Els ulls del germà etern - Stefan Zweig

Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".

Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...