El Rei es diverteix. (Part III)

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.

Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)