, si et vols llençar a un projecte i creus que no en saps prou, aprèn-ne i fes-ho. Aquest es el missatge!. I després venen els avals d'aquest missatge, com el primer projecte important en la creació de la revista Student que arribá als 30.000 exemplars.. o bé la primera botiga de discs a Oxford Street de Londres...la qual fou la llavor per arribar a una repartida xarxa de botigues a les principals ciutats. Tot això abans dels 20 anys!

En un altre capítol, Branson, que sovint es pregunta "el meu treball és divertit?, em fa feliç?", ens recomana que ens la fem tot sovint. Divertir-se és passar-ho bé, gaudir amb el que estem fent, és això el que es torna imprescindible. Endegar projectes o dedicar-se als negocis requereix per sobre de tot, treball, però si aquest no implica passar-ho bé, no es tindrà la vitalitat necessària ni a nivell físic ni a nivell espiritual. Al cap i a la fí, gaudir, riure, estimar i apreciar els altres és del que es tracta a la vida.

Es gratificant que l'autor, a l'adreçar-se al lector, mostri amb transparència les fonts de l'argumentació de la seva aposta per la defensa del tema en questió, en aquest cas del medi ambient. Quatre són els personatges el postulat dels quals, l'han influit més en l'adopció de la presa de posició mediambiental, el fundador de WWF (la organització conservacionista més gran i respectada del món, segons el traductor del llibre)Peter Scout, el fundador de Amics de la Terra Jonathan Porrit i dos científics britànics James Lovelock i Tim Flannery (Haig de confessar que m'encurioseix seguir aquests personatges i llurs organitzacions). Amb les seves fonts de coneixement ben falcats, Branson adopta com a ensenya d'actuació en tots els seus projectes, el concepte de Capitalisme Gaia. El mot Gaia resulta del significat grec de la deesa de la Terra, personifica la defensa de la Mare Terra. Els comentaris i les argumentacions en aquest capítol són també interessants, llegint-los pots sentir l'entusiasme i la preocupació pel medi ambient, no només de Branson, sinó també el de Al Gore (ja conegut), la companyia petrolera BP, Robert Murdoch, etc.. A destacar, la predicció de l' actual crisi econòmica, quan descriu la indefensió dels consumidors davant del control absolut de l'energia mundial en mans de la OPEP i el consequent augment de preus que aquesta situació comporta com a factor desencadenant (junt amb altres, com l'escasa atenció a una millora del refinament del petroli). Seguint amb la lluita mediambiental, i a part d' altres iniciatives, Branson exposa com un dels seus projectes més innovadors, el d'aconseguir que més gent torni al tren i deixi les carreteres, per fer-ho, la creació de Virgin Trains. Capitalisme Gaia portat a la pràctica... i coherència.

L'avançar en el decurs de la pròpia existència vital, és un procés que ens colpeja suaument però continua, i sobretot en certs moments del nostre calendari, aquest procés, per alguns, s'ens fa especialment sacsejador. En el llibre ho testimonia Branson, i això, tot i que no reconforta, tens la satisfacció de compartir-ho: “Quan vaig complir els quaranta, tingué una depressió sense precedents..” aquesta afirmació es troba intencionadament en el capítol titulat "fes coses pel bé comú" (haz algo bueno). El rerafons és el següent, quan et trobes en un atzucac relacionat ja sigui amb moments de la vida que et demanen una certa inflexió o bé altres moments amb questions punyents que apareixen en els negocis, on has de triar quin és el millor camí per sortir-ne, el podem trobar seguint la experiència de Branson, en la preocupació i el treball actiu per causes del bé social. L'exemple il.lustratiu de la intervenció de Branson en la invasió de Kuwait per part de Irak, és alliçonador, així com també la seva estreta relació amb personatges com els reis de Jordània, Nelson Mandela, etc.. primant-ne sempre la vocació de servei.

Em quedo doncs amb les seves recomanacions exposades en el llibre (per exposar-ne algunes: sigues una persona normal, conserva la informalitat, desafia als grans, mou-te ràpid, etc..). Algunes poden semblar simples o fins i tot de sentit comú, però en això rau la clau de la majoria d'iniciatives empresarials, si a més, els acompanya la confiança, i el treball, estarem seguint amb major grau l'esperit, la valentia i els resultats de Richard Branson. Almenys això diu ell.

divendres, 20 de juny del 2008

Els ulls del germà etern - Stefan Zweig


Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".


Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...

Montaigne - Stefan Zweig


Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.

I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.

II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!

IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.

IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.

V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.

VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.

VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.

VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.

IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...

dimecres, 26 de març del 2008

A l'ombra del Palau (o Avignon segona part)


D'Avignon n'obtinguerem a més, altres records enriquidors. El passeig pels imperturbables carrers històrics, el ric museu de pintura medieval i renaixentista al Petit Palais, el cèlebre pont de la cançó que ens ensenyaren a l'escola, etc... Tot ben interessant, però segurament no tant com dues experiències viscudes a l'ombra del palau, que m'és precís recordar i anotar en aquest espai.

La primera fa referència a l'allotjament, o no ben bé, ara veurem. Ja fa un temps, que amb la família quan anem de turisme ens allotjem o bé a cases rurals, taules d'hostes, "gites" franceses o cases de "bed and breakfast". Seguint aquesta mateixa tradició ens hostatjarem a la "maison et table d'hotes" anomenada justament "A l'ombre du Palais". A l'arribar-hi, ens atèn la Sabine, la mestressa, que com sempre en aquests casos, ens ensenya la nostre habitació i les estances diguem-ne compartides. L'atenció em portà a la sala d'estar, farcida de llibres vells i cd's de música de diversa tipologia. Una bona col.lecció. Em vingué al cap la pregunta (que al final no faria) de si els hostes podem accedir a aquell material, m'imagino que sí. Realment, hi podien accedir, però la col.lecció és particular i molt cuidada per la Sabine (quan el meu petit fill s'hi acostava encuriosit, ella patia sense amagar-s'ho per la integritat de la preuada col.lecció!)). Era una dona amb edat per ser àvia, amb caràcter, culta, amb bagatge i amb la sensibilitat per conrear amb plaer les seves aficions. Les habitacions dels hostes, dedicada cadascuna a un pintor de prestigi, contenien fotogrames d'algunes de llurs obres més reconegudes. La nostre, era dedicada al francès d'origen rus De Staël. I el sopar, compartit amb els altres hostes i preparat per ella mateixa, s'ens mostrava cuinat amb els ingredients i el mètode del seu rigor intel.lectual. Es ben sabut, i sobretot per ells mateixos, que un dels principis que han de respectar aquest tipus d'establiment és el bon tracte al client, (per allò del boca-orella), però no m'he trobat mai en cap cas que vagin a comprar una joguina pel meu fill, o que ens facin tot de fotos compartint taula i te les envïn (un cop revelades) per correu ordinari al teu domicili, senyals inequívocs de visió efectiva d'orientació al client i màrqueting encara escasa en les nostres empreses! Passejant pels històrics carrers d'Avignon i recordant la Sabine, em semblà assistir a la personalització plasmada de les diferències socials i culturals entre el seu país i el nostre. La inquietud cultural, el respecte per l'antic, el conreu de les relacions humanes, la observància al nivell més alt de les més elementals normes del negoci, el gust per les coses ben fetes, etc.. No sé si aquestes diferències són grans o petites, el que sí sé és que visc amb la il-lusió de que ens acostem.

La segona experiència la sentí al passar per davant de l'edifici en que s'hi indicava que allà s'hi havia allotjat i hi hauria mort el pensador anglès John Stuart Mill. Certament, sabia per les guies de viatge que Stuart Mill reposava a Avignon, havent-hi viscut llargues temporades, però res més. Recordava Stuart Mill dels estudis d'Econòmiques i de la seva referència sempre obligada a la història de la Economia, i... no gaire més. Al passar per davant del que havia estat la seva residència no vaig poder resistir d'aprofundir en la biografia i l'obra del personatge. Vaig començar a llegir un llibre que tenint-lo de fa anys a la meva biblioteca, no l'havia llegit encara mai, "Sobre la llibertat", el resum del qual insertaré en aquest espai. Ara, només assenyalar que la mort de Stuart Mill es va escaure a Avignon visitant la ciutat uns mesos l'any, per poder així, apropar-se a les restes que allà eren i hi són de la seva esposa i amiga, i recordar amb major proximitat els moments viscuts juntament. La lectura de la biografia i del llibre, promet. M'apressa endinsar-m'hi.

dimarts, 25 de març del 2008

Avignon




Un robust llegat històric, la importància del qual no n'hem estat prou conscients; a mes, molt a prop de Catalunya. Aquest argument és definitiu per justificar l'anada d'uns dies de vacances de Setmana Santa (2008) a la Provençal Avignon.

Entre 1309 i 1403 Avignon fou la seu de nou caps de l'església Catòlica i Romana (els set primers francesos), que en feren la seva residència i que hi establien tota la seva organització.

La por a les violentes consequències de les lluites que protagonitzaven les poderoses families italianes Colonna i Orsini per al control del poder de tots els estaments romans, provocà que el papa francès Climent V decidís abandonar el Vaticà per establir-se a un territori que, formant part del patrimoni papal, oferia major seguretat i una garantida protecció del rei. Són gairebé cent anys d'exili papal del Vaticà en el que tots els afectats coincidiren en definir com a provisional i forçat per les circumstàncies polítiques imperants. (Si no arriba a definir-se provisional, no em puc ni imaginar què tindriem avui a Avinyó!).

La llista dels papes que hi residiren es la següent:
Climent V (1305-1314)
Joan XXII (1316-1334)
Benet XII (1334-1342)
Climent VI (1342-1352)
Innocenci VI(1352-1362)
Urbà V (1362-1370)
Gregori XI (1370-1378)

Gregori XI fou el darrer dels papes a Avinyó. S'entossudí a nomenar bisbes francesos per a les diócesis italianes, i això li portà inesperats maldecaps. Per aquest motiu, les autoritats italianes protestaren i es revoltaren contra el papa. Florència envià a Avinyó Caterina de Siena (Santa Caterina de Siena), amb l'objectiu de que Gregori reconsiderés la seva posició, i de que tornés a la seu papal romana. La visita de Caterina al palau papal d'Avinyó és avui força comentada i escenificada en els termes en que sembla es produí. Caterina no va poder obtenir un acord d'entesa, peró si que va convèncer Gregori XI que tornés a Roma. El 17 de gener de 1377, el papa era de nou a Roma. Però no per molt temps, els problemes amb els italians seguiren i el mes de maig, el papa tornava a Avinyó. Aquesta estada a Avinyó durarà fins el setembre del mateix any 1377, en que Gregori entén que pot tornar a Roma, però quan tornava de nou a penedir-se del nou retorn romà i mentre planejava novament retorn a Avinyó, el papa morí a Roma el 26 de març de 1378.
Els cardenals (majoria francesos) que han de nomenar nou papa, nomenen (pressionats pels italians) el napolità Urbà VI. Però les males arts del nou papa, feren que els cardenals (majoritàriament francesos) li demanéssin la seva abdicació, cosa que aquest es negà (recolzat per italians, alemanys i anglesos), i provocà que els dissidents nomenéssin al francès Climent VII nou papa. S'ha esdevingut el que es coneix com a Cisma d'Occident, l'església dividida en dos bàndols i amb dos papes ocupant el liderat de l'església. Pocs temps després el descontentament de les autoritats napolitanes cap a Climent VII, féu que aquest decidís fixar la seva residència papal a Avinyó.

Així, seguiren a Avinyó, els papes dissidents (antipapes):
Climent VII (1378-1394)
Benet XIII (1394-1423)

Bonifaci IX i Benet XIII succeïren respectivament, les morts de Urbà VI i de Climent VII.

El Concili de Pisa, convocat majoritàriament pels dissidents, intentà acabar amb la situacíó nomenant el 5 de juny de 1409 un tercer papa (Alexandre V, amb seu a Pisa) i destituïnt els dos papes en litigi (Gregori XII de Roma i Benet XIII d'Avinyó). Però el bàndol romà no reconegué la legitimitat del nomenament i per tant, l'intent acabà en no res, excepte amb el fet que a partir d'ara hi hauran tres papes disputant-se el lideratge catòlic.

El 30 d'octubre de 1413, Joan XXIII de Pisa que succeí Alexandre V, convoca amparat per l'emperador Segimon, Concili a Constança. El maig de 1415, amb el concili encara actiu, s'aconsegueix la destitució de Joan XXII i el juliol, la renúncia de Gregori XII. Només faltava la renúncia de Benet XIII. Aquest no renuncia, i previa negociació de l'emperador Segimon i el rei d'Aragó Ferran, es trasllada a Penyíscola. Durant els mesos de setembre i octubre del mateix any, se celebra la conferència de Perpinyà per tal de fer desistir a Benet XIII del seu propòsit, però els assistents l'emperador Segimon, Ferran I d'Aragó i Vicent Ferrer, no aconseguiren l'objectiu. Donada la insistència de Benet, tant el rei Ferran com Vicent Ferrer deixaran l'any seguent (1416) de prestar-li obediència. L'any 1417, Benet XIII abdicà.

Benet XIII, de nom Pedro Martínez de Luna, pertanyent al llinatge de la família aragonesa dels Luna, fou l'inspirador de la celebració del compromís de Casp per a escollir nova dinastia per a la Corona d'Aragó, i ferm partidari, junt amb Sant Vicenç Ferrer de la dinastia Trastàmara. Era tiet de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, essent conegut sovint com papa Luna, el qual acabà els seus dies al castell de la vila de Penyíscola on s'havia retirat i on actualment, s'en pot visitar tant el museu com les estances de la fortificació.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Verònica Franco


Llegint la revista "Historia y Vida" (número 478), sense esperar-m'ho, m'encuriosí l'article de la Maria Pilar Queralt del Hierro dedicat a la biografía de la cortesana veneciana del segle XVI Verònica Franco, incomprensiblement desconeguda per mi fins aleshores. Ho haig de dir així: m'apassionà el personatge. El Renaixement italià del 1500, a part de la inigualable riquesa que subministrà, va permetre a les dones unes cotes de llibertat fins aleshores inimaginables, i en aquest entorn de major consecució de llibertat, de plena ebullició renaixentista i de l'ambient de la pròspera i distingida Venècia, destacà pels seus propis mèrits Verònica Franco.

L'estiu del 1574, quan Enric de Valois, aleshores rei de Polònia, fou nomenat nou rei de França (Enric III), i de camí cap a París on havia de ser coronat, les autoritats de Venècia li oferiren com a regal (sense conèixer-ne encara la seva homosexualitat), una nit amb la més bella, culta i refinada ciutadana de Venècia: Verònica Franco.

Era una època d'esplendor per a les dones a Itàlia. Caterina Sforza, Isabella d'Este, Vittoria Colonna i Lucrècia Borgia, juntament amb Verònica apareixen amb rellevància social, cultural i política al renaixement italià, però cap d'elles, excepte Verònica, es preocupà a part del conreu del seu talent literari, per la digne supervivència de les prostitutes que feinejaven per les ciutats. Era la primera de la llista de les dones que es dedicáven a la prostitució, però com diu Angeles Caso al seu llibre "Las Olvidadas", en aquella època, qui era més lliure i menys prostituta que ella? ella podia triar els homes amb els que volia estar, els seus amants, les altres no, tant li fa que fossin casades, solteres com altres prostitutes. Només a Venècia hi havia una llista de tres mil prostitutes, de les quals 215 eren considerades "cortigiane oneste", i d'aquestes cap brillarà com Verònica Franco.

Disposem d'un retrat seu, fet pel mateix Tintoretto, el qual titulà La dona que descobreix el seu pit pintat el 1570. Extraordinàriament bella, de pell blanca i cabell roig, ulls clars i faccions fines, estudià sense parar, aprengué formes i usos cortesans i no trigà a despertar admiració a la ciutat, era Verònica Franco.

Instal.lada al palau de Santa Maria Formosa a Venècia, Verònica féu de la seva residència un veritable Ateneu. Per allà es feien veure nobles, músics, pintors i poetes. Un dels més il.lustres visitants fou Michel de Montaigne, que l'any 1580 i en plena gira del seu gran viatge, acudí a casa seva a sopar i on va rebre com a regal, el llibre "Lettere familiari e diversi " que havia escrit i editat la mateixa Verònica Franco.

A partir del 1582 es perd el rastre de Verònica, sembla que retirada de la vida social es reclogué per escriure les seves darreres obres, que malauradament no es conserven. Un apunt del registre de la Sanitat, informa que el 22 de juliol del 1591 (en l'oblit! què em recorda aquest final?), morí de febres als quaranta cinc anys, Verònica Franco.

Em queda pendent la lectura de la seva obra, de la seva biografia Margaret F. Rosenthal "The honest courtesan: Veronica Franco, citizen and writer in sixteenth-century Venice, així com la pel.licula "Mas fuerte que su destino" ("dangerous beauty" 1998), interpretada per Catherine McCormack, Rufus Sewell, i Naomi Watts. A la teva memòria Verònica Franco.

dimarts, 22 de gener del 2008

Joan Margarit i Pau - Santiago Sobrequés i Vidal


L'únic llibre sobre el bisbe Margarit que es pot trobar a les llibreries. El motiu real de la compra fou però la implicació del bisbe en els fets de la guerra civil catalana del 1462 i dels conflictes amb els remences. Aprofitant que n'extrec episodis per a la meva guia dels remences, he aprofitat per llegir-lo sencer.