Rousseau a Chenonceau

Del 12 de maig a l'11 de novembre hi ha instal.lada una exposició al castell de Chenonceau dedicada al jove Jean Jacques Rousseau i a l'estada que aquest féu al castell acompanyant Madame Dupin.

Al seu llibre Les Confessions , Rousseau relata la vivència que ell mateix va sentir respecte Madame Dupin i la seva estada a Chenonceau.

“Vaig arribar a París a la tardor de 1741 (29 anys), amb 15 lluïsos a la butxaca, la meva comèdia Narcisse, i el projecte de música com a tot recurs....de totes les persones de qui vaig ser recomanat, només tres em foren útils... el senyor Damesin un gentilhome savoià..el Sr. de Boze, secretari de la Acadèmia de les Inscripcions i guardià de les medalles del rei...i el pare Castel, jesuïta i autor de Clavecin Oculaire, era un boig, però un bon home al capdevall, li sabia greu com em consumia d'aquella manera sense fer res. Puix que els savis no segueixin la vostre cançó, canvieu de corda i aneu a trobar les dones. Potser us defensareu millor per aquesta banda....la senyora Dupin és una altre a qui també he parlat de vós; porteu-li la vostre obra, us vol conèixer i us farà un bon acolliment. Ningú pot fer res a París si no és per les dones. Elles són les corbes, i els savis llurs asímptotes; s'hi acosten sempre però no les arriben a tocar mai."

De Les Confessions, es pot conèixer també com va anar el casament de la senyora Dupin. Pel que sembla, el Sr. Dupin va hostatjà a la seva provincia durant un temps a la senyora Fontaine (mare de Madame Dupin), i aquesta de tant agraïda per la hospitalitat del Sr. Dupin, li va entregar la seva filla, el càrrec de arrendatari general, i una fortuna immensa.

Descriu Rousseau “la senyora Dupin, encara era quan la vaig veure per primera vegada, una de les dones més belles de París. Em va rebre en el seu tocador, duia els braços nus, els cabells escampats, el pentinador mal posat. Aquella entrada era molt nova per a mi; el meu pobre cap no la va poder suportar; em torbo, em perdo, i en resum, vet aquí que m'enamoro de la senyora Dupin...La senyora Dupin, si bé era molt amable, era seriosa i freda; no trobava res en el seu capteniment que fos prou provocatiu per decidir-me. La seva casa, més brillant aleshores que cap altre de París, aplegava uns cercles que només havien d'haver estat una mica menys nombrosos per representar el bo i millor en tots els camps. Li agradava veure totes les persones que excel.lien, els grans, els homes de lletres, les dones formoses...i el pobre Jean Jacques (escriu ell), no tenia cap motiu per tenir esperances de destacar gaire entremig de tot allò. Per això no gosava parlar, però com que no podia callar, vaig gosar escriure. Ella va guardar la meva carta dos dies sense parlar-m'en. El tercer dia me la va tornar, i em va adreçar verbalment unes quantes frases d'exhortació amb un tò tan fred que em va deixar glaçat. Vaig voler parlar, la paraula va expirar en els meus llavis; la meva sobtada passió es va apagar amb l'esperança, i després d'una declaració formal, em vaig continuar relacionant amb ella de la mateixa manera que abans, sense tornar-li a parlar de res, ni tant sols amb els ulls”

Després de que Rousseau passés una temporada a Venècia com a Secretari de l'ambaixador francès, retornà de nou a París, i retornà a la casa dels Dupin...”aviat vaig agafar el ritme i fins i tot el gust de les meves noves ocupacions. Em vaig afeccionar a la química. En vaig fer uns quants cursos amb el senyor de Francueil (fillastre de la senyora Dupin i fill natural del Sr. Dupin) i mal que bé ens vam posar a embrutar paper sobre una ciéncia de la qual ben just si en coneixiem els elements.”

“El 1747 (35 anys) vam anar a passar la tardor a la Turena, al castell de Chenonceaux, casa reial a les ribes del Cher, bastida per Enric II per a Diana de Poitiers, les inicials del qual encara s'hi veuen, i que ara posseix el senyor Dupin com a arrendatari general. Ens varem entretenir molt en aquell formós indret; hi menjàvem molt bé; m'hi vaig posar gras com un frare. Hi férem molta música. Jo hi vaig compondre uns quants trios per cantar, plens d'una harmonia bastant forta...hi vam fer comèdia. En quinze dies en vaig escriure una en tres actes que es titulava L'engagement téméraire, que hom trobarà entre els meus papers i que no té cap altre mèrit que una gran alegria. Hi vaig compondre alguna altra obreta, entre elles una peça en vers que es deia L'allée de Sylvie, que duia el nom d'una de les avingudes del parc que vorejava el Cher, i tot això fou fet sense interrompre el treball sobre química, ni el que feia amb la senyora Dupin.”

Doncs bé, d'aquest treball del que parla Rousseau se n'exposa l'original en aquesta exposició, junt amb un ventall de material utilitzat per Rousseau en aquesta època.

Només per aixó es justificaria l'anada a Chenonceau i un cop allà gaudir novament de l'arquitectura i de la petjada de Diana de Poitiers i de Caterina de Mèdicis.