El Rei es diverteix. (Part III)

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.

Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part II)

Al castell dels ducs de Bretanya es manifestà novament la capacitat de seducció de Françoise. La propietat, que havia passat al domini del Rei, pel seu casament amb Clàudia, filla d' Anna de Bretanya, va esdevenir així, l'escenari on ell mateix havia de sentir en pròpia pell, l'escalfor de l'espurna amorosa extramurs de l'incipient matrimoni. El novell rei de França va romandre enlluernat per la comtessa de Châteubriant, que amb els seus vint anys exhibia joventut, bellesa i posició. Francesc, preguntà als seus, per Françoise, i aquests, l'informaren de les virtuds que enriquien encara més la seva personalitat. La comtessa era una dona culte, parlava i versificava amb sobrada soltura en llatí, italià i evidentment francès, i aquestes eren unes qualitats, que un Rei que ja s'havia imposat la missió de l'expansió del moviment renaixentista a França, apreciava d'allò més. Françoise mantenia totes les virtuts que se li podien demanar a una dona de l'aristocràcia d'aquell temps. Ho tenia tot, però també marit. Potser aquest detall al jove Rei de 22 anys, el convidaria a reconvertir el planteig d'una incursió amorosa, en un laberint encara més excitant.

Quan Francesc tornà al seu castell, posà en marxa la estratègia. Invità a la parella de Châteaubriant que visitessin la cort per tal d'oferir a Jean de Laval un important càrrec de representació reial per a ell, i de retruc a tota la seva familia -trencant així l'estigma al que havia estat sotmès amb motiu de la desobediència a la reina en l'afer de la fugida amb Françoise de la cort just feia 10 anys-.

Però Jean havia estat al cas del que es va esdevenir al castell dels ducs de Bretanya, i s'ensumà les pretensions de Francesc, de manera que no respongué a la invitació. El Rei, aleshores reaccionà amb major contundència, emprant els mecanismes més adients de que disposava, ordenant (ja no invitant) a la parella a que acudissin a la cita reial. Jean, acorralat, ideà un plà per fer front a la situació.

Jean de Laval aniria a la cort, però sol, i s'enduria amb ell, un anell del que Françoise en guardava una rèplica exacte com a senyal d'alerta de perill. Si Jean un cop arribat a la cort, se n'adona que les intencions de Francesc no van en la direcció de la pretensió de Françoise, enviarà en un sobre l'anell replicat per missatger, i Françoise al rebre el senyal acordat, acudirà a la cort amb la tranquil.litat de no ser objecte de les passions amoroses reials. Però si Françoise no rep l'anell per part del missatger de Jean, o en rep un que res té a veure amb el que guarda Françoise, aquesta es quedarà al seu castell de Châteubriant, vetllant per la salut matrimonial i esperant ansiosa si el Rei haurà complert amb el designi anunciat.

Un cop a palau, quan el Rei rebé a Jean de Laval sense Françoise …..

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part I)

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)

L'evolució de l'escalfament de la terra en un gràfic.

Paul Krugman ha publicat recentment en el seu bloc, la fotografia de l'evolució de l'escalfament de la terra segons publicació de dades de la NASA. El resultat no pot ser més eloqüent. A l'eix de les ordenades, l'escala en centèssimes de graus centígrads. Les dades corresponen a les diferències respecte la mitja de temperatura presa entre els anys 1951 i 1980.

Bon Sant Jordi 2010 !

Economia conscient...Societat conscient

Porto un temps cercant un argument que em proporcioni prou visió com per adoptar una interpretació convincent del que està esdevenint al nostre entorn econòmic i social, així com també em proporcioni de pas, una orientació de cap a on ens dirigim col.lectivament.

Doncs bé, recentment m'ha interessat un concepte que crec m'ajuda en el sentit expressat. Aquest concepte -o nou paradigma- parteix del que s'ha anomenat Economia Conscient, particularment m'atreveixo a ampliar-lo (que no la definició, que podria ser pràcticament idèntica), cap a Societat Conscient.

Sota l'eixopluc d'aquest concepte m'hi trobo expectativament còmode. Em proporciona una inicial i reconfortant cobertura explicativa d'un munt de fenòmens socials i econòmics que em desperten interès i curiositat alhora. Fenòmens com l'emprenedoria, la motivació laboral, la preservació del medi ambient, la responsabilitat social corporativa, el consum responsable, la productivitat com a fruit del benestar i la salut personal i col.lectiva, la web 2.0, la innovació com a motor de progrés.. i alguns altres més.

Tots ells, són fenòmens que l'actual crisi econòmica ha fet irrompre amb més força i més empenta del que venien apareixent, i són fenòmens que es mostren com la clau d'un nou esdevenidor, "el amanecer de otra economia" ho titula Borja Vilaseca en el seu article a El País.

Doncs sí. Aquesta nova concepció social i econòmica, l'entenc com una constatació del que al seu dia expressava Tom Peters al seu bloc i que per sort vaig poder compartir en aquest mateix espai. També l'entenc com la plasmació efectiva de la iniciativa empesa per Rània de Jordània anunciada a Barcelona recentment, o el llançament d'instruments per a la consecució de majors cotes de competitivitat al World Economic Forum de Davos.

I l'entenc tanmateix com una concepció plenament alineada amb els missatges llençats d'una banda per una onada de bons professionals del coaching i l'anomenada "auto-ajuda" que pretenen despertar la "consciència" i el potencial de moltes persones no prou confiades en la pròpia energia i les innates o adquirides habilitats personals (Alex Rovira, Pilar Jericó, Borja Vilaseca, Raimon Solà, etc..) i per un altre, per emprenedors (Dídac Lee, Angel M. Herrera, Pau Garcia-Milà, etc..) que a través de les pròpies experiències i el seu ressò mediàtic, es converteixen en una cadena de transmissió (encara no prou valorada) de nous valors i actituds que s'adeqüen plenament a aquest nou paradigma social i econòmic.

En resum... em sento immers per la força d'una societat conscient que manifesta les pròpies conviccions com una evolució de la situació actual (o més ben dit, d'una situació ja passada) i que hi ajudin o no els governants, sembla per sort, ja imparable.

"El futur pertany als qui creuen en els seus somnis."

Hi ha frases cèlebres de capçalera, i aquesta és sense cap mena de dubte, una d'elles!! (Per ser exactes la frase original és "El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis" i és atribuïda a Elenor Roosevelt)