La utilidad de lo inútil. Nuccio Ordine

“Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors. “

Un cop exposat l'abast conceptual, Nuccio Ordine escenifica en el llibre, un cant a l'utilitat del que en aquest context s'ha manifestat i se segueix considerant inútil. El resultat són reflexions de l'autor sobre la utilitat del saber, argumentades amb passatges d'il.lustres pensadors clàssics i contemporanis.

...Kakuzo Okakura...havia reconegut en el plaer d'un home agafant una flor per regalar-la a la seva estimada, el moment precís en el que l'espècie humana s'havia elevat per sobre dels animals: “Al percebre la subtil utilitat de l'inútil -refereix l'escriptor japonès a El llibre del tè-, (l'home) entra al regne de l'art”. D'una sola vegada, un luxe doble: la flor (l'objecte) i l'acte d'agafar-la (el gest) representen el que es considera inútil, posant en qüestió el que s'entén per necessari i el requeriment del benefici.

Ordine, amb una vocació de resistència activa davant les actuals polítiques econòmiques i socials de l'Europa Occidental, titlla el seu treball de Manifest, de manera que en resulti una eina de sacseig social de cara a un replantejament necessari per a un nou sistema econòmic i de valors més en sintonia amb l'humanisme:

“...una cosa és certa: si deixem morir el que és gratuït, si renunciem a la força generadora del que resulta inútil, si escoltem només el mortífer cant de sirenes que ens impel.leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col.lectivitat malalta i sense memòria, que extraviada, acabarà per perdre el sentit de sí mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació del l'esperit ens hagi arribat, ens serà difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui desenvolupar encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat...”

D'entre un grapat de referències imprescindibles, m'escau de ressaltar-ne algunes que fan referència a la pèrdua de valors en l'àmbit econòmic; la primera de Rousseau “els antics polítics parlaven incessantment de costums i de virtut; els nostres només parlen de comerç i de diner”, - s.XVII primer auge del capitalisme amb la revolució industrial- , (em porta a comparar-la amb la referència que GK Chesterton relata en la seva autobiografia referida a una conversa amb el seu oncle empresari “he de confessar que la moral, en el món dels negocis, ha anat empitjorant al llarg de la meva vida” -s.XIX-). I la segona de J.M.Keynes:

Els “déus” en els que es basa la vida econòmica son inevitablement genis del mal. D'un mal necessari que “almenys durant cent anys més” ens obligarà a “fingir, nosaltres mateixos i a tots els altres, que el que es just és dolent, i el que és dolent és just, perquè el que és dolent és útil i el que és just, no ho és”.

Mantindré a l'abast aquest Manifest per tal que em proporcioni un nou gaudi per si el que em queda de la seva lectura s'esvaeix, i perquè seguint la seva referència a Montaigne:

Es el gaudir, no el posseir, el que ens fa feliços.

Llegint el futur...

A The Economist el passat 2 de febrer i amb el títol Northern Lights, Adrian Wooldridge assenyala que és precisament llegir el futur el que fan les actuals polítiques dels governs del nord d'Europa. I això bàsicament per dos motius, el primer perquè són aquests països els que s'estàn encarant a les qüestions clau que es debaten a la resta d'economies mundials, com ara l'establiment dels límits del sector públic, la organització social necessària que permeti donar feina a la població, la preservació de l'estat del benestar, etc., el segon motiu pel qual s'argumenta que aquests països llegeixen el futur, és que el model nòrdic està resultant sorprenentment exitós; els governs nòrdics estàn controlant igual de bé els seus índexs de competitivitat que el seu estat del benestar; tot està en primer terme, i tot s'aconsegueix amb bona puntuació; abans la prioritat primera se centrava en la consecució de l'estat del benestar, ara tot té la mateixa prioritat, aquesta és la diferència.

Per il.lustrar la magnitud del canvi de rumb nòrdic, l'autor descriu en primer lloc algunes dades macro, que intentaré comparar amb les del nostre entorn econòmic. Suècia ha reduït la despesa pública des del 67% del PIB al 1993 al 49% actual, -percentatge per cert, molt similar al d'Espanya el 2011-, en quan a pressió fiscal, Suècia ha rebaixat el tipus impositiu màxim de l'IRPF del 84% al 1983 al 57% d'avui, -Espanya al 54% avui-, a més s'han eliminat les imposicions sobre el patrimoni, les herències i les donacions, -a Espanya igualment inexistents o molt baixes-, en deute públic, Suècia ha passat del 70% del PIB al 1993 al 37% l'any 2010, -a Espanya al 68,5% al 2011.. i pujant-, en quan a dèficit pressupostari, Suècia ha passat del 11% de dèficit l'any 1993 a un 0,3% de superàvit el 2010, -Espanya ha tancat el dèficit del 2012 amb un 6,4% sobre PÎB-. Aquests moviments han permès a una economia petita i oberta com la sueca a recuperar-se ràpidament de la tempesta financera del 2007-2008. En segon lloc i referint-se al model de competència, es descriu com Suècia ha introduiït un sistema universal de vals escolars i ha convidat a les escoles privades a competir amb les públiques, de la mateixa manera que les empreses privades també competeixen per oferir serveis finançats per l'estat, en salut i atenció a la gent gran: d'aquesta manera entre el 1993 i el 2010 l'economia sueca va créixer un 2,7% anual de promig i la productivitat experimentà un creixement del 2,1% anual, xifra ben significativa si la comparem amb el 1,9 i el 1% dels principals països de la Unió Europea. Els altres països nòrdics han estat movent-se en la mateixa direcció tot i que més lentament, Dinamarca per exemple, poden escolaritzar els nens a escoles privades mitjançant els vals públics pertinents i pagar els pares, la diferència resultant del cost. Finlàndia està aprofitant les capacitats del “venture-capital” -empreses de capital risc- per promoure inversió i emprenedoria. Noruega, al disposar de grans reserves de petroli, n'és una excepció, però fins i tot el govern ja s'està preparant per l'etapa post-petroli.

En el seu moment, durant la major part de segle XX, Suècia s'enorgullí d'encetar el que s'anomenà la tercera via entre el capitalisme i el socialisme; les empreses multinacionals sueques com Volvo i Ericsson generaven riquesa mentre els buròcrates il.lustrats construïen l'edifici del bé comú. Les dècades pasaren i el camí del mig s'anà orientant més cap a l'esquerra, l'estat seguia creixent i la despesa pública com a percentatge del PIB es duplicà des del 1960 fins al 1980. Però ara l'entorn ha canviat, les multinacionals sueques han de competir en un món més globalitzat, i els recursos en general s'han tornat encara més escassos.

De totes maneres, els nòrdics continuen creient en una combinació d'economia oberta i bones dosis d'inversió pública en capital humà. D'aquesta manera mantenen un 30% de la força de treball al sector públic i se senten orgullosos de la generositat del seu estat del benestar. Però el nou model nòrdic comença a nivell individual, no estatal. Comença amb la responsabilitat fiscal personal no amb detonadors de despesa pública. Comença en l'elecció i la competència, no amb el paternalisme i la planificació.

I finalment, la constatació “Small is powerfull”. El conjunt de tots els països nòrdics sumen uns 26 milions d'habitants, d'ells només Finlàndia amb 5,3 milions d'habitants és membre tant de la Unió Europea com de la zona Euro, Suècia i Dinamarca formen part de la Unió Europea però fora de la zona Euro i Noruega es fora fins i tot de la Unió Europea.

En aquest punt i sortint-me de l'article del The Economist, no me'n puc estar de recórrer a E.F.Schumacher (1911-1977) i al seu “Small is Beatiful” (1973), Schumacher descriu la seva visió de la rellevància econòmica dels estats petits mirant-ho sota el prisma de tres dimensions. En la primera observa la tendència creixent dels països membres de la ONU no només per adició, sino també per partició -de 60 inicials a uns 200 actualment- i que aquest procés que al seu moment s'anomenava de "balcanització" i que es considerava quelcom realment dolent, només indica una tendència natural dels grans països a dividir-se en petites unitats. En segon lloc la teoria de que un país per ser pròsper havia de ser gran, es trenca amb la sola relació dels països més pròspers i eficients del món, la majoria dels quals són petits, mentre que els grans països suporten altes taxes de ineficiència i desigualtats. I en tercer lloc, trencant el motlle encorsetat de les economies d'escala, a les indústries els passa el mateix que a les nacions, que les petites en general, són les més eficients i més pròsperes.

En fi, tot plegat algunes reflexions per situar-se en la construcció del futur sense però deixar de llegir.

El valor d'emprendre. El futur és d'ells. (Maria Batet - Francesc Torralba)

Quan el 1572 Michel de Montaigne començà a escriure els seus assaigs, la seva amiga de la família i veïna de la propietat, Diane de Foix (del llinatge dels Foix) aleshores embarassada del seu primer fill, li demanà si podia guiar-la en com entenia un personatge conreat com ell, la millor manera de procedir pel que fa a l'educació dels fills. El que Montaigne escrigué en resposta a la petició de Diane, ho inclogué en els seus escrits, en el capítol dedicat a l'educació dels fills. Gràcies Diane!.

Als inicis del capítol, Montaigne declara: “..en veritat, només arribo a comprendre que la dificultat més gran i la més important de la ciència humana, sembla trobar-se allà on es tracti de la criança i la formació dels fills”.. i segueix “la tasca del tutor que li donareu, l'elecció del qual depèn tot el resultat de la seva formació..”

Tant abans com després d'aquesta referència, les propostes per tal d'incidir positivament en el progrés del sistema educatiu han estat nombroses;uns 200 anys més tard que Montaigne (1762), Rousseau, (que ja havia llegit els assaigs de Montaigne i del que es conserva l'edició que utilitzà per la seva lectura i les seves anotacions) publicà la seva proposta sobre aquest tema de forma novelada, amb la seva obra Emili, la qual inspirà al sistema educatiu de la Revolució Francesa i que es basava en formar bons ciutadans que de forma natural poguéssin desenvolupar-se en una societat inevitablement corrupte. A que el seu propòsit sembla actual?

Fent un salt al temps, avui una bona part del món occidental observa amb interès l'evolució del sistema educatiu finlandès i tanmateix aquest sembla esdevenir el centre d'atenció pel que fa a una educació pròpia d'una societat moderna i alineada amb els objectius de país, la qual ha convertit novament la figura de l'educador, en una peça central del seu model de societat, basant el seu sistema en valors, en l'esforç i la capacitat d'emprar equilibradament coneixements i destreses.

Doncs bé, és en aquest context i també en aquest procés de reformulament constant del sistema educatiu actual, és en aquest sacseig econòmic, social i cultural on ens trobem, on entenc essencial l'aparició d'aquest llibre de la Maria Batet i en Francesc Torralba El valor d'emprendre. El futur és d'ells.

El llibre, dirigit principalment a la comunitat educativa, conté una introducció al concepte i els atributs dels valors en sí: “El valor és una qualitat que fa les persones desitjables. No és un fet empíric ni un objecte que puguem pesar o mesurar. Es una qualitat intangible que s'expressa en el mode de viure, de treballar i d'interactuar amb els altres”.

Seguidament el llibre relaciona valors amb la activitat emprenedora de manera que no es poden entendre els uns sense l'altre... “L'activitat d'emprendre només es possible si es posen en pràctica certs valors...no entenem l'activitat d'emprendre circumscrita únicament en el camp econòmic. Entenem que és una filosofia de vida que té consequències en totes les esferes de la vida: des de l'àmbit afectiu, fins al treball, passant pel lleure...” ; i és en aquesta aproximació, on els autors enumeren 10 valors el treball en les infants dels quals, afavoreixen l'acció emprenedora no només com a acció com a tal, sinó com a forma d'entendre desitjables interaccions personals socials i econòmiques, apartant-se de cercles i dinàmiques vicioses i corruptes. Es en aquest punt on recordo Rousseau!!

El cos del llibre,se centra en quines activitats escolars i/o educatives poden posar-se en pràctica per tal de treballar adequadament els 10 valors que plantegen els autors. A partir d'aqui el llibre es proposa com a eina inicial de treball per a posteriors desenvolupaments d'activitats i de futures accions pedagògiques per desenvolupar.

Un bon grapat dels valors exposats en el llibre, els podem trobar fàcilment a l'assaig de Montaigne sobre l'educació, de manera que no es fa gens difícil de postular el seu estoicisme com a referent en molts dels valors que avui s'entenen com a desitjables per a l'emprenedoria, cosa que sovint s'ha oblidat i fins i tot questionat. Heus aci alguns exemples :

-Competència – Creativitat:
“..no paren d'escridassar-nos als oïdes, com si baixéssin per un embut,i la nostre escomesa es limita a repetir el que ens han dit. Jo voldria que es corregís aquest aspecte, i que des del primer dia, segons l'abast de l'ànima que es tingui entre les mans, començar a treure-la a la pista, fent-li provar, escollir i distingir les coses per si mateix. A vegades obrint-li camí, a vegades deixant-l'hi obrir a ell” “.. que no li demani només comptes de les paraules de la lliçó, sinó del sentit i de la substància. I que jutgi el profit que ha obtingut no pel testimoni de la seva memòria, sino pel de la seva vida. “ “.. que esculli si pot, sino que romangui en el dubte: dubtar m'agrada tant com saber”


-Confiança:
Montaigne citant a Sèneca escriu: “Saber de memòria no és saber;.. quan sabem quelcom cabalment disposen d'allò sense mirar el model, sense tornar la vista cap al llibre”
Montaigne citant a Plató: “..la fermesa, la lleitaltat i la sinceritat, són la veritable filosofia, i les altres ciències i les que ténen altres propòsits, només artifici..”
Montaigne citant a Pitàgores: "la nostre vida s'assembla a l'assemblea dels jocs olímpics, uns exerciten el cos per aquirir la glòria, altres porten mercancies per vendre-hi en busca de benefici. Hi ha alguns i no són els pitjors- que no persegueixen altre fruit que observar com i perquè es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar-la i ordenar la seva pròpia".


-Humilitat:
“El silenci i la modèstia són qualitats molt convenients en el tracte amb els altres”


Seny- Audàcia:
“...que les obstinacions i les baralles són trets vulgars més visibles en les ànimes més baixes; que canviar d'opinió i corregir-se i abandonar un mal partit en un moent d'ardor, són qualitats estranyes, fortes i filosòfiques”.
“Els direm que quan estiguin en una reunió, centrin la mirada per tot arreu; em sembla en efecte, que els primers llocs estan ocupats, per regla general, pels homes menys competents, i que les grandeses de la fortuna, rarament es troben unides a la capacitat. Escrutarà la capacitat de cadascú, cal collir prestat de cadascu, doncs tot s'aprofita; fins i tot fins i tot els necis i la flaquesa aliena li serviran com a instrucció”.
Es precís infundir en llur fantasia una honesta curiositat per indagar-ho tot; veurà quan hi ha de singular al seu voltant: un edifici, una font, un home, el lloc on es lliurà una batalla, el lloc per on pasaran Cèsar i Carlemany-

El llibre de Maria Batet i Francesc Torralba l'entenc com una base ben falcada de conceptes i orientacions des d'on replantejar una part del sistema educatiu cap als objectius de millora de la nostre societat, de país, i de retruc, de sedimentació de la nostre identitat col.lectiva com a poble emprenedor. Tant de bò tingués continuitat.

Keynes o Schumpeter?

Sovint es reclama des de l'opinió pública, l'aparició de lideratges que condueixin la desoladora situació econòmica i política cap a un escenari de major pragmatisme però capaç de generar il.lusió col.lectiva i que encomani confiança a la majoria dels estaments i de la població en general. Potser sígui veritat, però també haurem de palesar, que la nostre societat occidental disposa d'un amplíssim bagatge de coneixement en la ciència i en la història econòmica i política, suficient com per aportar-nos prou criteri enmig d'aquest allau de futurologia que va des de l'apoteosi fins a una rectificació diària de pronòstics més o menys ben intencionats.

Aquesta mirada enrera històrica i de coneixement, es manifesta en l'adopció de les dues corrents d'opinió que guien les estratègies dels actuals dirigents polítics i econòmics europeus. Per una banda l'austeritat en la despesa per frenar dèficit i inflació, recepta germànica, i per altre, la de l'estímul econòmic que hauria de suposar un increment en la despesa pública, la recepta de la qual, es manté de les polítiques keynesianes de curt termini les quals han tingut en la història recent uns resultats de fortuna variable.

Però...i Schumpeter? Qui proposa Schumpeter? Joseph Alois Schumpeter fou junt amb John Maynard Keynes l'altre gran economista del segle XX. Nascuts els dos l'any 1833, han esdevingut l'origen del coneixement econòmic del segle passat, i en canvi només Keynes i la seva obra han romàs en el record dels nostres dirigents. Perquè? Primer per brillant, però potser també perquè llurs receptes de política econòmica basades en la recerca de l'equilibri econòmic a curt termini s'escauen i molt en el tactisme a curt dels nostres governants.

Schumpeter en canvi creia que el problema central de l'economia no és l'equilibri estàtic, sinó el canvi estructural, i aquest moviment estructural que provoca els cicles econòmics, obeeix a una varietat de factors dinàmics que interactúen entre ells, el més rellevant del qual és la innovació i la figura de l'innovador com a subjecte central del sistema econòmic. Per Schumpeter la innovació és la essència, el motor i el fons del sistema econòmic, i l'emprenedor-innovador n'és doncs la millor expressió en l'economia moderna.

Tornant doncs als posicionaments sobre l'estratègia de la política econòmica als països en dificultats de la Unió Europea, i si hi ha consens sobre la necessitat de nous recursos d'impuls per a l'economia, és l'emprenedoria i la innovació el que cal cuidar i fomentar i no infraestructures inútils o obres inadequades.

I la veritat és que avui pràcticament ningú esmenta Schumpeter ni és visible cap mesura valenta en benefici de la seva doctrina, però per sort, d'entre la ciutadania, es pot sentir la remor dels seus postulats. En pocs dies estem coneixent notícies com les estadístiques del nivell de nova emprenedoria a Catalunya, la qual l'any 2011 ha multiplicat per 4 la dels anys anteriors (i d'aquest increment només un 20% és degut a meres necessitats econòmiques), o l'èxit de la fira Biz-Barcelona, les jornades IMPULSA i d'altres iniciatives emprenedores de nova aparició. Això si em fa ser optimista, i si a sobre, la injecció de nous recursos europeus van en aquesta direcció mantindré encara més la confiança en el nostre futur col.lectiu.

A partir d'aquí i pel que fa a l'esdevenidor econòmic, tinc ben clar on posicionar-me, seguint sempre Schumpeter.

Proclamar als quatre vents...

"Proclamar als quatre vents un fet que les desgràcies de la nostra història política han deixat en la penombra: que, des del punt de vista de l'economia, el balanç dels dos darrers segles és altament positiu per al Principat; que el fenomen de la industrialització catalana és un fenomen sense parió a la Mediterrània; que el treball i el tremp de la nostra gent han suplert una mancança extrema de recursos naturals; que aquest èxit, igual que aquell fracàs, ha contribuït decisivament a forjar la nostra identitat com a poble."

Extret de la primera pàgina del llibre de Francesc Cabana La Burgesia Emprenedora anomenada "Introducció obligada" on l'autor recupera aquesta cita de Jordi Nadal al llibre Història econòmica de la Catalunya contemporània

El Tancament de Caixes i la petició de Concert Econòmic de 1899.

El full de ruta que el president de la Generalitat Artur Mas manifesta seguir en relació a la capacitat econòmico-financera del govern, conté la consecució del Concert Econòmic per Catalunya. Amb aquest instrument, s'aconseguiria salvaguardar les deteriorades finances públiques, a la vegada que s'estaria en millors condicions per a contrarestar les dures consequències de la crisi econòmica que estem patint. El procés requereix tanmateix del suport de la societat civil catalana, de manera que si aquesta es manifesta al seu favor, la factibilitat de l'assoliment hauria de considerar-se aconseguida.

En aquesta ocasió però, disposem d'un precedent històric, el ressò del qual, perviu encara avui en cercles polítícs i d'opinió, i ens recorda que, aquesta vegada el final hauria de ser per molts motius, diferent. Es tracta dels fets del Tancament de Caixes i de la petició de Concert Econòmic de l'any 1899. Tot i salvant les notables diferències entre les societat d'avui i la del segle XIX, la naturalesa dels condicionants en els contextos socials, econòmics i polítics mantenen cert paral.lelisme amb els que es donaven ara fa aproximadament 112 anys.

El conflicte tingué el seu inici en la guerra d'Espanya a Cuba contra els Estats Units (anomenada també "desastre del 98" o Guerra de Cuba) que es saldà amb la pèrdua de l'illa i de les de Puerto Rico i les Filipines, (tractat de París de 10 desembre 1898), la qual deixà un elevadíssim dèficit a les finances públiques espanyoles, fet que motivà que el govern de Francisco Silvela decidís d'augmentar la pressió fiscal al teixit empresarial existent, decisió que provocà als empresaris catalans una forta indignació, donat que s'entenia que aquest nou esforç no havia de servir sinó per alimentar les restes d'una estructura imperial que no s'havia posat al dia i de la que en quedava una burocràcia -"vella i mal oliada" com anomena Francesc Cabana-. El mateix Francesc Cabana recupera en el seu llibre "La Burgesia Catalana" una cita de Francesc Cambó, en la que aquest palesa que a finals del segle XIX, "el doctor Robert havia incorporat al moviment catalanista gran part de la burgesia catalana que el mirava com un ídol".

El descontentament, que fou abandarat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), i pel mateix alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert -a la foto superior-, es materialitzà en el Tancament de Caixes (acordat el 13 de juliol de 1899) consistent en una resistència passiva portada a la pràctica principalment pels comerciants, mitjançant el no pagament d'aquests nous impostos. El moviment havia aconseguit el recolzament d'un bon nombre d'adhesions, però s'hi manifestaren encara sonades diferències internes, motiu pel qual, no aconseguí de resultar-ne prou massiu.

La resposta del govern espanyol a l'adonar-se de la manca d'unitat en el moviment, fou contundent i immediata; ordres d'embargament cap als rebels, així com tancaments a presó per sedició militar pels abanderats de la rebel.lió, la qual requeria l'execució de judicis en consell de guerra. Les pressions del govern espanyol de cara a facilitar per part de l'Ajuntament la repressió dels insubmissos, forçaren la dimissió de l'alcalde de Barcelona el Dr. Robert (12 d'octubre de 1899). També es dissolia per ban, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

Davant d'aquesta situació, les organitzacions dissidents catalanes formularen una proposta negociadora que servía "para el pago de los impuestos por cupo alzado, en proporción a la riqueza contributiva, dando intervención directa a los gremios y representación a las clases contribuyentes en la administración de estos conciertos" el qual aconseguís "el establecimiento de un régimen general de amplia descentralización y de administración honrada y previsora". Aquesta proposta es plasmaria en la petició de un Concert Econòmic per Catalunya i pels altres territoris de l'Estat que així ho sol.licitéssin; el document amb la petició, se l'endurà cap a Madrid, la comissió dels cinc presidents (El Dr. Robert com a president de la Societat Económica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol -germà de Santiago Rusiñol- com a president del Foment del Treball Nacional, Sebastià Torres com a president de la dissolta Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Lluís Domènech i Montaner president de l'Ateneu Barcelonès i Pelagi de Camps president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre), els quals foren rebuts per la reina regent Maria Cristina i pel president del govern Francisco Silvela.

Com a resultat, el Tancament de Caixes se saldà amb un empresonament massiu de comerciants durant el novembre del 1899 i una renúncia a la ressistència passiva per part dels restants comerciants i industrials catalans reunits a tal efecte a la seu Foment del Treball. Tanmateix, la proposta de Concert Econòmic dels cinc presidents fou manifestament rebutjada pel govern espanyol. Les consequències que s'esdevingueren arrel tant del Tancament de Caixes, com de la proposta de Concert Econòmic ocasionaren la dimissió dels ministres Manuel Duran i Bas i Camilo Garcia de Polavieja, compromès aquest últim amb el moviment catalanista.

Així doncs, disposem d'un referent històric amb connotacions prou similars a les del context actual, com per a que ens aporti una visió de major perspectiva, la qual hauria de permetre almenys de sortejar els errors comesos al passat. Esperem que així sigui!

27:54

Un luxe poder veure en acció a Al-Gore en la seva lluita contra el canvi climàtic. Fem-la nostre? Només 27 minuts i 54 segons. Val la pena.

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (2a. Part)

Quan llegeixo les derives de la inquietud filosòfica i social que George Soros sovint manifesta, no em puc estar de preguntar-me si es tracta d'una auto-teràpia aplicada per tractar un pòsit de remordiment creat arrel dels amuntegats beneficis provinents de l'especulació financera. Però la veritat, és que no ho crec. Soros relata en el seu llibre, la seva innata inquietud envers l'evolució del pensament. Combinació destra d'especulació financera brillant, amb incompreses aspiracions per posicionar-se en una elit de la filosofia gelosa de la seva erudició.

La vessant filosòfica de George Soros, s'inicia amb Karl Popper. D'ell, i del llibre "La societat oberta i els seus enemics", extreu Soros la base de la seva paradigmàtica argumentació:

"la veritat absoluta és troba més enllà del nostre abast";

"necessitem institucions que permetin a les persones amb distintes visions i interesos, viure juntes en pau".

Partint d'aquesta base, Soros comença a filosofar, bo i prenent de Popper dos principis per tal de sotmetre'ls a auto-contrastació i així dotar les seves reflexions de major consistència:

El primer, és en el que Popper mantenia que les teories científiques no poden verificar-se d'entrada, sinó que han de tractar-se com hipòtesis subjectes a falsació. Es el principi que li permeté deixar de considerar necessari emprar la lògica inductiva imperant fins al moment (sistematitzada per J.Stuart Mill, i com ja s'indicava en aquest mateix bloc, l'única aportació de Mill superada per la ciència actual). I perquè Soros es fixa en aquesta reflexió?, doncs per justificar la validesa del seu axioma. "qualsevol quantitat discreta d'observacions, no pot justificar la validesa universal d'una teoria", en referència a que les observacions als mercats (financers) utilitzades per postular principis d'economia (pel mètode científic), no són vàlides.

El segon postulat de Popper que Soros contrasta, és la unitat de mètode científic que cal emprar necesàriament tant per les ciències naturals, com per les ciències socials. Aquí Soros hi expressa la seva discrepància. Segons ell, no poden sistematitzar-se de la mateixa manera les lleis naturals (que segueixen sempre unes mateixes pautes de comportament), que les socials (que estàn sotmeses a l'esdevenir de la capacitat humana). Així, les ciències socials estudien conductes de subjectes amb capacitat imperfecta de raonar. La seva fal.libilitat dificulta la comprensió de les situacions socials. Es la teoria de la fal.libilitat de Soros.

Disposem doncs de dues teoríes "Sorosianes". La teoria de la reflexivitat (exposada en el post "1a. Part"), i la teoria de la fal.libilitat, tot i que com l'autor mateix assenyala la fal.libilitat es troba compresa dins la teoria de la reflexivitat. Es en aquest sentit, en el que Soros argumenta que els dos conceptes ajuden a identificar i refusar idees errònies molt exteses que han arribat fins i tot en certs casos, a donar resultats positius. Un d'aquests casos és la fal.libilitat que Soros anomena fal.làcies fèrtils.. Un d'aquests casos, el representa el llegat de la Il.lustració. Emprant el seu mateix llenguatge, la fal.làcia de la Il.lustració.. Perquè fal.làcia de la Il.lustració?, doncs perquè a la Il.lustració tots els esforços de recerca de coneixement, esdevenien ciència, i per aquest sol fet, resultaven inquestionables. I és clar, Soros no ho contempla així, ja que per ell, en l'àmbit de les ciències socials, l'aproximació que hi fem els individus per tal de conèixer-ne llurs regles de funcionament, esdevenen precisament allunyades/distorsionades de la realitat.

Posats a argumentar, Soros segueix. Si com deia Popper el fet d'acceptar hipòtesis encara no falsades, pot donar lloc a equivocar-nos, cal donar un pas endavant. Es a dir, no només pot donar lloc a equivocar-nos, sino que com més avancem més desconeixem, i en aquest camí, ens acabem fent un embolic. En aquest sentit, Soros esmenta el principi de Peter, segons el qual els empleats competents es promocionen fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Es el que Soros anomena "fal.libitat radical".

Doncs aquest és el segell distintiu del paradigma de Soros, la teoria de la reflexivitat, i els conceptes de fal.làcies fèrtils i fal.libilitat radical. Com el mateix autor assenyala, és un paradigma que no serveix per predir el futur, però si per analitzar amb millor coneixement de causa els errors de les decisions del passat, i per aquest mateix motiu, cal tenir-lo present en les decisions del futur.

Segurament, tot plegat acaba essent una argumentació per demostrar que quan actua la racionalitat humana ho hem de prendre precisament com això, és a dir, com una sistematització que, en el camp de les ciències socials, res o poc té a veure amb les lleis que regeixen la veritat absoluta del que es pretén analitzar. Però.. i si tornem a la base de Soros extreta de Popper? "La veritat absoluta es troba fora del nostre abast"; ja sabem que aquesta sentència no és exclusiva de Popper, sinó de molts altres pensadors (J.Stuart Mill per exemple), però a més, conté més vigència que mai precisament pel moviment social que estem protagonitzant a través de la Web 2.0; la força de la llibertat i la col.laboració entre tots per tal d'arribar a uns nivells més alts de coneixement i/o de veritat. Tenint en compte aquest aspecte, podem seguir l'argumentació de Soros?

La Fira del Vi de Falset.

Aquests dies s'està celebrant la XIV edició de la Fira del Vi de Falset. Sense cap mena de dubte, un esdeveniment que cal apuntar-se a l'agenda; sobretot si un se sent atret per la cultura del vi, per la força emprenedora i per la feina ben feta.

Hi ha molt a destacar. En primer lloc, la qualitat de les seves preuades denominacions d'origen: Montsant i Priorat (la terra com a element fonamental); en aquesta edició la fira presenta els vins de l'anyada 2007. Els visitants poden, prèvia compra de tiquets, degustar i comparar les qualitats d'una bona quantitat de vins, tots ells provinents de cellers de reconeguda garantia i professionalitat (el treball i la il.lusió com a factor imprescindible). En segon lloc, l'organització; la fira com a focus d'experiències de valor, cursos de cata, conferències d'interès, actes innovadors (La Nit de l'Enologia) i de gastronomia popular; entre aquests últims em captivà el tast de coques artesanes de Falset; i per rematar-ho, una gran iniciativa, la inauguració del remodelat Castell de Falset com a Castell del Vi, es a dir, combinació de riqueses, llegat històric junt amb la força i la serenor del saber fer actual. Irresistible. Robust.

El demés, ho ha de trobar cadascú. Però això sí, l'experiència de degustar un vi extraordinari davant de la casa pairal de Margarida de Prades (el castell de Falset), no té preu. Un s'imagina entrant i sortint de l'edifici a la que fou l'última reina de la casa Comtal de Barcelona, aquella que inspirava Jordi de Sant Jordi:

"Reina d'honor excel.lent Margarida,
jo crec que amar altre ni a mi no us plau;
puix que jo us he sobre totes escrita,
vos amaré tal com aital siau."


Ai.... el que fa un bon vi!
Salut!!

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (1a. Part)

En els meus temps a la universitat, recordo que inconscientment cercava esdeveniments, personatges, xerrades i/o comentaris que em portéssin a contrastar els coneixements adquirits amb el que s'esdevenia al món real, al de les idees, al de les experiències i de les inquietuds personals i/o col.lectives, i ....res, ni al bar, ni als passadissos, no diguem a les aules o a la sala d'actes, res visible, res manifest. El missatge omnipresent en el col.lectiu on em relacionava era tens tots els apunts de classe?. Es per aquest motiu que tothora anhelo recórrer a les escadusseres ocasions en les que vaig aprendre de passatges enriquidors que llançats des de l'espontaneïtat del qui sabia, romanen avui amb precisió en els meus records d'estudiant sovint desubicat.

En una ocasió, el professor d'economia, quan va finalitzar la seva proclama teòrica sobre els mercats financers, va acudir a la pràctica amb uns consells d'observador atent. Aqusts ens alertaven sobre els riscos de la inversió als mercats financers, i de que ningú en coneixia prou la seva dinàmica com per no equivocar-se. Bé, ningú excepte una persona a tot el món. Aquesta persona -deia- no s'equivoca mai o gairebé mai, sempre guanya, es diu George Soros.

Soros, en aquest llibre, ens manifesta el següent: per entendre la crisi econòmica actual, hem de conèixer un marc conceptual diferent a l'existent, un nou paradigma sobre com s'esdevé la dinàmica dels mercats financers. Si coneixem aquesta dinàmica, entendrem el perquè de l'actual crisi econòmica, i coneixerem el perquè de les receptes que ell mateix proposa.

Quin és aquest nou marc conceptual? doncs es basa tot en el concepte acunyat per Soros de reflexivitat. D'una banda qualsevol persona o col.lectivitat pretén interpretar o conèixer el món on viu, aquest fet l'anomena Soros la funció cognitiva. D'una altre, el mateix individu o col.lectivitat pretén influir o canviar la dinàmica del món on viu per tal d'obtenir-ne quelcom a canvi, aquest fet l'anomena funció manipulativa. Quan les dues funcions es donen a la vegada, una interfereix en l'altre, donant-se aleshores el fenòmen de la reflexivitat.

"Les situacions reflexives es caracteritzen per una falta de correspondència entre les percepcions dels participants i l'estat real de les coses". Quan algú prèn una decisió de compra o venda als mercats financers per exemple, aquesta es fa segons la pròpia expectativa del preu futur i aquesta expectativa no és estrictament coneixement, és un cúmul de factors (instint, emoció, estat personal, etc.), de manera que el preu futur no és el resultat d'unes lleis obtingudes des del saber, sinó també de les decisions basades en les expectatives dels seus participants. "Són aquestes percepcions esbiaixades i llurs idees equivocades,les que introdueixen un el.lement d'incertesa en el curs dels esdeveniments."

Coneixent el concepte de reflexivitat, ja s'està en condicions de relatar el perquè de l'actual crisi econòmica. Per Soros hi han 2 bombolles que han esclatat a l'hora. La primera és la Immobiliària dels EE.UU., la segona la superbombolla. La bombolla immobiliària, s'esdevé per una creença equivocada general de que "el valor de les garantíes no es veia afectat pel desig de prestar", o dit d'una altre manera, el desig de prestar no tenia res a veure amb les garanties aportades. La superbombolla tanmateix,també s'esdevé arrel d'una altre idea equivocada, "una confiança excessiva en el mecanisme de mercat". La superbombolla combina a més, tres tendències principals: la tendència a llarg termini cap a l'expansió creditícia, la globalització dels mercats financers, i la desregulació financera donat l'alt nivell d'innovació que s'hi estava donant.

Amb aquesta exposició, Soros veu reforçada la seva teoria de la reflexivitat. Les equivocades percepcions dels particeps, han donat lloc a una nova situació que res té a veure amb l'equilibri del mercat, que els mateixos partíceps no pronosticaven i que els ha sotmès a un alt grau d' incredulitat i incertesa en quan a les pròpies normes del sistema. Es més, Soros creu que en general és motiu suficient per creure que cal entrar en una nova era que poc o res tingui a veure amb la actual.

La única incomprensió que manifesta Soros és la de l'escàs ressò que ha tingut la seva teoria de la reflexivitat en els àmbits acadèmics i científics, sobretot en el camp de l'economia. Personalment, tendeixo a creure que el paper de l'equilibri del mercat que Soros posa en entredit, sobretot en els mercats financers, es discutible si tot l'anàlisi es porta a un termini prou curt com per no encabir el pes o la magnitud de les variables que hi intervénen, donat que l'actual situació no és sinó la correcció del mercat als actes equivocats que s'hi han esdevingut. Potser tot és un problema de perspectiva.

El llibre conté a més tota una argumentació per avalar el seu intent d'incloure la teoria de la reflexivitat en el camp de la filosofia i el pensament. Es interessant l'exposició, i per aquest motiu m'en reservo per una altre ocasió (propera) el seu anàlisi.

Sigui com sigui, la teoria de la reflexivitat m'ha sacsejat en el més profund. L'esvalotament ha arribat fins i tot als meus records universitaris. No serà que una bona part de les Universitats no compleixen amb satisfacció l'objectiu que s'els està exigint, perquè precisament encara parteixen d'una concepció errònia, basada en la idea que la classe magistral serveix per a que l'alumne prengui apunts semblant-se a un aprenent de secretariat i no es parteixi d'un material didàctic preparat per a que l'alumne llegeixi, estudï, pensi i contrasti?

Ai ai ai.... que aquesta reflexivitat m'està afectant!! Clar!... ja ho va dir el professor d'economia...Soros sempre guanya!

Històries de la Eco i la Psico ...

La Eco i la Psico són dues amigues que viuen una amistat que els vé de lluny. Ténen caràcters força distants, fins i tot mantenen entre elles grups de relació ben diferents, però estan tant unides, que quan la primera pateix qualsevol contratemps, l'altre no pot estar-se de preocupar-s'en, sobretot per tota la gent que gaudeix de l'energia i la vitalitat que normalment desprèn la Eco quan es troba bé.

Ara mateix, la Eco està malalta i s'està recuperant de l'esgotament i la vida inadequada que d'uns mesos ençà ha portat fent el cafre. Feia molt temps que la Eco no es trobava tant malament. Per casa seva hi han passat un grapat de metges per intentar curar-la ben depressa, però entre ells, no es posen massa d'acord en com medicar-la. Els símptomes de cansament de la Eco sorprenen als mateixos metges i no s'atreveixen a pronosticar quan la Eco podrà sortir al carrer amb la mateixa alegria que incansablement seduïa a una bona part de la població. La Psico, mentrestant, no para en el seu intent de fer tots els possibles per a que la malaltia de la E co no derivi cap a estats d'ànim negatius a la resta del poble. Es una tasca difícil pero la Psico ja està acostumada a aquest paper, ho ha fet en altres ocasions en que la Eco ha tingut refredats o altres tipus d'impediments ocasionals de salut. En aquest sentit, la Psico també està trobant molts companys del seu cercle d'amistats amb ganes d'ajudar-la.

Un amic comú Naumi Hague intentant ajudar a la Psico en aquest propòsit i com a ciutadà preocupat pel devenir col.lectiu del poble, fa una reflexió en un bloc d'Internet (Wikinomics) intentant avariguar com influirà la malaltia de la Eco en el caràcter dels pobletans. D'una banda, -segons el que ell mateix explica- pot passar que els símptomes de la malaltia de la Eco facin disminuir l'ànim i amb ell, el conjunt d'iniciatives del poble (en un traslació a un altre àmbit agafat a l'atzar, es podria dir també com que la falta de liquidesa del sistema junt amb la desconfiança en les institucions i els mercats, faci disminuir el nombre d'inversions, d'inversors, i consequentment d'emprenedors). De manera que les poques iniciatives que es generin siguin més cauteloses, (més realistes i amb un caràcter més social i ecològic). Tanmateix, Hague també creu que s'en poden veure afectades dues de les vuit normes internes de relació que s'han donat els components més joves de totes les colles del poble (coneguts arreu com la generació .net). Aquestes dues normes que s'en veurien afectades a l'alça són el propi Control respecte els altres de les accions que un mateix porta a terme, i la Integritat en la presa de decisions personal i col.lectiva (la resta de normes que s'han donat, són: Llibertat, Conreu de la pròpia persona, Col.laboració, Entreteniment (passar-ho bé), Rapidesa en les seves accions i Innovació).

D'una altre banda, el mateix amic, fa referència a Anya Kamenetz, una altre amiga disposada a ajudar-los, quan assenyala que els efectes que poden provocar en els més joves del poble (generació .net) l'estat en el que es troba la Eco, s'entreveu que puguin ser els seguents:

- No ténen esperances en seguir el mateix ritme de vida que havia portat la Eco en els darrers temps. (no ténen esperances d'enriquir-se ràpidament).
- Les iniciatives que prenguin en el seu dia a dia es basarien sempre en el que realment poguéssin fer (S'adoptaria un consum més realista d'acord amb les seves possibilitats).
- Tenint en compte tot l'anterior, intentaran però de fer el màxim de coses possible.(El consum es basaria principalment en la cerca "del més barat").

Aleshores, Kamenetz té clar que, aquests postulats els adoptarà amb rapidesa el col.lectiu jove (generació .net) sense cap tipus de reticència i de forma natural, donat que els joves només havien vist aquell ritme exagerat de la Eco i veient-ne el resultat, adoptarien coherentment altres tipus de comportament personal i col.lectiu. S'hi sentiran més còmodes.

Per tant, sembla que la Psico comença a prendre nota de que entre els habitants del poble, hi haurà dos tipus de caràcters prou diferenciats. Els col.legues de la Eco -que per cert, encara es troba malalta al llit-, que s'han passat molt temps convivint amb ella i que els costarà adaptar-se a una altre manera de viure que no sigui la que portaven fins aleshores, i els més joves, els "pavos" que estan ja disposats a moure's encara que la Eco no s'hagi recuperat, però que compten amb ella per dur a terme nous projectes amb les noves regles que ja s'han donat.

I la Psico, amb posat pensatiu, es pregunta... què passaria amb aquest poble si es confirmessin les teories dels seus amics?

Continuarà...

Bones observacions de Tom Peters...

Trobo en el bloc de Tom Peters, algunes de les seves reflexions sobre la situació econòmica mundial, i haig d'admetre que em semblen una expressió ben sistematitzada del rerafons en les nostres habituals converses quotidianes sobre el tema. Pel seu interès el tradueixo (a nivell afeccionat) íntegrament. Ell en demana discussió, podriem parlar-ne...

"Les organitzacions avui es troben dirigides pels "baby boomers", és a dir, pels integrants de la meva generació.

Aquesta és una manera de dir que nosaltres hem moldejat, sino creat, la turbulenta economia d'avui. La generació anterior ens va deixar una economia que no era sinó un sòlid fonament on construir-hi. Ells van sobreviure a la guerra mundial, a la gran depressió i ens van deixar una oportunitat amb la promesa de que "podries ésser el que vulguis ésser". Dient-ho suaument, diria que no hem aprofitat aquesta oportunitat. De fet i essent honestos, diria que hem fallat en la intentona de construir una sòlida base on construir un futur per les noves generacions, tal i com va fer la generació que ens va precedir. Ens hem fet un embolic. Nosaltres no som les víctimes de les condicions econòmiques canviants, nosaltres les hem creat. Tenim potser 10 anys per fer-hi alguna cosa al respecte.

He estudiat força aquest salt entre generacions, així com les seves implicacions per tal de quantificar el seu impacte en l'economia dels EE.UU., i no he pogut, tal vegada hi ha massa variables, però una cosa si que m'ha colpejat insistentment durant el meu estudi, segurament la propera generació (en molt temps, o potser mai) no es trobarà en millor situació que la dels seus pares.

A partir d'aquí i aprofitant que ens trobem en un bloc i no en un estudi, plantejo alguns punts on podriem iniciar alguns comentaris:

a) Nosaltres no hem inventat la cobdícia, pero l'hem posat en un altre nivell. Tot i que la recerca de la riquesa individual ha portat riquesa al país, els salaris han crescut,(i no només a nivell dels executius), més del que la capacitat de les empreses per a ser competitives es podien permetre. Això ha permès incrementar la diferència entre rics i pobres. Estem començant a pagar el preu d'aquesta cobdícia, i molts es troben que la seva gallina dels ous d'or, té càncer.
b) Hem confós beneficis amb valor. El principi de la maximització de beneficis ens ha portat a retallar els costos de producció tant dramàticament que hem arribat a sacrificar una bona part de les nostrs empreses. Les miserables inversions en desenvolupament del talent, i en recerca i desenvolupament, així com la obsessió per baixar els costos dels nostres proveïdors, ens han fet encara més dèbils.
c) Massa MBAs exercint. La direcció d'una empresa és molt diferent a la creació d'empreses. Ens hem convertit en administradors en comptes de líders de projectes. Està clar que hem de ser financerament curosos, però donant un cop d'ull als problemes que tenen les empreses avui, totes tenen com a prioritat la solució dels assumptes financers, no del que s'esdevé arrel del treball.
d) Hem estat reacis a acceptar les nostres responsabilitats. Sovint sento dir que ens ha tocat un mal moment per gestionar les nostres empreses, però ho estem fent tant bé com podem. Mirant enrera he escoltat i vist un munt d'excel.lència en les operacions. Aquestes han millorat contínuament. Suggereixo que el problema no són les operacions, són les estratègies.
e) i una cosa més per incitar les masses... els nostres pares ens han fet involuntàriament massa tous, han volgut que tinguéssim una vida millor que la d'ells. Nosaltres no podem (sense deixar de ser honestos) deixar un llegat basat en el treball dur.
Deixaré el bloc en aquestes observacions, però i les vostres? Tinc més observacions a fer i tinc també esperances en la meva generació, però no tenim temps a perdre!"

Interessant, no?

Sobre la llibertat - John Stuart Mill

John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)


De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.


Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!