Llegint la revista "Historia y Vida" (número 478), sense esperar-m'ho, m'encuriosí l'article de la Maria Pilar Queralt del Hierro dedicat a la biografía de la cortesana veneciana del segle XVI Verònica Franco, incomprensiblement desconeguda per mi fins aleshores. Ho haig de dir així: m'apassionà el personatge. El Renaixement italià del 1500, a part de la inigualable riquesa que subministrà, va permetre a les dones unes cotes de llibertat fins aleshores inimaginables, i en aquest entorn de major consecució de llibertat, de plena ebullició renaixentista i de l'ambient de la pròspera i distingida Venècia, destacà pels seus propis mèrits Verònica Franco.
L'estiu del 1574, quan Enric de Valois, aleshores rei de Polònia, fou nomenat nou rei de França (Enric III), i de camí cap a París on havia de ser coronat, les autoritats de Venècia li oferiren com a regal (sense conèixer-ne encara la seva homosexualitat), una nit amb la més bella, culta i refinada ciutadana de Venècia: Verònica Franco.
Era una època d'esplendor per a les dones a Itàlia. Caterina Sforza, Isabella d'Este, Vittoria Colonna i Lucrècia Borgia, juntament amb Verònica apareixen amb rellevància social, cultural i política al renaixement italià, però cap d'elles, excepte Verònica, es preocupà a part del conreu del seu talent literari, per la digne supervivència de les prostitutes que feinejaven per les ciutats. Era la primera de la llista de les dones que es dedicáven a la prostitució, però com diu Angeles Caso al seu llibre "Las Olvidadas", en aquella època, qui era més lliure i menys prostituta que ella? ella podia triar els homes amb els que volia estar, els seus amants, les altres no, tant li fa que fossin casades, solteres com altres prostitutes. Només a Venècia hi havia una llista de tres mil prostitutes, de les quals 215 eren considerades "cortigiane oneste", i d'aquestes cap brillarà com Verònica Franco.
Disposem d'un retrat seu, fet pel mateix Tintoretto, el qual titulà La dona que descobreix el seu pit pintat el 1570. Extraordinàriament bella, de pell blanca i cabell roig, ulls clars i faccions fines, estudià sense parar, aprengué formes i usos cortesans i no trigà a despertar admiració a la ciutat, era Verònica Franco.
Instal.lada al palau de Santa Maria Formosa a Venècia, Verònica féu de la seva residència un veritable Ateneu. Per allà es feien veure nobles, músics, pintors i poetes. Un dels més il.lustres visitants fou Michel de Montaigne, que l'any 1580 i en plena gira del seu gran viatge, acudí a casa seva a sopar i on va rebre com a regal, el llibre "Lettere familiari e diversi " que havia escrit i editat la mateixa Verònica Franco.
A partir del 1582 es perd el rastre de Verònica, sembla que retirada de la vida social es reclogué per escriure les seves darreres obres, que malauradament no es conserven. Un apunt del registre de la Sanitat, informa que el 22 de juliol del 1591 (en l'oblit! què em recorda aquest final?), morí de febres als quaranta cinc anys, Verònica Franco.
Em queda pendent la lectura de la seva obra, de la seva biografia Margaret F. Rosenthal "The honest courtesan: Veronica Franco, citizen and writer in sixteenth-century Venice, així com la pel.licula "Mas fuerte que su destino" ("dangerous beauty" 1998), interpretada per Catherine McCormack, Rufus Sewell, i Naomi Watts. A la teva memòria Verònica Franco.
Entrades
