A
The Economist el passat 2 de febrer i amb el títol
Northern Lights, Adrian Wooldridge assenyala que és precisament llegir el futur el que fan les actuals polítiques dels governs del nord d'Europa. I això bàsicament per dos motius, el primer perquè són aquests països els que s'estàn encarant a les qüestions clau que es debaten a la resta d'economies mundials, com ara l'establiment dels límits del sector públic, la organització social necessària que permeti donar feina a la població, la preservació de l'estat del benestar, etc., el segon motiu pel qual s'argumenta que aquests països llegeixen el futur, és que el model nòrdic està resultant sorprenentment exitós; els governs nòrdics estàn controlant igual de bé els seus índexs de competitivitat que el seu estat del benestar; tot està en primer terme, i tot s'aconsegueix amb bona puntuació; abans la prioritat primera se centrava en la consecució de l'estat del benestar, ara tot té la mateixa prioritat, aquesta és la diferència.
Per il.lustrar la magnitud del canvi de rumb nòrdic, l'autor descriu en primer lloc algunes dades macro, que intentaré comparar amb les del nostre entorn econòmic. Suècia ha reduït la despesa pública des del 67% del PIB al 1993 al 49% actual, -percentatge per cert, molt similar al d'Espanya el 2011-, en quan a pressió fiscal, Suècia ha rebaixat el tipus impositiu màxim de l'IRPF del 84% al 1983 al 57% d'avui, -Espanya al 54% avui-, a més s'han eliminat les imposicions sobre el patrimoni, les herències i les donacions, -a Espanya igualment inexistents o molt baixes-, en deute públic, Suècia ha passat del 70% del PIB al 1993 al 37% l'any 2010, -a Espanya al 68,5% al 2011.. i pujant-, en quan a dèficit pressupostari, Suècia ha passat del 11% de dèficit l'any 1993 a un 0,3% de superàvit el 2010, -Espanya ha tancat el dèficit del 2012 amb un 6,4% sobre PÎB-. Aquests moviments han permès a una economia petita i oberta com la sueca a recuperar-se ràpidament de la tempesta financera del 2007-2008. En segon lloc i referint-se al model de competència, es descriu com Suècia ha introduiït un sistema universal de vals escolars i ha convidat a les escoles privades a competir amb les públiques, de la mateixa manera que les empreses privades també competeixen per oferir serveis finançats per l'estat, en salut i atenció a la gent gran: d'aquesta manera entre el 1993 i el 2010 l'economia sueca va créixer un 2,7% anual de promig i la productivitat experimentà un creixement del 2,1% anual, xifra ben significativa si la comparem amb el 1,9 i el 1% dels principals països de la Unió Europea. Els altres països nòrdics han estat movent-se en la mateixa direcció tot i que més lentament, Dinamarca per exemple, poden escolaritzar els nens a escoles privades mitjançant els vals públics pertinents i pagar els pares, la diferència resultant del cost. Finlàndia està aprofitant les capacitats del “venture-capital” -empreses de capital risc- per promoure inversió i emprenedoria. Noruega, al disposar de grans reserves de petroli, n'és una excepció, però fins i tot el govern ja s'està preparant per l'etapa post-petroli.
En el seu moment, durant la major part de segle XX, Suècia s'enorgullí d'encetar el que s'anomenà la tercera via entre el capitalisme i el socialisme; les empreses multinacionals sueques com Volvo i Ericsson generaven riquesa mentre els buròcrates il.lustrats construïen l'edifici del bé comú. Les dècades pasaren i el camí del mig s'anà orientant més cap a l'esquerra, l'estat seguia creixent i la despesa pública com a percentatge del PIB es duplicà des del 1960 fins al 1980. Però ara l'entorn ha canviat, les multinacionals sueques han de competir en un món més globalitzat, i els recursos en general s'han tornat encara més escassos.
De totes maneres, els nòrdics continuen creient en una combinació d'economia oberta i bones dosis d'inversió pública en capital humà. D'aquesta manera mantenen un 30% de la força de treball al sector públic i se senten orgullosos de la generositat del seu estat del benestar. Però el nou model nòrdic comença a nivell individual, no estatal. Comença amb la responsabilitat fiscal personal no amb detonadors de despesa pública. Comença en l'elecció i la competència, no amb el paternalisme i la planificació.
I finalment, la constatació “Small is powerfull”. El conjunt de tots els països nòrdics sumen uns 26 milions d'habitants, d'ells només Finlàndia amb 5,3 milions d'habitants és membre tant de la Unió Europea com de la zona Euro, Suècia i Dinamarca formen part de la Unió Europea però fora de la zona Euro i Noruega es fora fins i tot de la Unió Europea.
En aquest punt i sortint-me de l'article del The Economist, no me'n puc estar de recórrer a
E.F.Schumacher (1911-1977) i al seu “Small is Beatiful” (1973), Schumacher descriu la seva visió de la rellevància econòmica dels estats petits mirant-ho sota el prisma de tres dimensions. En la primera observa la tendència creixent dels països membres de la ONU no només per adició, sino també per partició -de 60 inicials a uns 200 actualment- i que aquest procés que al seu moment s'anomenava de "balcanització" i que es considerava quelcom realment dolent, només indica una tendència natural dels grans països a dividir-se en petites unitats. En segon lloc la teoria de que un país per ser pròsper havia de ser gran, es trenca amb la sola relació dels països més pròspers i eficients del món, la majoria dels quals són petits, mentre que els grans països suporten altes taxes de ineficiència i desigualtats. I en tercer lloc, trencant el motlle encorsetat de les economies d'escala, a les indústries els passa el mateix que a les nacions, que les petites en general, són les més eficients i més pròsperes.
En fi, tot plegat algunes reflexions per situar-se en la construcció del futur sense però deixar de llegir.
Entrades
