dimecres, 17 de novembre del 2010

El Rei es diverteix. (Part III)

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.


Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)

dilluns, 1 de novembre del 2010

El Rei es diverteix. (Part II)



Al castell dels ducs de Bretanya es manifestà novament la capacitat de seducció de Françoise. La propietat, que havia passat al domini del Rei, pel seu casament amb Clàudia, filla d' Anna de Bretanya, va esdevenir així, l'escenari on ell mateix havia de sentir en pròpia pell, l'escalfor de l'espurna amorosa extramurs de l'incipient matrimoni. El novell rei de França va romandre enlluernat per la comtessa de Châteubriant, que amb els seus vint anys exhibia joventut, bellesa i posició. Francesc, preguntà als seus, per Françoise, i aquests, l'informaren de les virtuds que enriquien encara més la seva personalitat. La comtessa era una dona culte, parlava i versificava amb sobrada soltura en llatí, italià i evidentment francès, i aquestes eren unes qualitats, que un Rei que ja s'havia imposat la missió de l'expansió del moviment renaixentista a França, apreciava d'allò més. Françoise mantenia totes les virtuts que se li podien demanar a una dona de l'aristocràcia d'aquell temps. Ho tenia tot, però també marit. Potser aquest detall al jove Rei de 22 anys, el convidaria a reconvertir el planteig d'una incursió amorosa, en un laberint encara més excitant.

Quan Francesc tornà al seu castell, posà en marxa la estratègia. Invità a la parella de Châteaubriant que visitessin la cort per tal d'oferir a Jean de Laval un important càrrec de representació reial per a ell, i de retruc a tota la seva familia -trencant així l'estigma al que havia estat sotmès amb motiu de la desobediència a la reina en l'afer de la fugida amb Françoise de la cort just feia 10 anys-.

Però Jean havia estat al cas del que es va esdevenir al castell dels ducs de Bretanya, i s'ensumà les pretensions de Francesc, de manera que no respongué a la invitació. El Rei, aleshores reaccionà amb major contundència, emprant els mecanismes més adients de que disposava, ordenant (ja no invitant) a la parella a que acudissin a la cita reial. Jean, acorralat, ideà un plà per fer front a la situació.

Jean de Laval aniria a la cort, però sol, i s'enduria amb ell, un anell del que Françoise en guardava una rèplica exacte com a senyal d'alerta de perill. Si Jean un cop arribat a la cort, se n'adona que les intencions de Francesc no van en la direcció de la pretensió de Françoise, enviarà en un sobre l'anell replicat per missatger, i Françoise al rebre el senyal acordat, acudirà a la cort amb la tranquil.litat de no ser objecte de les passions amoroses reials. Però si Françoise no rep l'anell per part del missatger de Jean, o en rep un que res té a veure amb el que guarda Françoise, aquesta es quedarà al seu castell de Châteubriant, vetllant per la salut matrimonial i esperant ansiosa si el Rei haurà complert amb el designi anunciat.

Un cop a palau, quan el Rei rebé a Jean de Laval sense Françoise …..

(continuarà)