diumenge, 25 de setembre del 2011

El Tancament de Caixes i la petició de Concert Econòmic de 1899.


El full de ruta que el president de la Generalitat Artur Mas manifesta seguir en relació a la capacitat econòmico-financera del govern, conté la consecució del Concert Econòmic per Catalunya. Amb aquest instrument, s'aconseguiria salvaguardar les deteriorades finances públiques, a la vegada que s'estaria en millors condicions per a contrarestar les dures consequències de la crisi econòmica que estem patint. El procés requereix tanmateix del suport de la societat civil catalana, de manera que si aquesta es manifesta al seu favor, la factibilitat de l'assoliment hauria de considerar-se aconseguida.

En aquesta ocasió però, disposem d'un precedent històric, el ressò del qual, perviu encara avui en cercles polítícs i d'opinió, i ens recorda que, aquesta vegada el final hauria de ser per molts motius, diferent. Es tracta dels fets del Tancament de Caixes i de la petició de Concert Econòmic de l'any 1899. Tot i salvant les notables diferències entre les societat d'avui i la del segle XIX, la naturalesa dels condicionants en els contextos socials, econòmics i polítics mantenen cert paral.lelisme amb els que es donaven ara fa aproximadament 112 anys.

El conflicte tingué el seu inici en la guerra d'Espanya a Cuba contra els Estats Units (anomenada també "desastre del 98" o Guerra de Cuba) que es saldà amb la pèrdua de l'illa i de les de Puerto Rico i les Filipines, (tractat de París de 10 desembre 1898), la qual deixà un elevadíssim dèficit a les finances públiques espanyoles, fet que motivà que el govern de Francisco Silvela decidís d'augmentar la pressió fiscal al teixit empresarial existent, decisió que provocà als empresaris catalans una forta indignació, donat que s'entenia que aquest nou esforç no havia de servir sinó per alimentar les restes d'una estructura imperial que no s'havia posat al dia i de la que en quedava una burocràcia -"vella i mal oliada" com anomena Francesc Cabana-. El mateix Francesc Cabana recupera en el seu llibre "La Burgesia Catalana" una cita de Francesc Cambó, en la que aquest palesa que a finals del segle XIX, "el doctor Robert havia incorporat al moviment catalanista gran part de la burgesia catalana que el mirava com un ídol".

El descontentament, que fou abandarat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), i pel mateix alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert -a la foto superior-, es materialitzà en el Tancament de Caixes (acordat el 13 de juliol de 1899) consistent en una resistència passiva portada a la pràctica principalment pels comerciants, mitjançant el no pagament d'aquests nous impostos. El moviment havia aconseguit el recolzament d'un bon nombre d'adhesions, però s'hi manifestaren encara sonades diferències internes, motiu pel qual, no aconseguí de resultar-ne prou massiu.

La resposta del govern espanyol a l'adonar-se de la manca d'unitat en el moviment, fou contundent i immediata; ordres d'embargament cap als rebels, així com tancaments a presó per sedició militar pels abanderats de la rebel.lió, la qual requeria l'execució de judicis en consell de guerra. Les pressions del govern espanyol de cara a facilitar per part de l'Ajuntament la repressió dels insubmissos, forçaren la dimissió de l'alcalde de Barcelona el Dr. Robert (12 d'octubre de 1899). També es dissolia per ban, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

Davant d'aquesta situació, les organitzacions dissidents catalanes formularen una proposta negociadora que servía "para el pago de los impuestos por cupo alzado, en proporción a la riqueza contributiva, dando intervención directa a los gremios y representación a las clases contribuyentes en la administración de estos conciertos" el qual aconseguís "el establecimiento de un régimen general de amplia descentralización y de administración honrada y previsora". Aquesta proposta es plasmaria en la petició de un Concert Econòmic per Catalunya i pels altres territoris de l'Estat que així ho sol.licitéssin; el document amb la petició, se l'endurà cap a Madrid, la comissió dels cinc presidents (El Dr. Robert com a president de la Societat Económica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol -germà de Santiago Rusiñol- com a president del Foment del Treball Nacional, Sebastià Torres com a president de la dissolta Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Lluís Domènech i Montaner president de l'Ateneu Barcelonès i Pelagi de Camps president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre), els quals foren rebuts per la reina regent Maria Cristina i pel president del govern Francisco Silvela.

Com a resultat, el Tancament de Caixes se saldà amb un empresonament massiu de comerciants durant el novembre del 1899 i una renúncia a la ressistència passiva per part dels restants comerciants i industrials catalans reunits a tal efecte a la seu Foment del Treball. Tanmateix, la proposta de Concert Econòmic dels cinc presidents fou manifestament rebutjada pel govern espanyol. Les consequències que s'esdevingueren arrel tant del Tancament de Caixes, com de la proposta de Concert Econòmic ocasionaren la dimissió dels ministres Manuel Duran i Bas i Camilo Garcia de Polavieja, compromès aquest últim amb el moviment catalanista.

Així doncs, disposem d'un referent històric amb connotacions prou similars a les del context actual, com per a que ens aporti una visió de major perspectiva, la qual hauria de permetre almenys de sortejar els errors comesos al passat. Esperem que així sigui!

divendres, 12 d’agost del 2011

Gastó Febus (Gastó III de Foix-Béarn)



En una sortida estiuenca cap al Béarn i el País Basc Francès, vàrem planificar fer nit a Foix; finalment cercant allotjaments rurals, ho férem a uns 8 kms de la població més cap a l'interior, en un poblet dispers anomenat Brassac.

A Brassac, ens allotjarem en una “chambre d'hôtes” anomenada Ti Patou (foto), on traduït de l'occità vindria a dir com “Cal Patou”. Vet ací doncs, que els noms de les cases rurals (o d'algunes) figuren ja de cara al turisme, en occità i que el que s'en desprengué d'una conversa amb el seu propietari d'origen bretó, en fou que la figura il.lustre que ha magnificat el castell que corona la població de Foix, era la de “Gastón Fébus” (Gastó III comte de Foix-Béarn, anomenat Febus, per la semblança de la seva cabellera rossa amb el Déu Febus), aquesta n'era doncs la importància de la fortificació, hi havia viscut part dels seus dies, en Gastó Febus!.

Vaig adonar-me que en Gastó Febus, n'és considerat el pare d'una certa consciència de vetlla pels propis interessos col.lectius occitans, potser perquè pel 1350 Gastó no va voler retre homenatge al rei francès Joan II pels territoris del Béarn, degut a que aquest es va aliar amb el seu enemic més ancestral, els Armagnac, o potser perquè el mateix Gascó va haver de substituir per mala gestió al duc de Berry per a la lloctinença general del Llenguadoc pel 1380.

Deixant de banda la participació en altres batalles d'importància singular, el que segurament ha donat més rellevància a la figura de Gastó, ha estat la seva vessant cavallaresca i literària, manifestada aquesta a través dels seus celebrats tractats medievals: “El llibre de la caça” (del qual Michel de Montaigne en fa esment en els seus assaigs, més concretament en el capítol dedicat a la formació dels fills) i “El llibre de les oracions”; i per sobre de tot, per la lletra de la poesia “Sa Canta”, que s'ha convertit en la lletra de l'himne de l'Occitània, una cançó meravellosa que els habitants de la zona l'adopten progressivament com a l'himne de l' identitat occitana, inclosos els seguidors de l'equip de futbol del Toulouse. (Aquí la mateixa cançó versionada per Lídia Pujol). La cançó fa referència a l'alçada de les muntanyes dels pirineus, que de tant altes no deixen veure la dona estimada que viu a terres navarreses.

Finalment, Gastó Febus va capturar el cercat enemic Armagnac i fent-lo près a la població d'Orthez (Ortès), va negociar un molt alt rescat per al seu alliberament, la qual cosa contribuí encara més a augmentar la seva riquesa i enaltir-ne la seva figura.

El que no va poder aconseguir Gastó, fou descendència directe, per aquest motiu, deixà llurs béns i possessions al rei de França Carles VI, però la habilitat del rei de la corona d'Aragó Joan I, de formalitzar el casament de la seva filla Joana amb el cosí de Gascó, Mateu I de Castellbò, féu que aquest es pogués convertir en el nou comte de Foix-Béarn, deixant així al rei de França sense aquest comtat.

L'endemà vàrem visitar el castell i seguirem el camí per...

“...aquelas montanhas
que tan autes son
M'enpachan de veire
Mas amors on son...”

Gastón Fébus

dissabte, 23 d’abril del 2011

Bon Sant Jordi 2011 !!