diumenge, 5 de gener de 2014

La utilidad de lo inútil. Nuccio Ordine


“Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors. “

Un cop exposat l'abast conceptual, Nuccio Ordine escenifica en el llibre, un cant a l'utilitat del que en aquest context s'ha manifestat i se segueix considerant inútil. El resultat són reflexions de l'autor sobre la utilitat del saber, argumentades amb passatges d'il.lustres pensadors clàssics i contemporanis.

...Kakuzo Okakura...havia reconegut en el plaer d'un home agafant una flor per regalar-la a la seva estimada, el moment precís en el que l'espècie humana s'havia elevat per sobre dels animals: “Al percebre la subtil utilitat de l'inútil -refereix l'escriptor japonès a El llibre del tè-, (l'home) entra al regne de l'art”. D'una sola vegada, un luxe doble: la flor (l'objecte) i l'acte d'agafar-la (el gest) representen el que es considera inútil, posant en qüestió el que s'entén per necessari i el requeriment del benefici.

Ordine, amb una vocació de resistència activa davant les actuals polítiques econòmiques i socials de l'Europa Occidental, titlla el seu treball de Manifest, de manera que en resulti una eina de sacseig social de cara a un replantejament necessari per a un nou sistema econòmic i de valors més en sintonia amb l'humanisme:

“...una cosa és certa: si deixem morir el que és gratuït, si renunciem a la força generadora del que resulta inútil, si escoltem només el mortífer cant de sirenes que ens impel.leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col.lectivitat malalta i sense memòria, que extraviada, acabarà per perdre el sentit de sí mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació del l'esperit ens hagi arribat, ens serà difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui desenvolupar encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat...”

D'entre un grapat de referències imprescindibles, m'escau de ressaltar-ne algunes que fan referència a la pèrdua de valors en l'àmbit econòmic; la primera de Rousseau “els antics polítics parlaven incessantment de costums i de virtut; els nostres només parlen de comerç i de diner”, - s.XVII primer auge del capitalisme amb la revolució industrial- , (em porta a comparar-la amb la referència que GK Chesterton relata en la seva autobiografia referida a una conversa amb el seu oncle empresari “he de confessar que la moral, en el món dels negocis, ha anat empitjorant al llarg de la meva vida” -s.XIX-). I la segona de J.M.Keynes:

Els “déus” en els que es basa la vida econòmica son inevitablement genis del mal. D'un mal necessari que “almenys durant cent anys més” ens obligarà a “fingir, nosaltres mateixos i a tots els altres, que el que es just és dolent, i el que és dolent és just, perquè el que és dolent és útil i el que és just, no ho és”.

Mantindré a l'abast aquest Manifest per tal que em proporcioni un nou gaudi per si el que em queda de la seva lectura s'esvaeix, i perquè seguint la seva referència a Montaigne:

Es el gaudir, no el posseir, el que ens fa feliços.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Quan veig que el temps comença a enfredorir...


Ara que de cop ens ha caigut a les espatlles el fred de tardor, trobo especialment adient recordar l'inici d'un bell poema escrit en provençal de Guillem de Berguedà, i del qual disposem d'una traducció al català exquisida de Mn.Climent Forner. Comença així:

"Quan veig que el temps comença a enfredorir
i cants d'ocells no sento per l'espai
que facin bosc i serres retrunyir,
ni flor ni fulla són de color gai,
i mentre els trobadors mesquins a espai
muden la veu -l'hivern els acoquina-,
jo sóc aquell que no canvia mai,
content del fred, content de la calina."

mmmmmmmm...ara ja pot fer el fred que vulgui.

diumenge, 17 de març de 2013

Llegint el futur...



A The Economist el passat 2 de febrer i amb el títol Northern Lights, Adrian Wooldridge assenyala que és precisament llegir el futur el que fan les actuals polítiques dels governs del nord d'Europa. I això bàsicament per dos motius, el primer perquè són aquests països els que s'estàn encarant a les qüestions clau que es debaten a la resta d'economies mundials, com ara l'establiment dels límits del sector públic, la organització social necessària que permeti donar feina a la població, la preservació de l'estat del benestar, etc., el segon motiu pel qual s'argumenta que aquests països llegeixen el futur, és que el model nòrdic està resultant sorprenentment exitós; els governs nòrdics estàn controlant igual de bé els seus índexs de competitivitat que el seu estat del benestar; tot està en primer terme, i tot s'aconsegueix amb bona puntuació; abans la prioritat primera se centrava en la consecució de l'estat del benestar, ara tot té la mateixa prioritat, aquesta és la diferència.

Per il.lustrar la magnitud del canvi de rumb nòrdic, l'autor descriu en primer lloc algunes dades macro, que intentaré comparar amb les del nostre entorn econòmic. Suècia ha reduït la despesa pública des del 67% del PIB al 1993 al 49% actual, -percentatge per cert, molt similar al d'Espanya el 2011-, en quan a pressió fiscal, Suècia ha rebaixat el tipus impositiu màxim de l'IRPF del 84% al 1983 al 57% d'avui, -Espanya al 54% avui-, a més s'han eliminat les imposicions sobre el patrimoni, les herències i les donacions, -a Espanya igualment inexistents o molt baixes-, en deute públic, Suècia ha passat del 70% del PIB al 1993 al 37% l'any 2010, -a Espanya al 68,5% al 2011.. i pujant-, en quan a dèficit pressupostari, Suècia ha passat del 11% de dèficit l'any 1993 a un 0,3% de superàvit el 2010, -Espanya ha tancat el dèficit del 2012 amb un 6,4% sobre PÎB-. Aquests moviments han permès a una economia petita i oberta com la sueca a recuperar-se ràpidament de la tempesta financera del 2007-2008. En segon lloc i referint-se al model de competència, es descriu com Suècia ha introduiït un sistema universal de vals escolars i ha convidat a les escoles privades a competir amb les públiques, de la mateixa manera que les empreses privades també competeixen per oferir serveis finançats per l'estat, en salut i atenció a la gent gran: d'aquesta manera entre el 1993 i el 2010 l'economia sueca va créixer un 2,7% anual de promig i la productivitat experimentà un creixement del 2,1% anual, xifra ben significativa si la comparem amb el 1,9 i el 1% dels principals països de la Unió Europea. Els altres països nòrdics han estat movent-se en la mateixa direcció tot i que més lentament, Dinamarca per exemple, poden escolaritzar els nens a escoles privades mitjançant els vals públics pertinents i pagar els pares, la diferència resultant del cost. Finlàndia està aprofitant les capacitats del “venture-capital” -empreses de capital risc- per promoure inversió i emprenedoria. Noruega, al disposar de grans reserves de petroli, n'és una excepció, però fins i tot el govern ja s'està preparant per l'etapa post-petroli.

En el seu moment, durant la major part de segle XX, Suècia s'enorgullí d'encetar el que s'anomenà la tercera via entre el capitalisme i el socialisme; les empreses multinacionals sueques com Volvo i Ericsson generaven riquesa mentre els buròcrates il.lustrats construïen l'edifici del bé comú. Les dècades pasaren i el camí del mig s'anà orientant més cap a l'esquerra, l'estat seguia creixent i la despesa pública com a percentatge del PIB es duplicà des del 1960 fins al 1980. Però ara l'entorn ha canviat, les multinacionals sueques han de competir en un món més globalitzat, i els recursos en general s'han tornat encara més escassos.

De totes maneres, els nòrdics continuen creient en una combinació d'economia oberta i bones dosis d'inversió pública en capital humà. D'aquesta manera mantenen un 30% de la força de treball al sector públic i se senten orgullosos de la generositat del seu estat del benestar. Però el nou model nòrdic comença a nivell individual, no estatal. Comença amb la responsabilitat fiscal personal no amb detonadors de despesa pública. Comença en l'elecció i la competència, no amb el paternalisme i la planificació.

I finalment, la constatació “Small is powerfull”. El conjunt de tots els països nòrdics sumen uns 26 milions d'habitants, d'ells només Finlàndia amb 5,3 milions d'habitants és membre tant de la Unió Europea com de la zona Euro, Suècia i Dinamarca formen part de la Unió Europea però fora de la zona Euro i Noruega es fora fins i tot de la Unió Europea.

En aquest punt i sortint-me de l'article del The Economist, no me'n puc estar de recórrer a E.F.Schumacher (1911-1977) i al seu “Small is Beatiful” (1973), Schumacher descriu la seva visió de la rellevància econòmica dels estats petits mirant-ho sota el prisma de tres dimensions. En la primera observa la tendència creixent dels països membres de la ONU no només per adició, sino també per partició -de 60 inicials a uns 200 actualment- i que aquest procés que al seu moment s'anomenava de "balcanització" i que es considerava quelcom realment dolent, només indica una tendència natural dels grans països a dividir-se en petites unitats. En segon lloc la teoria de que un país per ser pròsper havia de ser gran, es trenca amb la sola relació dels països més pròspers i eficients del món, la majoria dels quals són petits, mentre que els grans països suporten altes taxes de ineficiència i desigualtats. I en tercer lloc, trencant el motlle encorsetat de les economies d'escala, a les indústries els passa el mateix que a les nacions, que les petites en general, són les més eficients i més pròsperes.

En fi, tot plegat algunes reflexions per situar-se en la construcció del futur sense però deixar de llegir.






dimarts, 28 d’agost de 2012

El valor d'emprendre. El futur és d'ells. (Maria Batet - Francesc Torralba)


Quan el 1572 Michel de Montaigne començà a escriure els seus assaigs, la seva amiga de la família i veïna de la propietat, Diane de Foix (del llinatge dels Foix) aleshores embarassada del seu primer fill, li demanà si podia guiar-la en com entenia un personatge conreat com ell, la millor manera de procedir pel que fa a l'educació dels fills. El que Montaigne escrigué en resposta a la petició de Diane, ho inclogué en els seus escrits, en el capítol dedicat a l'educació dels fills. Gràcies Diane!.

Als inicis del capítol, Montaigne declara: “..en veritat, només arribo a comprendre que la dificultat més gran i la més important de la ciència humana, sembla trobar-se allà on es tracti de la criança i la formació dels fills”.. i segueix “la tasca del tutor que li donareu, l'elecció del qual depèn tot el resultat de la seva formació..”

Tant abans com després d'aquesta referència, les propostes per tal d'incidir positivament en el progrés del sistema educatiu han estat nombroses;uns 200 anys més tard que Montaigne (1762), Rousseau, (que ja havia llegit els assaigs de Montaigne i del que es conserva l'edició que utilitzà per la seva lectura i les seves anotacions) publicà la seva proposta sobre aquest tema de forma novelada, amb la seva obra Emili, la qual inspirà al sistema educatiu de la Revolució Francesa i que es basava en formar bons ciutadans que de forma natural poguéssin desenvolupar-se en una societat inevitablement corrupte. A que el seu propòsit sembla actual?

Fent un salt al temps, avui una bona part del món occidental observa amb interès l'evolució del sistema educatiu finlandès i tanmateix aquest sembla esdevenir el centre d'atenció pel que fa a una educació pròpia d'una societat moderna i alineada amb els objectius de país, la qual ha convertit novament la figura de l'educador, en una peça central del seu model de societat, basant el seu sistema en valors, en l'esforç i la capacitat d'emprar equilibradament coneixements i destreses.

Doncs bé, és en aquest context i també en aquest procés de reformulament constant del sistema educatiu actual, és en aquest sacseig econòmic, social i cultural on ens trobem, on entenc essencial l'aparició d'aquest llibre de la Maria Batet i en Francesc Torralba El valor d'emprendre. El futur és d'ells.

El llibre, dirigit principalment a la comunitat educativa, conté una introducció al concepte i els atributs dels valors en sí: “El valor és una qualitat que fa les persones desitjables. No és un fet empíric ni un objecte que puguem pesar o mesurar. Es una qualitat intangible que s'expressa en el mode de viure, de treballar i d'interactuar amb els altres”.

Seguidament el llibre relaciona valors amb la activitat emprenedora de manera que no es poden entendre els uns sense l'altre... “L'activitat d'emprendre només es possible si es posen en pràctica certs valors...no entenem l'activitat d'emprendre circumscrita únicament en el camp econòmic. Entenem que és una filosofia de vida que té consequències en totes les esferes de la vida: des de l'àmbit afectiu, fins al treball, passant pel lleure...” ; i és en aquesta aproximació, on els autors enumeren 10 valors el treball en les infants dels quals, afavoreixen l'acció emprenedora no només com a acció com a tal, sinó com a forma d'entendre desitjables interaccions personals socials i econòmiques, apartant-se de cercles i dinàmiques vicioses i corruptes. Es en aquest punt on recordo Rousseau!!

El cos del llibre,se centra en quines activitats escolars i/o educatives poden posar-se en pràctica per tal de treballar adequadament els 10 valors que plantegen els autors. A partir d'aqui el llibre es proposa com a eina inicial de treball per a posteriors desenvolupaments d'activitats i de futures accions pedagògiques per desenvolupar.

Un bon grapat dels valors exposats en el llibre, els podem trobar fàcilment a l'assaig de Montaigne sobre l'educació, de manera que no es fa gens difícil de postular el seu estoicisme com a referent en molts dels valors que avui s'entenen com a desitjables per a l'emprenedoria, cosa que sovint s'ha oblidat i fins i tot questionat. Heus aci alguns exemples :

-Competència – Creativitat:
“..no paren d'escridassar-nos als oïdes, com si baixéssin per un embut,i la nostre escomesa es limita a repetir el que ens han dit. Jo voldria que es corregís aquest aspecte, i que des del primer dia, segons l'abast de l'ànima que es tingui entre les mans, començar a treure-la a la pista, fent-li provar, escollir i distingir les coses per si mateix. A vegades obrint-li camí, a vegades deixant-l'hi obrir a ell” “.. que no li demani només comptes de les paraules de la lliçó, sinó del sentit i de la substància. I que jutgi el profit que ha obtingut no pel testimoni de la seva memòria, sino pel de la seva vida. “ “.. que esculli si pot, sino que romangui en el dubte: dubtar m'agrada tant com saber”


-Confiança:
Montaigne citant a Sèneca escriu: “Saber de memòria no és saber;.. quan sabem quelcom cabalment disposen d'allò sense mirar el model, sense tornar la vista cap al llibre”
Montaigne citant a Plató: “..la fermesa, la lleitaltat i la sinceritat, són la veritable filosofia, i les altres ciències i les que ténen altres propòsits, només artifici..”
Montaigne citant a Pitàgores: "la nostre vida s'assembla a l'assemblea dels jocs olímpics, uns exerciten el cos per aquirir la glòria, altres porten mercancies per vendre-hi en busca de benefici. Hi ha alguns i no són els pitjors- que no persegueixen altre fruit que observar com i perquè es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar-la i ordenar la seva pròpia".


-Humilitat:
“El silenci i la modèstia són qualitats molt convenients en el tracte amb els altres”


Seny- Audàcia:
“...que les obstinacions i les baralles són trets vulgars més visibles en les ànimes més baixes; que canviar d'opinió i corregir-se i abandonar un mal partit en un moent d'ardor, són qualitats estranyes, fortes i filosòfiques”.
“Els direm que quan estiguin en una reunió, centrin la mirada per tot arreu; em sembla en efecte, que els primers llocs estan ocupats, per regla general, pels homes menys competents, i que les grandeses de la fortuna, rarament es troben unides a la capacitat. Escrutarà la capacitat de cadascú, cal collir prestat de cadascu, doncs tot s'aprofita; fins i tot fins i tot els necis i la flaquesa aliena li serviran com a instrucció”.
Es precís infundir en llur fantasia una honesta curiositat per indagar-ho tot; veurà quan hi ha de singular al seu voltant: un edifici, una font, un home, el lloc on es lliurà una batalla, el lloc per on pasaran Cèsar i Carlemany-

El llibre de Maria Batet i Francesc Torralba l'entenc com una base ben falcada de conceptes i orientacions des d'on replantejar una part del sistema educatiu cap als objectius de millora de la nostre societat, de país, i de retruc, de sedimentació de la nostre identitat col.lectiva com a poble emprenedor. Tant de bò tingués continuitat.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Rousseau a Chenonceau




Del 12 de maig a l'11 de novembre hi ha instal.lada una exposició al castell de Chenonceau dedicada al jove Jean Jacques Rousseau i a l'estada que aquest féu al castell acompanyant Madame Dupin.

Al seu llibre Les Confessions , Rousseau relata la vivència que ell mateix va sentir respecte Madame Dupin i la seva estada a Chenonceau.

“Vaig arribar a París a la tardor de 1741 (29 anys), amb 15 lluïsos a la butxaca, la meva comèdia Narcisse, i el projecte de música com a tot recurs....de totes les persones de qui vaig ser recomanat, només tres em foren útils... el senyor Damesin un gentilhome savoià..el Sr. de Boze, secretari de la Acadèmia de les Inscripcions i guardià de les medalles del rei...i el pare Castel, jesuïta i autor de Clavecin Oculaire, era un boig, però un bon home al capdevall, li sabia greu com em consumia d'aquella manera sense fer res. Puix que els savis no segueixin la vostre cançó, canvieu de corda i aneu a trobar les dones. Potser us defensareu millor per aquesta banda....la senyora Dupin és una altre a qui també he parlat de vós; porteu-li la vostre obra, us vol conèixer i us farà un bon acolliment. Ningú pot fer res a París si no és per les dones. Elles són les corbes, i els savis llurs asímptotes; s'hi acosten sempre però no les arriben a tocar mai."

De Les Confessions, es pot conèixer també com va anar el casament de la senyora Dupin. Pel que sembla, el Sr. Dupin va hostatjà a la seva provincia durant un temps a la senyora Fontaine (mare de Madame Dupin), i aquesta de tant agraïda per la hospitalitat del Sr. Dupin, li va entregar la seva filla, el càrrec de arrendatari general, i una fortuna immensa.

Descriu Rousseau “la senyora Dupin, encara era quan la vaig veure per primera vegada, una de les dones més belles de París. Em va rebre en el seu tocador, duia els braços nus, els cabells escampats, el pentinador mal posat. Aquella entrada era molt nova per a mi; el meu pobre cap no la va poder suportar; em torbo, em perdo, i en resum, vet aquí que m'enamoro de la senyora Dupin...La senyora Dupin, si bé era molt amable, era seriosa i freda; no trobava res en el seu capteniment que fos prou provocatiu per decidir-me. La seva casa, més brillant aleshores que cap altre de París, aplegava uns cercles que només havien d'haver estat una mica menys nombrosos per representar el bo i millor en tots els camps. Li agradava veure totes les persones que excel.lien, els grans, els homes de lletres, les dones formoses...i el pobre Jean Jacques (escriu ell), no tenia cap motiu per tenir esperances de destacar gaire entremig de tot allò. Per això no gosava parlar, però com que no podia callar, vaig gosar escriure. Ella va guardar la meva carta dos dies sense parlar-m'en. El tercer dia me la va tornar, i em va adreçar verbalment unes quantes frases d'exhortació amb un tò tan fred que em va deixar glaçat. Vaig voler parlar, la paraula va expirar en els meus llavis; la meva sobtada passió es va apagar amb l'esperança, i després d'una declaració formal, em vaig continuar relacionant amb ella de la mateixa manera que abans, sense tornar-li a parlar de res, ni tant sols amb els ulls”

Després de que Rousseau passés una temporada a Venècia com a Secretari de l'ambaixador francès, retornà de nou a París, i retornà a la casa dels Dupin...”aviat vaig agafar el ritme i fins i tot el gust de les meves noves ocupacions. Em vaig afeccionar a la química. En vaig fer uns quants cursos amb el senyor de Francueil (fillastre de la senyora Dupin i fill natural del Sr. Dupin) i mal que bé ens vam posar a embrutar paper sobre una ciéncia de la qual ben just si en coneixiem els elements.”

“El 1747 (35 anys) vam anar a passar la tardor a la Turena, al castell de Chenonceaux, casa reial a les ribes del Cher, bastida per Enric II per a Diana de Poitiers, les inicials del qual encara s'hi veuen, i que ara posseix el senyor Dupin com a arrendatari general. Ens varem entretenir molt en aquell formós indret; hi menjàvem molt bé; m'hi vaig posar gras com un frare. Hi férem molta música. Jo hi vaig compondre uns quants trios per cantar, plens d'una harmonia bastant forta...hi vam fer comèdia. En quinze dies en vaig escriure una en tres actes que es titulava L'engagement téméraire, que hom trobarà entre els meus papers i que no té cap altre mèrit que una gran alegria. Hi vaig compondre alguna altra obreta, entre elles una peça en vers que es deia L'allée de Sylvie, que duia el nom d'una de les avingudes del parc que vorejava el Cher, i tot això fou fet sense interrompre el treball sobre química, ni el que feia amb la senyora Dupin.”

Doncs bé, d'aquest treball del que parla Rousseau se n'exposa l'original en aquesta exposició, junt amb un ventall de material utilitzat per Rousseau en aquesta època.

Només per aixó es justificaria l'anada a Chenonceau i un cop allà gaudir novament de l'arquitectura i de la petjada de Diana de Poitiers i de Caterina de Mèdicis.


diumenge, 1 de juliol de 2012

Keynes o Schumpeter?


Sovint es reclama des de l'opinió pública, l'aparició de lideratges que condueixin la desoladora situació econòmica i política cap a un escenari de major pragmatisme però capaç de generar il.lusió col.lectiva i que encomani confiança a la majoria dels estaments i de la població en general. Potser sígui veritat, però també haurem de palesar, que la nostre societat occidental disposa d'un amplíssim bagatge de coneixement en la ciència i en la història econòmica i política, suficient com per aportar-nos prou criteri enmig d'aquest allau de futurologia que va des de l'apoteosi fins a una rectificació diària de pronòstics més o menys ben intencionats.

Aquesta mirada enrera històrica i de coneixement, es manifesta en l'adopció de les dues corrents d'opinió que guien les estratègies dels actuals dirigents polítics i econòmics europeus. Per una banda l'austeritat en la despesa per frenar dèficit i inflació, recepta germànica, i per altre, la de l'estímul econòmic que hauria de suposar un increment en la despesa pública, la recepta de la qual, es manté de les polítiques keynesianes de curt termini les quals han tingut en la història recent uns resultats de fortuna variable.

Però...i Schumpeter? Qui proposa Schumpeter? Joseph Alois Schumpeter fou junt amb John Maynard Keynes l'altre gran economista del segle XX. Nascuts els dos l'any 1833, han esdevingut l'origen del coneixement econòmic del segle passat, i en canvi només Keynes i la seva obra han romàs en el record dels nostres dirigents. Perquè? Primer per brillant, però potser també perquè llurs receptes de política econòmica basades en la recerca de l'equilibri econòmic a curt termini s'escauen i molt en el tactisme a curt dels nostres governants.

Schumpeter en canvi creia que el problema central de l'economia no és l'equilibri estàtic, sinó el canvi estructural, i aquest moviment estructural que provoca els cicles econòmics, obeeix a una varietat de factors dinàmics que interactúen entre ells, el més rellevant del qual és la innovació i la figura de l'innovador com a subjecte central del sistema econòmic. Per Schumpeter la innovació és la essència, el motor i el fons del sistema econòmic, i l'emprenedor-innovador n'és doncs la millor expressió en l'economia moderna.

Tornant doncs als posicionaments sobre l'estratègia de la política econòmica als països en dificultats de la Unió Europea, i si hi ha consens sobre la necessitat de nous recursos d'impuls per a l'economia, és l'emprenedoria i la innovació el que cal cuidar i fomentar i no infraestructures inútils o obres inadequades.

I la veritat és que avui pràcticament ningú esmenta Schumpeter ni és visible cap mesura valenta en benefici de la seva doctrina, però per sort, d'entre la ciutadania, es pot sentir la remor dels seus postulats. En pocs dies estem coneixent notícies com les estadístiques del nivell de nova emprenedoria a Catalunya, la qual l'any 2011 ha multiplicat per 4 la dels anys anteriors (i d'aquest increment només un 20% és degut a meres necessitats econòmiques), o l'èxit de la fira Biz-Barcelona, les jornades IMPULSA i d'altres iniciatives emprenedores de nova aparició. Això si em fa ser optimista, i si a sobre, la injecció de nous recursos europeus van en aquesta direcció mantindré encara més la confiança en el nostre futur col.lectiu.

A partir d'aquí i pel que fa a l'esdevenidor econòmic, tinc ben clar on posicionar-me, seguint sempre Schumpeter.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Quin Sidral 2011

Es dilluns, m'acabo de llevar, i encara amb els ulls a mitja alçada, puc entreveure en la pantalla del mòbil que tinc un e-mail, "Enhorabona, Quin Sidral 2011". Vaja, arrenquem setmana amb més enganyifes publicitàries !! Deixo el mòbil a sobre la taula i segueixo amb les quotidianitats establertes. Passada una estona, apaivagades les primeres obligacions, torno a mirar el correu. Potser serà el Sidral del Rei!, o serà el Sidral de la Prima de Risc!.. no clar! serà el de les Retallades de deu mil milions d'euros anunciades pel govern espanyol!! i amb això de l'enhorabona, algún trempat internauta se li haurà ocurregut esbombar l'abast que les mesures deixaran sobre els nostres caps! I... obro el correu I... segueixo llegint...
"Bon dia, T’informem que la teva adreça de correu electrònic ha estat guanyadora en el sorteig que hem fet entre els subscriptors del nostre blog, d’una ampolla del nou vi de 10 Sentits QUIN SIDRAL 2011... " Doncs...calla!! que encara començarem dilluns i m'haurà tocat una ampolla de vi!! Doncs sí, els de 10 sentits m'enviaran una ampolla del seu nou vi Quin Sidral 2011.. i estic content!.. per més d'un motiu.. primer per la sort del sorteig només encetar setmana, i sobretot, perquè els de 10 sentits segueixen endavant amb els seus projectes innovadors en el món del vi, i això.. és un sidral de bones sensacions! La primera notícia del projecte 10 sentits la tingué al Restaurant La Coopertiva de Porrera. En un dinar, els vam demanar que ells mateixos ens indiquéssin el vi que podriem prendre, i servit a copes, ens presentaren un vi negre jove i deliciós. Ens van dir que era de 10 sentits i que la proposta d'aquell vi els semblava original i de qualitat. Certament, no podia estar-hi més d'acord. Poc després el programa de l'En Clau de Vi, i en un capítol dedicat a l'enòleg Joan Soler com a partícep de 10 sentits, es fa ressò del projecte innovador. M'anoto la web i prenc nota de la iniciativa, i del seu ideari on a la mateixa web,s'hi pot llegir: "transmetre il.lusió i passió pel món del vi, gaudir creant, renovar idees i impulsar causes perdudes, aprendre creant.." Fantàstic!! Sí..aquest sidral m'agrada! Enhorabona i moltes gràcies 10 sentits!!

dilluns, 23 d’abril de 2012

Bon Sant Jordi 2012