Rousseau a Chenonceau

Del 12 de maig a l'11 de novembre hi ha instal.lada una exposició al castell de Chenonceau dedicada al jove Jean Jacques Rousseau i a l'estada que aquest féu al castell acompanyant Madame Dupin.

Al seu llibre Les Confessions , Rousseau relata la vivència que ell mateix va sentir respecte Madame Dupin i la seva estada a Chenonceau.

“Vaig arribar a París a la tardor de 1741 (29 anys), amb 15 lluïsos a la butxaca, la meva comèdia Narcisse, i el projecte de música com a tot recurs....de totes les persones de qui vaig ser recomanat, només tres em foren útils... el senyor Damesin un gentilhome savoià..el Sr. de Boze, secretari de la Acadèmia de les Inscripcions i guardià de les medalles del rei...i el pare Castel, jesuïta i autor de Clavecin Oculaire, era un boig, però un bon home al capdevall, li sabia greu com em consumia d'aquella manera sense fer res. Puix que els savis no segueixin la vostre cançó, canvieu de corda i aneu a trobar les dones. Potser us defensareu millor per aquesta banda....la senyora Dupin és una altre a qui també he parlat de vós; porteu-li la vostre obra, us vol conèixer i us farà un bon acolliment. Ningú pot fer res a París si no és per les dones. Elles són les corbes, i els savis llurs asímptotes; s'hi acosten sempre però no les arriben a tocar mai."

De Les Confessions, es pot conèixer també com va anar el casament de la senyora Dupin. Pel que sembla, el Sr. Dupin va hostatjà a la seva provincia durant un temps a la senyora Fontaine (mare de Madame Dupin), i aquesta de tant agraïda per la hospitalitat del Sr. Dupin, li va entregar la seva filla, el càrrec de arrendatari general, i una fortuna immensa.

Descriu Rousseau “la senyora Dupin, encara era quan la vaig veure per primera vegada, una de les dones més belles de París. Em va rebre en el seu tocador, duia els braços nus, els cabells escampats, el pentinador mal posat. Aquella entrada era molt nova per a mi; el meu pobre cap no la va poder suportar; em torbo, em perdo, i en resum, vet aquí que m'enamoro de la senyora Dupin...La senyora Dupin, si bé era molt amable, era seriosa i freda; no trobava res en el seu capteniment que fos prou provocatiu per decidir-me. La seva casa, més brillant aleshores que cap altre de París, aplegava uns cercles que només havien d'haver estat una mica menys nombrosos per representar el bo i millor en tots els camps. Li agradava veure totes les persones que excel.lien, els grans, els homes de lletres, les dones formoses...i el pobre Jean Jacques (escriu ell), no tenia cap motiu per tenir esperances de destacar gaire entremig de tot allò. Per això no gosava parlar, però com que no podia callar, vaig gosar escriure. Ella va guardar la meva carta dos dies sense parlar-m'en. El tercer dia me la va tornar, i em va adreçar verbalment unes quantes frases d'exhortació amb un tò tan fred que em va deixar glaçat. Vaig voler parlar, la paraula va expirar en els meus llavis; la meva sobtada passió es va apagar amb l'esperança, i després d'una declaració formal, em vaig continuar relacionant amb ella de la mateixa manera que abans, sense tornar-li a parlar de res, ni tant sols amb els ulls”

Després de que Rousseau passés una temporada a Venècia com a Secretari de l'ambaixador francès, retornà de nou a París, i retornà a la casa dels Dupin...”aviat vaig agafar el ritme i fins i tot el gust de les meves noves ocupacions. Em vaig afeccionar a la química. En vaig fer uns quants cursos amb el senyor de Francueil (fillastre de la senyora Dupin i fill natural del Sr. Dupin) i mal que bé ens vam posar a embrutar paper sobre una ciéncia de la qual ben just si en coneixiem els elements.”

“El 1747 (35 anys) vam anar a passar la tardor a la Turena, al castell de Chenonceaux, casa reial a les ribes del Cher, bastida per Enric II per a Diana de Poitiers, les inicials del qual encara s'hi veuen, i que ara posseix el senyor Dupin com a arrendatari general. Ens varem entretenir molt en aquell formós indret; hi menjàvem molt bé; m'hi vaig posar gras com un frare. Hi férem molta música. Jo hi vaig compondre uns quants trios per cantar, plens d'una harmonia bastant forta...hi vam fer comèdia. En quinze dies en vaig escriure una en tres actes que es titulava L'engagement téméraire, que hom trobarà entre els meus papers i que no té cap altre mèrit que una gran alegria. Hi vaig compondre alguna altra obreta, entre elles una peça en vers que es deia L'allée de Sylvie, que duia el nom d'una de les avingudes del parc que vorejava el Cher, i tot això fou fet sense interrompre el treball sobre química, ni el que feia amb la senyora Dupin.”

Doncs bé, d'aquest treball del que parla Rousseau se n'exposa l'original en aquesta exposició, junt amb un ventall de material utilitzat per Rousseau en aquesta època.

Només per aixó es justificaria l'anada a Chenonceau i un cop allà gaudir novament de l'arquitectura i de la petjada de Diana de Poitiers i de Caterina de Mèdicis.

Gastó Febus (Gastó III de Foix-Béarn)

En una sortida estiuenca cap al Béarn i el País Basc Francès, vàrem planificar fer nit a Foix; finalment cercant allotjaments rurals, ho férem a uns 8 kms de la població més cap a l'interior, en un poblet dispers anomenat Brassac.

A Brassac, ens allotjarem en una “chambre d'hôtes” anomenada Ti Patou (foto), on traduït de l'occità vindria a dir com “Cal Patou”. Vet ací doncs, que els noms de les cases rurals (o d'algunes) figuren ja de cara al turisme, en occità i que el que s'en desprengué d'una conversa amb el seu propietari d'origen bretó, en fou que la figura il.lustre que ha magnificat el castell que corona la població de Foix, era la de “Gastón Fébus” (Gastó III comte de Foix-Béarn, anomenat Febus, per la semblança de la seva cabellera rossa amb el Déu Febus), aquesta n'era doncs la importància de la fortificació, hi havia viscut part dels seus dies, en Gastó Febus!.

Vaig adonar-me que en Gastó Febus, n'és considerat el pare d'una certa consciència de vetlla pels propis interessos col.lectius occitans, potser perquè pel 1350 Gastó no va voler retre homenatge al rei francès Joan II pels territoris del Béarn, degut a que aquest es va aliar amb el seu enemic més ancestral, els Armagnac, o potser perquè el mateix Gascó va haver de substituir per mala gestió al duc de Berry per a la lloctinença general del Llenguadoc pel 1380.

Deixant de banda la participació en altres batalles d'importància singular, el que segurament ha donat més rellevància a la figura de Gastó, ha estat la seva vessant cavallaresca i literària, manifestada aquesta a través dels seus celebrats tractats medievals: “El llibre de la caça” (del qual Michel de Montaigne en fa esment en els seus assaigs, més concretament en el capítol dedicat a la formació dels fills) i “El llibre de les oracions”; i per sobre de tot, per la lletra de la poesia “Sa Canta”, que s'ha convertit en la lletra de l'himne de l'Occitània, una cançó meravellosa que els habitants de la zona l'adopten progressivament com a l'himne de l' identitat occitana, inclosos els seguidors de l'equip de futbol del Toulouse. (Aquí la mateixa cançó versionada per Lídia Pujol). La cançó fa referència a l'alçada de les muntanyes dels pirineus, que de tant altes no deixen veure la dona estimada que viu a terres navarreses.

Finalment, Gastó Febus va capturar el cercat enemic Armagnac i fent-lo près a la població d'Orthez (Ortès), va negociar un molt alt rescat per al seu alliberament, la qual cosa contribuí encara més a augmentar la seva riquesa i enaltir-ne la seva figura.

El que no va poder aconseguir Gastó, fou descendència directe, per aquest motiu, deixà llurs béns i possessions al rei de França Carles VI, però la habilitat del rei de la corona d'Aragó Joan I, de formalitzar el casament de la seva filla Joana amb el cosí de Gascó, Mateu I de Castellbò, féu que aquest es pogués convertir en el nou comte de Foix-Béarn, deixant així al rei de França sense aquest comtat.

L'endemà vàrem visitar el castell i seguirem el camí per...

“...aquelas montanhas
que tan autes son
M'enpachan de veire
Mas amors on son...”

Gastón Fébus

El Rei es diverteix. (Part IV)

En altres circumstàncies, la mort de la reina Clàudia l'any 1524 hagués pogut convertir-se en determinant, però en aquesta ocasió, la prematura defunció als 25 anys de l'esposa del Rei, no alterà amb rellevància el ritme i la passió estrident de Francesc amb Françoise.

Així, que la data fatídica per Francesc, no fou la de la mort de la reina, sinó la data en que s,esdevingué el més manifest dels errors del seu regnat. De fet, fou tant l' evidència catastròfica d'una errada puntual, com la concurrència d'un atzar casual i afortunat per part de les tropes de l'enemic. En la data del 24 de febrer de 1525 Francesc I era fet presoner a la batalla de Pavía per l'exèrcit del seu màxim rival l'Emperador Carles I.

L'Emperador tractà amb cavallerositat al seu presoner reial. Ordenà en tot moment que hom es comportés amb ell amb el màxim respecte i amb els honors que el personatge es mereixia. El manament imperial fou de portar el Rei francès cap a Madrid (primer a la Torre de los Lujanes de Madrid, i després a l'Alcázar de Toledo). En el recorregut d'aquest viatge, la comitiva passà per Barcelona i València on aglutinà un massiu interès, i on tothom volia presenciar la faiçó del gran Rei de França près.

Després d'un any de disposar Francesc com ostatge, l'Emperador Carles decidí que la via per sortir de l'atzucac de retenir el seu màxim rival empresonat, però al que no volia maltractar i ni molt menys eliminar físicament, era la de negociar les condicions de l'alliberament. A aquest efecte, Francesc, aleshores vidu i amb l'amant Françoise que esperançava a la cort, (la única visita que tingué Francesc en tot el seu captiveri, fou la de la seva germana, donat que la visita de Françoise com a amant hauria provocat un escàndol de consideració en els cànons de l'estricta moral catòlica de la monarquia espanyola), se signà el tractat de pau (el tractat de Madrid), el qual estipulava com a penyora per a l'acompliment del que s'havia acordat, l' entrega de llurs dos fills com a custòdia a Carles i amb el compromís de casar-se amb Elionor, la germana de l'Emperador.

Però quan finalment Francesc quedà alliberat, la seva personalitat es transformà manifestament en tots els aspectes de la seva vida, tant pública com privada. Com es produeix un alliberament d'aquestes característiques si no hi havia hagut tampoc ocasions anteriors en les que orientar semblant protocol? Només aquest fet resulta per si sol prou interessant. Però ara voldria només exposar un detall. Per a l'alliberament s'organitzà una comitiva que encapçalada pel mateix Emperador, conduirà Francesc fins a la frontera amb França. En aquesta comitiva acompanyava a l'Emperador Carles, Germana de Foix. Germana era la reina vídua de Ferran el Catòlic i que havia estat amistançada de tal manera amb l'Emperador que d'aquesta relació en nasqué uns anys enrera, una filla. Es a dir, l'Emperador es convertí en amant amb el fruit d'un fill amb la seva pròpia àvia, o més ben dit, amb l'esposa del seu avi. I què més era Germana de Foix? doncs era a més, filla de cosins amb Françoise de Foix. La situació era doncs que Germana de Foix, amistançada que havia estat amb l'Emperador (i amb el qual conservava una excel.lent relació) acompanyava aquest a alliberar Francesc per tal que aquest, un cop lliure, es trobés de nou amb la seva amant i filla de cosins de Germana, Françoise de Foix. Cert és que l'Emperador Carles, immediatament "alliberat" del seu presoner viatjà prest cap a Sevilla per tal de casar-se amb Isabel de Portugal.

Arribat Francesc a palau, els braços oberts de Françoise ja no satisfeien els desitjos d'uns llunyans sentiments passats. Francesc necessitava aire nou, i ben aviat el trobà en una ambiciosa i jove anomenada Anne de Pisselieu. Durant un temps, Françoise i Anne es disputaven el respectiu favor reial fins que s'arribà a un pacte que establia que l'amant “oficial” seguiria essent Françoise, però amb la llibertat del Rei “d'acompanyar-se” d' Anne. Aquest pacte durà dos anys. L'any 1528, Françoise comprova que el manteniment d'aquest joc a tres ja no tenia sentit, i s'en tornà a Chateubriant amb el seu marit Jean. Aquest en agraïment li construirà una nova mansió.

Amb tot, Francesc no s'oblidà de Françoise. Aquest la visitava periòdicament a la seva nova mansió de Chateubriânt. En una d'aquestes visites el Rei en agraïment a la delicada o especial posició sentimental de Jean, li atorgà el títol de governador de Bretanya.

L'any 1537 arribà a la cort del Rei, la notícia de la inesperada mort de Françoise. Aquesta moria a la seva mansió de Chateaubriânt l'edat de 43 anys. El Rei interessat en conèixer el veritable motiu de tant inesperada mort, intentà indagar, i l'únic que n'averiguà fou que Françoise havia estat reclosa durant sis mesos, en una cambra per part del seu marit. Francesc no es quedà tranquil, volia esbrinar si hi havia hagut participació directa o indirecta de Jean en la mort de Françoise, i a aquest efecte envià a Chateubriânt un dels seus millors amics i consellers Anne I de Montmorency per tal que investigués la possible participació de Jean en la mort de Françoise.

De la investigació de Montmorency no en va trascendí res. El que si va trascendir, fou que Jean de Laval, a la seva mort, deixà tots els seus béns i propietats en herència a Motmorency. A partir d'aqui... no hi ha res més, però tot sembla força evident no?

Molt Bon Any 2011 !!!

El Rei es diverteix. (Part III)

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.

Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part I)

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)

Sobre la llibertat - John Stuart Mill

John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)


De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.


Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!

Va.. fem-ho! - Richard Branson

Sempre he vist Richard Branson un personatge interessant, suggerent i per sobre de tot, apassionat. Al pensar en ell, el recordo en una sequència en la que amb els braços oberts en creu i un xic reclinat endavant, simula ser un avió en plè vol (se suposa que de la seva companyia), donant una imatge de la seva vitalitat i de la diferent manera d'entendre i vendre els seus projectes, sobretot el de Virgin Airlines que en aquell moment estava promocionant. Es conegut que de l'imperi Virgin, ell n'és el creador i l'anima emprenedora, però no han trascendit grans coses de la seva biografia ni res escrit per ell mateix de les seves experiències (apart del que relata en la seva pàgina web de virgin). En el moment de redactar aquest escrit, ha estat notícia que Virgin galactic havia presentat l'avió amb el que portarà a terme els vols espaials. En les imatges de televisió es mostrava l'aparell espaial, produint-se el tall del document quan Branson s'adreçava als assistents. Com pot ser que no mostréssin part o el que sigui de les paraules de Branson? No ho puc entendre. Sort que havia comprat el llibre i podia accedir als seus missatges!

L'estructura del llibre conté a més de l' introducció-flaix del que s'exposarà, catorze capítols amb un encapçalat en forma de missatge base o missatge "força" que dirien a Infonomia, i per sota d'aquest amb sentències en forma de consells extrets de l'experiència, que pretenen donar cos al missatge inicial i entrada a la lectura del contingut del capítol. Al final un epíleg en forma de resum, i una sensació (pròpia) que et queda quan comproves que comparteixes molts valors amb algú, i que aquests, li han estat de molta utilitat a l'aplicar-los en els seus projectes empresarials i fins i tot personals.

En el contingut del capítol s'hi exposen els projectes que donen consistència a les seves recomanacions. Dels projectes, n'hi han que son autèntiques aventures esportives (les quals personalment em son més prescindibles), i n'hi ha que son el relat de l'inici i d'algunes situacions particulars reals dels seus projectes empresarials o socials. (gairebé totes mereixedores de la màxima atenció).

Per començar el títol ja em sembla tota una declaració i amb la qual no m'hi puc sentir més identificat. Es clar i concís, però a la vegada conté tota la força del que vol transmetre el llibre, per mí és engrescador. "Lets do it" (fem-ho) o bé, com es titulaven les primeres edicions del llibre "screw it, let's do it" (a la merda.. fem-ho!), per mi es podria traduïr amb una expressió més utilitzada al nostre país com "va.. fem-ho!", sí que és més descriptiva del sentiment impulsiu que et porta a iniciar un projecte "screw it... let's do it", però potser aquesta no conté la necessitat d'un anàlisi previ a l'hora d'arrencar el projecte.

Les recomanacions apareixen ja en els primers capítols. "Mirar, escoltar i aprendre.." abans de dir sí a un planteig, una idea o un projecte. Es a dir, la predisposició és i ha de ser positiva, no a posar trabes a les idees siguin pròpies o no, sobretot si aquestes institivament creu un mateix que "valen la pena". Quan ja has mirat i escoltat, si et vols llençar a un projecte i creus que no en saps prou, aprèn-ne i fes-ho. Aquest es el missatge!. I després venen els avals d'aquest missatge, com el primer projecte important en la creació de la revista Student que arribá als 30.000 exemplars.. o bé la primera botiga de discs a Oxford Street de Londres...la qual fou la llavor per arribar a una repartida xarxa de botigues a les principals ciutats. Tot això abans dels 20 anys!

En un altre capítol, Branson, que sovint es pregunta "el meu treball és divertit?, em fa feliç?", ens recomana que ens la fem tot sovint. Divertir-se és passar-ho bé, gaudir amb el que estem fent, és això el que es torna imprescindible. Endegar projectes o dedicar-se als negocis requereix per sobre de tot, treball, però si aquest no implica passar-ho bé, no es tindrà la vitalitat necessària ni a nivell físic ni a nivell espiritual. Al cap i a la fí, gaudir, riure, estimar i apreciar els altres és del que es tracta a la vida.

Es gratificant que l'autor, a l'adreçar-se al lector, mostri amb transparència les fonts de l'argumentació de la seva aposta per la defensa del tema en questió, en aquest cas del medi ambient. Quatre són els personatges el postulat dels quals, l'han influit més en l'adopció de la presa de posició mediambiental, el fundador de WWF (la organització conservacionista més gran i respectada del món, segons el traductor del llibre)Peter Scout, el fundador de Amics de la Terra Jonathan Porrit i dos científics britànics James Lovelock i Tim Flannery (Haig de confessar que m'encurioseix seguir aquests personatges i llurs organitzacions). Amb les seves fonts de coneixement ben falcats, Branson adopta com a ensenya d'actuació en tots els seus projectes, el concepte de Capitalisme Gaia. El mot Gaia resulta del significat grec de la deesa de la Terra, personifica la defensa de la Mare Terra. Els comentaris i les argumentacions en aquest capítol són també interessants, llegint-los pots sentir l'entusiasme i la preocupació pel medi ambient, no només de Branson, sinó també el de Al Gore (ja conegut), la companyia petrolera BP, Robert Murdoch, etc.. A destacar, la predicció de l' actual crisi econòmica, quan descriu la indefensió dels consumidors davant del control absolut de l'energia mundial en mans de la OPEP i el consequent augment de preus que aquesta situació comporta com a factor desencadenant (junt amb altres, com l'escasa atenció a una millora del refinament del petroli). Seguint amb la lluita mediambiental, i a part d' altres iniciatives, Branson exposa com un dels seus projectes més innovadors, el d'aconseguir que més gent torni al tren i deixi les carreteres, per fer-ho, la creació de Virgin Trains. Capitalisme Gaia portat a la pràctica... i coherència.

L'avançar en el decurs de la pròpia existència vital, és un procés que ens colpeja suaument però continua, i sobretot en certs moments del nostre calendari, aquest procés, per alguns, s'ens fa especialment sacsejador. En el llibre ho testimonia Branson, i això, tot i que no reconforta, tens la satisfacció de compartir-ho: “Quan vaig complir els quaranta, tingué una depressió sense precedents..” aquesta afirmació es troba intencionadament en el capítol titulat "fes coses pel bé comú" (haz algo bueno). El rerafons és el següent, quan et trobes en un atzucac relacionat ja sigui amb moments de la vida que et demanen una certa inflexió o bé altres moments amb questions punyents que apareixen en els negocis, on has de triar quin és el millor camí per sortir-ne, el podem trobar seguint la experiència de Branson, en la preocupació i el treball actiu per causes del bé social. L'exemple il.lustratiu de la intervenció de Branson en la invasió de Kuwait per part de Irak, és alliçonador, així com també la seva estreta relació amb personatges com els reis de Jordània, Nelson Mandela, etc.. primant-ne sempre la vocació de servei.

Em quedo doncs amb les seves recomanacions exposades en el llibre (per exposar-ne algunes: sigues una persona normal, conserva la informalitat, desafia als grans, mou-te ràpid, etc..). Algunes poden semblar simples o fins i tot de sentit comú, però en això rau la clau de la majoria d'iniciatives empresarials, si a més, els acompanya la confiança, i el treball, estarem seguint amb major grau l'esperit, la valentia i els resultats de Richard Branson. Almenys això diu ell.

Montaigne - Stefan Zweig

Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.

I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.

II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!

IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.

IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.

V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.

VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.

VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.

VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.

IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...

Verònica Franco

Llegint la revista "Historia y Vida" (número 478), sense esperar-m'ho, m'encuriosí l'article de la Maria Pilar Queralt del Hierro dedicat a la biografía de la cortesana veneciana del segle XVI Verònica Franco, incomprensiblement desconeguda per mi fins aleshores. Ho haig de dir així: m'apassionà el personatge. El Renaixement italià del 1500, a part de la inigualable riquesa que subministrà, va permetre a les dones unes cotes de llibertat fins aleshores inimaginables, i en aquest entorn de major consecució de llibertat, de plena ebullició renaixentista i de l'ambient de la pròspera i distingida Venècia, destacà pels seus propis mèrits Verònica Franco.

L'estiu del 1574, quan Enric de Valois, aleshores rei de Polònia, fou nomenat nou rei de França (Enric III), i de camí cap a París on havia de ser coronat, les autoritats de Venècia li oferiren com a regal (sense conèixer-ne encara la seva homosexualitat), una nit amb la més bella, culta i refinada ciutadana de Venècia: Verònica Franco.

Era una època d'esplendor per a les dones a Itàlia. Caterina Sforza, Isabella d'Este, Vittoria Colonna i Lucrècia Borgia, juntament amb Verònica apareixen amb rellevància social, cultural i política al renaixement italià, però cap d'elles, excepte Verònica, es preocupà a part del conreu del seu talent literari, per la digne supervivència de les prostitutes que feinejaven per les ciutats. Era la primera de la llista de les dones que es dedicáven a la prostitució, però com diu Angeles Caso al seu llibre "Las Olvidadas", en aquella època, qui era més lliure i menys prostituta que ella? ella podia triar els homes amb els que volia estar, els seus amants, les altres no, tant li fa que fossin casades, solteres com altres prostitutes. Només a Venècia hi havia una llista de tres mil prostitutes, de les quals 215 eren considerades "cortigiane oneste", i d'aquestes cap brillarà com Verònica Franco.

Disposem d'un retrat seu, fet pel mateix Tintoretto, el qual titulà La dona que descobreix el seu pit pintat el 1570. Extraordinàriament bella, de pell blanca i cabell roig, ulls clars i faccions fines, estudià sense parar, aprengué formes i usos cortesans i no trigà a despertar admiració a la ciutat, era Verònica Franco.

Instal.lada al palau de Santa Maria Formosa a Venècia, Verònica féu de la seva residència un veritable Ateneu. Per allà es feien veure nobles, músics, pintors i poetes. Un dels més il.lustres visitants fou Michel de Montaigne, que l'any 1580 i en plena gira del seu gran viatge, acudí a casa seva a sopar i on va rebre com a regal, el llibre "Lettere familiari e diversi " que havia escrit i editat la mateixa Verònica Franco.

A partir del 1582 es perd el rastre de Verònica, sembla que retirada de la vida social es reclogué per escriure les seves darreres obres, que malauradament no es conserven. Un apunt del registre de la Sanitat, informa que el 22 de juliol del 1591 (en l'oblit! què em recorda aquest final?), morí de febres als quaranta cinc anys, Verònica Franco.

Em queda pendent la lectura de la seva obra, de la seva biografia Margaret F. Rosenthal "The honest courtesan: Veronica Franco, citizen and writer in sixteenth-century Venice, així com la pel.licula "Mas fuerte que su destino" ("dangerous beauty" 1998), interpretada per Catherine McCormack, Rufus Sewell, i Naomi Watts. A la teva memòria Verònica Franco.

Joan Margarit i Pau - Santiago Sobrequés i Vidal

L'únic llibre sobre el bisbe Margarit que es pot trobar a les llibreries. El motiu real de la compra fou però la implicació del bisbe en els fets de la guerra civil catalana del 1462 i dels conflictes amb els remences. Aprofitant que n'extrec episodis per a la meva guia dels remences, he aprofitat per llegir-lo sencer.