La utilidad de lo inútil. Nuccio Ordine

“Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors. “

Un cop exposat l'abast conceptual, Nuccio Ordine escenifica en el llibre, un cant a l'utilitat del que en aquest context s'ha manifestat i se segueix considerant inútil. El resultat són reflexions de l'autor sobre la utilitat del saber, argumentades amb passatges d'il.lustres pensadors clàssics i contemporanis.

...Kakuzo Okakura...havia reconegut en el plaer d'un home agafant una flor per regalar-la a la seva estimada, el moment precís en el que l'espècie humana s'havia elevat per sobre dels animals: “Al percebre la subtil utilitat de l'inútil -refereix l'escriptor japonès a El llibre del tè-, (l'home) entra al regne de l'art”. D'una sola vegada, un luxe doble: la flor (l'objecte) i l'acte d'agafar-la (el gest) representen el que es considera inútil, posant en qüestió el que s'entén per necessari i el requeriment del benefici.

Ordine, amb una vocació de resistència activa davant les actuals polítiques econòmiques i socials de l'Europa Occidental, titlla el seu treball de Manifest, de manera que en resulti una eina de sacseig social de cara a un replantejament necessari per a un nou sistema econòmic i de valors més en sintonia amb l'humanisme:

“...una cosa és certa: si deixem morir el que és gratuït, si renunciem a la força generadora del que resulta inútil, si escoltem només el mortífer cant de sirenes que ens impel.leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col.lectivitat malalta i sense memòria, que extraviada, acabarà per perdre el sentit de sí mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació del l'esperit ens hagi arribat, ens serà difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui desenvolupar encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat...”

D'entre un grapat de referències imprescindibles, m'escau de ressaltar-ne algunes que fan referència a la pèrdua de valors en l'àmbit econòmic; la primera de Rousseau “els antics polítics parlaven incessantment de costums i de virtut; els nostres només parlen de comerç i de diner”, - s.XVII primer auge del capitalisme amb la revolució industrial- , (em porta a comparar-la amb la referència que GK Chesterton relata en la seva autobiografia referida a una conversa amb el seu oncle empresari “he de confessar que la moral, en el món dels negocis, ha anat empitjorant al llarg de la meva vida” -s.XIX-). I la segona de J.M.Keynes:

Els “déus” en els que es basa la vida econòmica son inevitablement genis del mal. D'un mal necessari que “almenys durant cent anys més” ens obligarà a “fingir, nosaltres mateixos i a tots els altres, que el que es just és dolent, i el que és dolent és just, perquè el que és dolent és útil i el que és just, no ho és”.

Mantindré a l'abast aquest Manifest per tal que em proporcioni un nou gaudi per si el que em queda de la seva lectura s'esvaeix, i perquè seguint la seva referència a Montaigne:

Es el gaudir, no el posseir, el que ens fa feliços.

Rousseau a Chenonceau

Del 12 de maig a l'11 de novembre hi ha instal.lada una exposició al castell de Chenonceau dedicada al jove Jean Jacques Rousseau i a l'estada que aquest féu al castell acompanyant Madame Dupin.

Al seu llibre Les Confessions , Rousseau relata la vivència que ell mateix va sentir respecte Madame Dupin i la seva estada a Chenonceau.

“Vaig arribar a París a la tardor de 1741 (29 anys), amb 15 lluïsos a la butxaca, la meva comèdia Narcisse, i el projecte de música com a tot recurs....de totes les persones de qui vaig ser recomanat, només tres em foren útils... el senyor Damesin un gentilhome savoià..el Sr. de Boze, secretari de la Acadèmia de les Inscripcions i guardià de les medalles del rei...i el pare Castel, jesuïta i autor de Clavecin Oculaire, era un boig, però un bon home al capdevall, li sabia greu com em consumia d'aquella manera sense fer res. Puix que els savis no segueixin la vostre cançó, canvieu de corda i aneu a trobar les dones. Potser us defensareu millor per aquesta banda....la senyora Dupin és una altre a qui també he parlat de vós; porteu-li la vostre obra, us vol conèixer i us farà un bon acolliment. Ningú pot fer res a París si no és per les dones. Elles són les corbes, i els savis llurs asímptotes; s'hi acosten sempre però no les arriben a tocar mai."

De Les Confessions, es pot conèixer també com va anar el casament de la senyora Dupin. Pel que sembla, el Sr. Dupin va hostatjà a la seva provincia durant un temps a la senyora Fontaine (mare de Madame Dupin), i aquesta de tant agraïda per la hospitalitat del Sr. Dupin, li va entregar la seva filla, el càrrec de arrendatari general, i una fortuna immensa.

Descriu Rousseau “la senyora Dupin, encara era quan la vaig veure per primera vegada, una de les dones més belles de París. Em va rebre en el seu tocador, duia els braços nus, els cabells escampats, el pentinador mal posat. Aquella entrada era molt nova per a mi; el meu pobre cap no la va poder suportar; em torbo, em perdo, i en resum, vet aquí que m'enamoro de la senyora Dupin...La senyora Dupin, si bé era molt amable, era seriosa i freda; no trobava res en el seu capteniment que fos prou provocatiu per decidir-me. La seva casa, més brillant aleshores que cap altre de París, aplegava uns cercles que només havien d'haver estat una mica menys nombrosos per representar el bo i millor en tots els camps. Li agradava veure totes les persones que excel.lien, els grans, els homes de lletres, les dones formoses...i el pobre Jean Jacques (escriu ell), no tenia cap motiu per tenir esperances de destacar gaire entremig de tot allò. Per això no gosava parlar, però com que no podia callar, vaig gosar escriure. Ella va guardar la meva carta dos dies sense parlar-m'en. El tercer dia me la va tornar, i em va adreçar verbalment unes quantes frases d'exhortació amb un tò tan fred que em va deixar glaçat. Vaig voler parlar, la paraula va expirar en els meus llavis; la meva sobtada passió es va apagar amb l'esperança, i després d'una declaració formal, em vaig continuar relacionant amb ella de la mateixa manera que abans, sense tornar-li a parlar de res, ni tant sols amb els ulls”

Després de que Rousseau passés una temporada a Venècia com a Secretari de l'ambaixador francès, retornà de nou a París, i retornà a la casa dels Dupin...”aviat vaig agafar el ritme i fins i tot el gust de les meves noves ocupacions. Em vaig afeccionar a la química. En vaig fer uns quants cursos amb el senyor de Francueil (fillastre de la senyora Dupin i fill natural del Sr. Dupin) i mal que bé ens vam posar a embrutar paper sobre una ciéncia de la qual ben just si en coneixiem els elements.”

“El 1747 (35 anys) vam anar a passar la tardor a la Turena, al castell de Chenonceaux, casa reial a les ribes del Cher, bastida per Enric II per a Diana de Poitiers, les inicials del qual encara s'hi veuen, i que ara posseix el senyor Dupin com a arrendatari general. Ens varem entretenir molt en aquell formós indret; hi menjàvem molt bé; m'hi vaig posar gras com un frare. Hi férem molta música. Jo hi vaig compondre uns quants trios per cantar, plens d'una harmonia bastant forta...hi vam fer comèdia. En quinze dies en vaig escriure una en tres actes que es titulava L'engagement téméraire, que hom trobarà entre els meus papers i que no té cap altre mèrit que una gran alegria. Hi vaig compondre alguna altra obreta, entre elles una peça en vers que es deia L'allée de Sylvie, que duia el nom d'una de les avingudes del parc que vorejava el Cher, i tot això fou fet sense interrompre el treball sobre química, ni el que feia amb la senyora Dupin.”

Doncs bé, d'aquest treball del que parla Rousseau se n'exposa l'original en aquesta exposició, junt amb un ventall de material utilitzat per Rousseau en aquesta època.

Només per aixó es justificaria l'anada a Chenonceau i un cop allà gaudir novament de l'arquitectura i de la petjada de Diana de Poitiers i de Caterina de Mèdicis.

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (2a. Part)

Quan llegeixo les derives de la inquietud filosòfica i social que George Soros sovint manifesta, no em puc estar de preguntar-me si es tracta d'una auto-teràpia aplicada per tractar un pòsit de remordiment creat arrel dels amuntegats beneficis provinents de l'especulació financera. Però la veritat, és que no ho crec. Soros relata en el seu llibre, la seva innata inquietud envers l'evolució del pensament. Combinació destra d'especulació financera brillant, amb incompreses aspiracions per posicionar-se en una elit de la filosofia gelosa de la seva erudició.

La vessant filosòfica de George Soros, s'inicia amb Karl Popper. D'ell, i del llibre "La societat oberta i els seus enemics", extreu Soros la base de la seva paradigmàtica argumentació:

"la veritat absoluta és troba més enllà del nostre abast";

"necessitem institucions que permetin a les persones amb distintes visions i interesos, viure juntes en pau".

Partint d'aquesta base, Soros comença a filosofar, bo i prenent de Popper dos principis per tal de sotmetre'ls a auto-contrastació i així dotar les seves reflexions de major consistència:

El primer, és en el que Popper mantenia que les teories científiques no poden verificar-se d'entrada, sinó que han de tractar-se com hipòtesis subjectes a falsació. Es el principi que li permeté deixar de considerar necessari emprar la lògica inductiva imperant fins al moment (sistematitzada per J.Stuart Mill, i com ja s'indicava en aquest mateix bloc, l'única aportació de Mill superada per la ciència actual). I perquè Soros es fixa en aquesta reflexió?, doncs per justificar la validesa del seu axioma. "qualsevol quantitat discreta d'observacions, no pot justificar la validesa universal d'una teoria", en referència a que les observacions als mercats (financers) utilitzades per postular principis d'economia (pel mètode científic), no són vàlides.

El segon postulat de Popper que Soros contrasta, és la unitat de mètode científic que cal emprar necesàriament tant per les ciències naturals, com per les ciències socials. Aquí Soros hi expressa la seva discrepància. Segons ell, no poden sistematitzar-se de la mateixa manera les lleis naturals (que segueixen sempre unes mateixes pautes de comportament), que les socials (que estàn sotmeses a l'esdevenir de la capacitat humana). Així, les ciències socials estudien conductes de subjectes amb capacitat imperfecta de raonar. La seva fal.libilitat dificulta la comprensió de les situacions socials. Es la teoria de la fal.libilitat de Soros.

Disposem doncs de dues teoríes "Sorosianes". La teoria de la reflexivitat (exposada en el post "1a. Part"), i la teoria de la fal.libilitat, tot i que com l'autor mateix assenyala la fal.libilitat es troba compresa dins la teoria de la reflexivitat. Es en aquest sentit, en el que Soros argumenta que els dos conceptes ajuden a identificar i refusar idees errònies molt exteses que han arribat fins i tot en certs casos, a donar resultats positius. Un d'aquests casos és la fal.libilitat que Soros anomena fal.làcies fèrtils.. Un d'aquests casos, el representa el llegat de la Il.lustració. Emprant el seu mateix llenguatge, la fal.làcia de la Il.lustració.. Perquè fal.làcia de la Il.lustració?, doncs perquè a la Il.lustració tots els esforços de recerca de coneixement, esdevenien ciència, i per aquest sol fet, resultaven inquestionables. I és clar, Soros no ho contempla així, ja que per ell, en l'àmbit de les ciències socials, l'aproximació que hi fem els individus per tal de conèixer-ne llurs regles de funcionament, esdevenen precisament allunyades/distorsionades de la realitat.

Posats a argumentar, Soros segueix. Si com deia Popper el fet d'acceptar hipòtesis encara no falsades, pot donar lloc a equivocar-nos, cal donar un pas endavant. Es a dir, no només pot donar lloc a equivocar-nos, sino que com més avancem més desconeixem, i en aquest camí, ens acabem fent un embolic. En aquest sentit, Soros esmenta el principi de Peter, segons el qual els empleats competents es promocionen fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Es el que Soros anomena "fal.libitat radical".

Doncs aquest és el segell distintiu del paradigma de Soros, la teoria de la reflexivitat, i els conceptes de fal.làcies fèrtils i fal.libilitat radical. Com el mateix autor assenyala, és un paradigma que no serveix per predir el futur, però si per analitzar amb millor coneixement de causa els errors de les decisions del passat, i per aquest mateix motiu, cal tenir-lo present en les decisions del futur.

Segurament, tot plegat acaba essent una argumentació per demostrar que quan actua la racionalitat humana ho hem de prendre precisament com això, és a dir, com una sistematització que, en el camp de les ciències socials, res o poc té a veure amb les lleis que regeixen la veritat absoluta del que es pretén analitzar. Però.. i si tornem a la base de Soros extreta de Popper? "La veritat absoluta es troba fora del nostre abast"; ja sabem que aquesta sentència no és exclusiva de Popper, sinó de molts altres pensadors (J.Stuart Mill per exemple), però a més, conté més vigència que mai precisament pel moviment social que estem protagonitzant a través de la Web 2.0; la força de la llibertat i la col.laboració entre tots per tal d'arribar a uns nivells més alts de coneixement i/o de veritat. Tenint en compte aquest aspecte, podem seguir l'argumentació de Soros?

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (1a. Part)

En els meus temps a la universitat, recordo que inconscientment cercava esdeveniments, personatges, xerrades i/o comentaris que em portéssin a contrastar els coneixements adquirits amb el que s'esdevenia al món real, al de les idees, al de les experiències i de les inquietuds personals i/o col.lectives, i ....res, ni al bar, ni als passadissos, no diguem a les aules o a la sala d'actes, res visible, res manifest. El missatge omnipresent en el col.lectiu on em relacionava era tens tots els apunts de classe?. Es per aquest motiu que tothora anhelo recórrer a les escadusseres ocasions en les que vaig aprendre de passatges enriquidors que llançats des de l'espontaneïtat del qui sabia, romanen avui amb precisió en els meus records d'estudiant sovint desubicat.

En una ocasió, el professor d'economia, quan va finalitzar la seva proclama teòrica sobre els mercats financers, va acudir a la pràctica amb uns consells d'observador atent. Aqusts ens alertaven sobre els riscos de la inversió als mercats financers, i de que ningú en coneixia prou la seva dinàmica com per no equivocar-se. Bé, ningú excepte una persona a tot el món. Aquesta persona -deia- no s'equivoca mai o gairebé mai, sempre guanya, es diu George Soros.

Soros, en aquest llibre, ens manifesta el següent: per entendre la crisi econòmica actual, hem de conèixer un marc conceptual diferent a l'existent, un nou paradigma sobre com s'esdevé la dinàmica dels mercats financers. Si coneixem aquesta dinàmica, entendrem el perquè de l'actual crisi econòmica, i coneixerem el perquè de les receptes que ell mateix proposa.

Quin és aquest nou marc conceptual? doncs es basa tot en el concepte acunyat per Soros de reflexivitat. D'una banda qualsevol persona o col.lectivitat pretén interpretar o conèixer el món on viu, aquest fet l'anomena Soros la funció cognitiva. D'una altre, el mateix individu o col.lectivitat pretén influir o canviar la dinàmica del món on viu per tal d'obtenir-ne quelcom a canvi, aquest fet l'anomena funció manipulativa. Quan les dues funcions es donen a la vegada, una interfereix en l'altre, donant-se aleshores el fenòmen de la reflexivitat.

"Les situacions reflexives es caracteritzen per una falta de correspondència entre les percepcions dels participants i l'estat real de les coses". Quan algú prèn una decisió de compra o venda als mercats financers per exemple, aquesta es fa segons la pròpia expectativa del preu futur i aquesta expectativa no és estrictament coneixement, és un cúmul de factors (instint, emoció, estat personal, etc.), de manera que el preu futur no és el resultat d'unes lleis obtingudes des del saber, sinó també de les decisions basades en les expectatives dels seus participants. "Són aquestes percepcions esbiaixades i llurs idees equivocades,les que introdueixen un el.lement d'incertesa en el curs dels esdeveniments."

Coneixent el concepte de reflexivitat, ja s'està en condicions de relatar el perquè de l'actual crisi econòmica. Per Soros hi han 2 bombolles que han esclatat a l'hora. La primera és la Immobiliària dels EE.UU., la segona la superbombolla. La bombolla immobiliària, s'esdevé per una creença equivocada general de que "el valor de les garantíes no es veia afectat pel desig de prestar", o dit d'una altre manera, el desig de prestar no tenia res a veure amb les garanties aportades. La superbombolla tanmateix,també s'esdevé arrel d'una altre idea equivocada, "una confiança excessiva en el mecanisme de mercat". La superbombolla combina a més, tres tendències principals: la tendència a llarg termini cap a l'expansió creditícia, la globalització dels mercats financers, i la desregulació financera donat l'alt nivell d'innovació que s'hi estava donant.

Amb aquesta exposició, Soros veu reforçada la seva teoria de la reflexivitat. Les equivocades percepcions dels particeps, han donat lloc a una nova situació que res té a veure amb l'equilibri del mercat, que els mateixos partíceps no pronosticaven i que els ha sotmès a un alt grau d' incredulitat i incertesa en quan a les pròpies normes del sistema. Es més, Soros creu que en general és motiu suficient per creure que cal entrar en una nova era que poc o res tingui a veure amb la actual.

La única incomprensió que manifesta Soros és la de l'escàs ressò que ha tingut la seva teoria de la reflexivitat en els àmbits acadèmics i científics, sobretot en el camp de l'economia. Personalment, tendeixo a creure que el paper de l'equilibri del mercat que Soros posa en entredit, sobretot en els mercats financers, es discutible si tot l'anàlisi es porta a un termini prou curt com per no encabir el pes o la magnitud de les variables que hi intervénen, donat que l'actual situació no és sinó la correcció del mercat als actes equivocats que s'hi han esdevingut. Potser tot és un problema de perspectiva.

El llibre conté a més tota una argumentació per avalar el seu intent d'incloure la teoria de la reflexivitat en el camp de la filosofia i el pensament. Es interessant l'exposició, i per aquest motiu m'en reservo per una altre ocasió (propera) el seu anàlisi.

Sigui com sigui, la teoria de la reflexivitat m'ha sacsejat en el més profund. L'esvalotament ha arribat fins i tot als meus records universitaris. No serà que una bona part de les Universitats no compleixen amb satisfacció l'objectiu que s'els està exigint, perquè precisament encara parteixen d'una concepció errònia, basada en la idea que la classe magistral serveix per a que l'alumne prengui apunts semblant-se a un aprenent de secretariat i no es parteixi d'un material didàctic preparat per a que l'alumne llegeixi, estudï, pensi i contrasti?

Ai ai ai.... que aquesta reflexivitat m'està afectant!! Clar!... ja ho va dir el professor d'economia...Soros sempre guanya!

Sobre la llibertat - John Stuart Mill

John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)


De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.


Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!

Els ulls del germà etern - Stefan Zweig

Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".

Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...