Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.
I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.
II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!
IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.
IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.
V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.
VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.
VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.
VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.
IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...
I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.
II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!
IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.
IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.
V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.
VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.
VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.
VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.
IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada