El Rei es diverteix. (Part I)

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)