La utilidad de lo inútil. Nuccio Ordine

“Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que -precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial- poden exercir un paper fonamental en el conreu de l'esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors. “

Un cop exposat l'abast conceptual, Nuccio Ordine escenifica en el llibre, un cant a l'utilitat del que en aquest context s'ha manifestat i se segueix considerant inútil. El resultat són reflexions de l'autor sobre la utilitat del saber, argumentades amb passatges d'il.lustres pensadors clàssics i contemporanis.

...Kakuzo Okakura...havia reconegut en el plaer d'un home agafant una flor per regalar-la a la seva estimada, el moment precís en el que l'espècie humana s'havia elevat per sobre dels animals: “Al percebre la subtil utilitat de l'inútil -refereix l'escriptor japonès a El llibre del tè-, (l'home) entra al regne de l'art”. D'una sola vegada, un luxe doble: la flor (l'objecte) i l'acte d'agafar-la (el gest) representen el que es considera inútil, posant en qüestió el que s'entén per necessari i el requeriment del benefici.

Ordine, amb una vocació de resistència activa davant les actuals polítiques econòmiques i socials de l'Europa Occidental, titlla el seu treball de Manifest, de manera que en resulti una eina de sacseig social de cara a un replantejament necessari per a un nou sistema econòmic i de valors més en sintonia amb l'humanisme:

“...una cosa és certa: si deixem morir el que és gratuït, si renunciem a la força generadora del que resulta inútil, si escoltem només el mortífer cant de sirenes que ens impel.leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col.lectivitat malalta i sense memòria, que extraviada, acabarà per perdre el sentit de sí mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació del l'esperit ens hagi arribat, ens serà difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui desenvolupar encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat...”

D'entre un grapat de referències imprescindibles, m'escau de ressaltar-ne algunes que fan referència a la pèrdua de valors en l'àmbit econòmic; la primera de Rousseau “els antics polítics parlaven incessantment de costums i de virtut; els nostres només parlen de comerç i de diner”, - s.XVII primer auge del capitalisme amb la revolució industrial- , (em porta a comparar-la amb la referència que GK Chesterton relata en la seva autobiografia referida a una conversa amb el seu oncle empresari “he de confessar que la moral, en el món dels negocis, ha anat empitjorant al llarg de la meva vida” -s.XIX-). I la segona de J.M.Keynes:

Els “déus” en els que es basa la vida econòmica son inevitablement genis del mal. D'un mal necessari que “almenys durant cent anys més” ens obligarà a “fingir, nosaltres mateixos i a tots els altres, que el que es just és dolent, i el que és dolent és just, perquè el que és dolent és útil i el que és just, no ho és”.

Mantindré a l'abast aquest Manifest per tal que em proporcioni un nou gaudi per si el que em queda de la seva lectura s'esvaeix, i perquè seguint la seva referència a Montaigne:

Es el gaudir, no el posseir, el que ens fa feliços.

El valor d'emprendre. El futur és d'ells. (Maria Batet - Francesc Torralba)

Quan el 1572 Michel de Montaigne començà a escriure els seus assaigs, la seva amiga de la família i veïna de la propietat, Diane de Foix (del llinatge dels Foix) aleshores embarassada del seu primer fill, li demanà si podia guiar-la en com entenia un personatge conreat com ell, la millor manera de procedir pel que fa a l'educació dels fills. El que Montaigne escrigué en resposta a la petició de Diane, ho inclogué en els seus escrits, en el capítol dedicat a l'educació dels fills. Gràcies Diane!.

Als inicis del capítol, Montaigne declara: “..en veritat, només arribo a comprendre que la dificultat més gran i la més important de la ciència humana, sembla trobar-se allà on es tracti de la criança i la formació dels fills”.. i segueix “la tasca del tutor que li donareu, l'elecció del qual depèn tot el resultat de la seva formació..”

Tant abans com després d'aquesta referència, les propostes per tal d'incidir positivament en el progrés del sistema educatiu han estat nombroses;uns 200 anys més tard que Montaigne (1762), Rousseau, (que ja havia llegit els assaigs de Montaigne i del que es conserva l'edició que utilitzà per la seva lectura i les seves anotacions) publicà la seva proposta sobre aquest tema de forma novelada, amb la seva obra Emili, la qual inspirà al sistema educatiu de la Revolució Francesa i que es basava en formar bons ciutadans que de forma natural poguéssin desenvolupar-se en una societat inevitablement corrupte. A que el seu propòsit sembla actual?

Fent un salt al temps, avui una bona part del món occidental observa amb interès l'evolució del sistema educatiu finlandès i tanmateix aquest sembla esdevenir el centre d'atenció pel que fa a una educació pròpia d'una societat moderna i alineada amb els objectius de país, la qual ha convertit novament la figura de l'educador, en una peça central del seu model de societat, basant el seu sistema en valors, en l'esforç i la capacitat d'emprar equilibradament coneixements i destreses.

Doncs bé, és en aquest context i també en aquest procés de reformulament constant del sistema educatiu actual, és en aquest sacseig econòmic, social i cultural on ens trobem, on entenc essencial l'aparició d'aquest llibre de la Maria Batet i en Francesc Torralba El valor d'emprendre. El futur és d'ells.

El llibre, dirigit principalment a la comunitat educativa, conté una introducció al concepte i els atributs dels valors en sí: “El valor és una qualitat que fa les persones desitjables. No és un fet empíric ni un objecte que puguem pesar o mesurar. Es una qualitat intangible que s'expressa en el mode de viure, de treballar i d'interactuar amb els altres”.

Seguidament el llibre relaciona valors amb la activitat emprenedora de manera que no es poden entendre els uns sense l'altre... “L'activitat d'emprendre només es possible si es posen en pràctica certs valors...no entenem l'activitat d'emprendre circumscrita únicament en el camp econòmic. Entenem que és una filosofia de vida que té consequències en totes les esferes de la vida: des de l'àmbit afectiu, fins al treball, passant pel lleure...” ; i és en aquesta aproximació, on els autors enumeren 10 valors el treball en les infants dels quals, afavoreixen l'acció emprenedora no només com a acció com a tal, sinó com a forma d'entendre desitjables interaccions personals socials i econòmiques, apartant-se de cercles i dinàmiques vicioses i corruptes. Es en aquest punt on recordo Rousseau!!

El cos del llibre,se centra en quines activitats escolars i/o educatives poden posar-se en pràctica per tal de treballar adequadament els 10 valors que plantegen els autors. A partir d'aqui el llibre es proposa com a eina inicial de treball per a posteriors desenvolupaments d'activitats i de futures accions pedagògiques per desenvolupar.

Un bon grapat dels valors exposats en el llibre, els podem trobar fàcilment a l'assaig de Montaigne sobre l'educació, de manera que no es fa gens difícil de postular el seu estoicisme com a referent en molts dels valors que avui s'entenen com a desitjables per a l'emprenedoria, cosa que sovint s'ha oblidat i fins i tot questionat. Heus aci alguns exemples :

-Competència – Creativitat:
“..no paren d'escridassar-nos als oïdes, com si baixéssin per un embut,i la nostre escomesa es limita a repetir el que ens han dit. Jo voldria que es corregís aquest aspecte, i que des del primer dia, segons l'abast de l'ànima que es tingui entre les mans, començar a treure-la a la pista, fent-li provar, escollir i distingir les coses per si mateix. A vegades obrint-li camí, a vegades deixant-l'hi obrir a ell” “.. que no li demani només comptes de les paraules de la lliçó, sinó del sentit i de la substància. I que jutgi el profit que ha obtingut no pel testimoni de la seva memòria, sino pel de la seva vida. “ “.. que esculli si pot, sino que romangui en el dubte: dubtar m'agrada tant com saber”


-Confiança:
Montaigne citant a Sèneca escriu: “Saber de memòria no és saber;.. quan sabem quelcom cabalment disposen d'allò sense mirar el model, sense tornar la vista cap al llibre”
Montaigne citant a Plató: “..la fermesa, la lleitaltat i la sinceritat, són la veritable filosofia, i les altres ciències i les que ténen altres propòsits, només artifici..”
Montaigne citant a Pitàgores: "la nostre vida s'assembla a l'assemblea dels jocs olímpics, uns exerciten el cos per aquirir la glòria, altres porten mercancies per vendre-hi en busca de benefici. Hi ha alguns i no són els pitjors- que no persegueixen altre fruit que observar com i perquè es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar-la i ordenar la seva pròpia".


-Humilitat:
“El silenci i la modèstia són qualitats molt convenients en el tracte amb els altres”


Seny- Audàcia:
“...que les obstinacions i les baralles són trets vulgars més visibles en les ànimes més baixes; que canviar d'opinió i corregir-se i abandonar un mal partit en un moent d'ardor, són qualitats estranyes, fortes i filosòfiques”.
“Els direm que quan estiguin en una reunió, centrin la mirada per tot arreu; em sembla en efecte, que els primers llocs estan ocupats, per regla general, pels homes menys competents, i que les grandeses de la fortuna, rarament es troben unides a la capacitat. Escrutarà la capacitat de cadascú, cal collir prestat de cadascu, doncs tot s'aprofita; fins i tot fins i tot els necis i la flaquesa aliena li serviran com a instrucció”.
Es precís infundir en llur fantasia una honesta curiositat per indagar-ho tot; veurà quan hi ha de singular al seu voltant: un edifici, una font, un home, el lloc on es lliurà una batalla, el lloc per on pasaran Cèsar i Carlemany-

El llibre de Maria Batet i Francesc Torralba l'entenc com una base ben falcada de conceptes i orientacions des d'on replantejar una part del sistema educatiu cap als objectius de millora de la nostre societat, de país, i de retruc, de sedimentació de la nostre identitat col.lectiva com a poble emprenedor. Tant de bò tingués continuitat.

El Rei es diverteix. (Part I)

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (2a. Part)

Quan llegeixo les derives de la inquietud filosòfica i social que George Soros sovint manifesta, no em puc estar de preguntar-me si es tracta d'una auto-teràpia aplicada per tractar un pòsit de remordiment creat arrel dels amuntegats beneficis provinents de l'especulació financera. Però la veritat, és que no ho crec. Soros relata en el seu llibre, la seva innata inquietud envers l'evolució del pensament. Combinació destra d'especulació financera brillant, amb incompreses aspiracions per posicionar-se en una elit de la filosofia gelosa de la seva erudició.

La vessant filosòfica de George Soros, s'inicia amb Karl Popper. D'ell, i del llibre "La societat oberta i els seus enemics", extreu Soros la base de la seva paradigmàtica argumentació:

"la veritat absoluta és troba més enllà del nostre abast";

"necessitem institucions que permetin a les persones amb distintes visions i interesos, viure juntes en pau".

Partint d'aquesta base, Soros comença a filosofar, bo i prenent de Popper dos principis per tal de sotmetre'ls a auto-contrastació i així dotar les seves reflexions de major consistència:

El primer, és en el que Popper mantenia que les teories científiques no poden verificar-se d'entrada, sinó que han de tractar-se com hipòtesis subjectes a falsació. Es el principi que li permeté deixar de considerar necessari emprar la lògica inductiva imperant fins al moment (sistematitzada per J.Stuart Mill, i com ja s'indicava en aquest mateix bloc, l'única aportació de Mill superada per la ciència actual). I perquè Soros es fixa en aquesta reflexió?, doncs per justificar la validesa del seu axioma. "qualsevol quantitat discreta d'observacions, no pot justificar la validesa universal d'una teoria", en referència a que les observacions als mercats (financers) utilitzades per postular principis d'economia (pel mètode científic), no són vàlides.

El segon postulat de Popper que Soros contrasta, és la unitat de mètode científic que cal emprar necesàriament tant per les ciències naturals, com per les ciències socials. Aquí Soros hi expressa la seva discrepància. Segons ell, no poden sistematitzar-se de la mateixa manera les lleis naturals (que segueixen sempre unes mateixes pautes de comportament), que les socials (que estàn sotmeses a l'esdevenir de la capacitat humana). Així, les ciències socials estudien conductes de subjectes amb capacitat imperfecta de raonar. La seva fal.libilitat dificulta la comprensió de les situacions socials. Es la teoria de la fal.libilitat de Soros.

Disposem doncs de dues teoríes "Sorosianes". La teoria de la reflexivitat (exposada en el post "1a. Part"), i la teoria de la fal.libilitat, tot i que com l'autor mateix assenyala la fal.libilitat es troba compresa dins la teoria de la reflexivitat. Es en aquest sentit, en el que Soros argumenta que els dos conceptes ajuden a identificar i refusar idees errònies molt exteses que han arribat fins i tot en certs casos, a donar resultats positius. Un d'aquests casos és la fal.libilitat que Soros anomena fal.làcies fèrtils.. Un d'aquests casos, el representa el llegat de la Il.lustració. Emprant el seu mateix llenguatge, la fal.làcia de la Il.lustració.. Perquè fal.làcia de la Il.lustració?, doncs perquè a la Il.lustració tots els esforços de recerca de coneixement, esdevenien ciència, i per aquest sol fet, resultaven inquestionables. I és clar, Soros no ho contempla així, ja que per ell, en l'àmbit de les ciències socials, l'aproximació que hi fem els individus per tal de conèixer-ne llurs regles de funcionament, esdevenen precisament allunyades/distorsionades de la realitat.

Posats a argumentar, Soros segueix. Si com deia Popper el fet d'acceptar hipòtesis encara no falsades, pot donar lloc a equivocar-nos, cal donar un pas endavant. Es a dir, no només pot donar lloc a equivocar-nos, sino que com més avancem més desconeixem, i en aquest camí, ens acabem fent un embolic. En aquest sentit, Soros esmenta el principi de Peter, segons el qual els empleats competents es promocionen fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Es el que Soros anomena "fal.libitat radical".

Doncs aquest és el segell distintiu del paradigma de Soros, la teoria de la reflexivitat, i els conceptes de fal.làcies fèrtils i fal.libilitat radical. Com el mateix autor assenyala, és un paradigma que no serveix per predir el futur, però si per analitzar amb millor coneixement de causa els errors de les decisions del passat, i per aquest mateix motiu, cal tenir-lo present en les decisions del futur.

Segurament, tot plegat acaba essent una argumentació per demostrar que quan actua la racionalitat humana ho hem de prendre precisament com això, és a dir, com una sistematització que, en el camp de les ciències socials, res o poc té a veure amb les lleis que regeixen la veritat absoluta del que es pretén analitzar. Però.. i si tornem a la base de Soros extreta de Popper? "La veritat absoluta es troba fora del nostre abast"; ja sabem que aquesta sentència no és exclusiva de Popper, sinó de molts altres pensadors (J.Stuart Mill per exemple), però a més, conté més vigència que mai precisament pel moviment social que estem protagonitzant a través de la Web 2.0; la força de la llibertat i la col.laboració entre tots per tal d'arribar a uns nivells més alts de coneixement i/o de veritat. Tenint en compte aquest aspecte, podem seguir l'argumentació de Soros?

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (1a. Part)

En els meus temps a la universitat, recordo que inconscientment cercava esdeveniments, personatges, xerrades i/o comentaris que em portéssin a contrastar els coneixements adquirits amb el que s'esdevenia al món real, al de les idees, al de les experiències i de les inquietuds personals i/o col.lectives, i ....res, ni al bar, ni als passadissos, no diguem a les aules o a la sala d'actes, res visible, res manifest. El missatge omnipresent en el col.lectiu on em relacionava era tens tots els apunts de classe?. Es per aquest motiu que tothora anhelo recórrer a les escadusseres ocasions en les que vaig aprendre de passatges enriquidors que llançats des de l'espontaneïtat del qui sabia, romanen avui amb precisió en els meus records d'estudiant sovint desubicat.

En una ocasió, el professor d'economia, quan va finalitzar la seva proclama teòrica sobre els mercats financers, va acudir a la pràctica amb uns consells d'observador atent. Aqusts ens alertaven sobre els riscos de la inversió als mercats financers, i de que ningú en coneixia prou la seva dinàmica com per no equivocar-se. Bé, ningú excepte una persona a tot el món. Aquesta persona -deia- no s'equivoca mai o gairebé mai, sempre guanya, es diu George Soros.

Soros, en aquest llibre, ens manifesta el següent: per entendre la crisi econòmica actual, hem de conèixer un marc conceptual diferent a l'existent, un nou paradigma sobre com s'esdevé la dinàmica dels mercats financers. Si coneixem aquesta dinàmica, entendrem el perquè de l'actual crisi econòmica, i coneixerem el perquè de les receptes que ell mateix proposa.

Quin és aquest nou marc conceptual? doncs es basa tot en el concepte acunyat per Soros de reflexivitat. D'una banda qualsevol persona o col.lectivitat pretén interpretar o conèixer el món on viu, aquest fet l'anomena Soros la funció cognitiva. D'una altre, el mateix individu o col.lectivitat pretén influir o canviar la dinàmica del món on viu per tal d'obtenir-ne quelcom a canvi, aquest fet l'anomena funció manipulativa. Quan les dues funcions es donen a la vegada, una interfereix en l'altre, donant-se aleshores el fenòmen de la reflexivitat.

"Les situacions reflexives es caracteritzen per una falta de correspondència entre les percepcions dels participants i l'estat real de les coses". Quan algú prèn una decisió de compra o venda als mercats financers per exemple, aquesta es fa segons la pròpia expectativa del preu futur i aquesta expectativa no és estrictament coneixement, és un cúmul de factors (instint, emoció, estat personal, etc.), de manera que el preu futur no és el resultat d'unes lleis obtingudes des del saber, sinó també de les decisions basades en les expectatives dels seus participants. "Són aquestes percepcions esbiaixades i llurs idees equivocades,les que introdueixen un el.lement d'incertesa en el curs dels esdeveniments."

Coneixent el concepte de reflexivitat, ja s'està en condicions de relatar el perquè de l'actual crisi econòmica. Per Soros hi han 2 bombolles que han esclatat a l'hora. La primera és la Immobiliària dels EE.UU., la segona la superbombolla. La bombolla immobiliària, s'esdevé per una creença equivocada general de que "el valor de les garantíes no es veia afectat pel desig de prestar", o dit d'una altre manera, el desig de prestar no tenia res a veure amb les garanties aportades. La superbombolla tanmateix,també s'esdevé arrel d'una altre idea equivocada, "una confiança excessiva en el mecanisme de mercat". La superbombolla combina a més, tres tendències principals: la tendència a llarg termini cap a l'expansió creditícia, la globalització dels mercats financers, i la desregulació financera donat l'alt nivell d'innovació que s'hi estava donant.

Amb aquesta exposició, Soros veu reforçada la seva teoria de la reflexivitat. Les equivocades percepcions dels particeps, han donat lloc a una nova situació que res té a veure amb l'equilibri del mercat, que els mateixos partíceps no pronosticaven i que els ha sotmès a un alt grau d' incredulitat i incertesa en quan a les pròpies normes del sistema. Es més, Soros creu que en general és motiu suficient per creure que cal entrar en una nova era que poc o res tingui a veure amb la actual.

La única incomprensió que manifesta Soros és la de l'escàs ressò que ha tingut la seva teoria de la reflexivitat en els àmbits acadèmics i científics, sobretot en el camp de l'economia. Personalment, tendeixo a creure que el paper de l'equilibri del mercat que Soros posa en entredit, sobretot en els mercats financers, es discutible si tot l'anàlisi es porta a un termini prou curt com per no encabir el pes o la magnitud de les variables que hi intervénen, donat que l'actual situació no és sinó la correcció del mercat als actes equivocats que s'hi han esdevingut. Potser tot és un problema de perspectiva.

El llibre conté a més tota una argumentació per avalar el seu intent d'incloure la teoria de la reflexivitat en el camp de la filosofia i el pensament. Es interessant l'exposició, i per aquest motiu m'en reservo per una altre ocasió (propera) el seu anàlisi.

Sigui com sigui, la teoria de la reflexivitat m'ha sacsejat en el més profund. L'esvalotament ha arribat fins i tot als meus records universitaris. No serà que una bona part de les Universitats no compleixen amb satisfacció l'objectiu que s'els està exigint, perquè precisament encara parteixen d'una concepció errònia, basada en la idea que la classe magistral serveix per a que l'alumne prengui apunts semblant-se a un aprenent de secretariat i no es parteixi d'un material didàctic preparat per a que l'alumne llegeixi, estudï, pensi i contrasti?

Ai ai ai.... que aquesta reflexivitat m'està afectant!! Clar!... ja ho va dir el professor d'economia...Soros sempre guanya!

Sobre la llibertat - John Stuart Mill

John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)


De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.


Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!

Va.. fem-ho! - Richard Branson

Sempre he vist Richard Branson un personatge interessant, suggerent i per sobre de tot, apassionat. Al pensar en ell, el recordo en una sequència en la que amb els braços oberts en creu i un xic reclinat endavant, simula ser un avió en plè vol (se suposa que de la seva companyia), donant una imatge de la seva vitalitat i de la diferent manera d'entendre i vendre els seus projectes, sobretot el de Virgin Airlines que en aquell moment estava promocionant. Es conegut que de l'imperi Virgin, ell n'és el creador i l'anima emprenedora, però no han trascendit grans coses de la seva biografia ni res escrit per ell mateix de les seves experiències (apart del que relata en la seva pàgina web de virgin). En el moment de redactar aquest escrit, ha estat notícia que Virgin galactic havia presentat l'avió amb el que portarà a terme els vols espaials. En les imatges de televisió es mostrava l'aparell espaial, produint-se el tall del document quan Branson s'adreçava als assistents. Com pot ser que no mostréssin part o el que sigui de les paraules de Branson? No ho puc entendre. Sort que havia comprat el llibre i podia accedir als seus missatges!

L'estructura del llibre conté a més de l' introducció-flaix del que s'exposarà, catorze capítols amb un encapçalat en forma de missatge base o missatge "força" que dirien a Infonomia, i per sota d'aquest amb sentències en forma de consells extrets de l'experiència, que pretenen donar cos al missatge inicial i entrada a la lectura del contingut del capítol. Al final un epíleg en forma de resum, i una sensació (pròpia) que et queda quan comproves que comparteixes molts valors amb algú, i que aquests, li han estat de molta utilitat a l'aplicar-los en els seus projectes empresarials i fins i tot personals.

En el contingut del capítol s'hi exposen els projectes que donen consistència a les seves recomanacions. Dels projectes, n'hi han que son autèntiques aventures esportives (les quals personalment em son més prescindibles), i n'hi ha que son el relat de l'inici i d'algunes situacions particulars reals dels seus projectes empresarials o socials. (gairebé totes mereixedores de la màxima atenció).

Per començar el títol ja em sembla tota una declaració i amb la qual no m'hi puc sentir més identificat. Es clar i concís, però a la vegada conté tota la força del que vol transmetre el llibre, per mí és engrescador. "Lets do it" (fem-ho) o bé, com es titulaven les primeres edicions del llibre "screw it, let's do it" (a la merda.. fem-ho!), per mi es podria traduïr amb una expressió més utilitzada al nostre país com "va.. fem-ho!", sí que és més descriptiva del sentiment impulsiu que et porta a iniciar un projecte "screw it... let's do it", però potser aquesta no conté la necessitat d'un anàlisi previ a l'hora d'arrencar el projecte.

Les recomanacions apareixen ja en els primers capítols. "Mirar, escoltar i aprendre.." abans de dir sí a un planteig, una idea o un projecte. Es a dir, la predisposició és i ha de ser positiva, no a posar trabes a les idees siguin pròpies o no, sobretot si aquestes institivament creu un mateix que "valen la pena". Quan ja has mirat i escoltat, si et vols llençar a un projecte i creus que no en saps prou, aprèn-ne i fes-ho. Aquest es el missatge!. I després venen els avals d'aquest missatge, com el primer projecte important en la creació de la revista Student que arribá als 30.000 exemplars.. o bé la primera botiga de discs a Oxford Street de Londres...la qual fou la llavor per arribar a una repartida xarxa de botigues a les principals ciutats. Tot això abans dels 20 anys!

En un altre capítol, Branson, que sovint es pregunta "el meu treball és divertit?, em fa feliç?", ens recomana que ens la fem tot sovint. Divertir-se és passar-ho bé, gaudir amb el que estem fent, és això el que es torna imprescindible. Endegar projectes o dedicar-se als negocis requereix per sobre de tot, treball, però si aquest no implica passar-ho bé, no es tindrà la vitalitat necessària ni a nivell físic ni a nivell espiritual. Al cap i a la fí, gaudir, riure, estimar i apreciar els altres és del que es tracta a la vida.

Es gratificant que l'autor, a l'adreçar-se al lector, mostri amb transparència les fonts de l'argumentació de la seva aposta per la defensa del tema en questió, en aquest cas del medi ambient. Quatre són els personatges el postulat dels quals, l'han influit més en l'adopció de la presa de posició mediambiental, el fundador de WWF (la organització conservacionista més gran i respectada del món, segons el traductor del llibre)Peter Scout, el fundador de Amics de la Terra Jonathan Porrit i dos científics britànics James Lovelock i Tim Flannery (Haig de confessar que m'encurioseix seguir aquests personatges i llurs organitzacions). Amb les seves fonts de coneixement ben falcats, Branson adopta com a ensenya d'actuació en tots els seus projectes, el concepte de Capitalisme Gaia. El mot Gaia resulta del significat grec de la deesa de la Terra, personifica la defensa de la Mare Terra. Els comentaris i les argumentacions en aquest capítol són també interessants, llegint-los pots sentir l'entusiasme i la preocupació pel medi ambient, no només de Branson, sinó també el de Al Gore (ja conegut), la companyia petrolera BP, Robert Murdoch, etc.. A destacar, la predicció de l' actual crisi econòmica, quan descriu la indefensió dels consumidors davant del control absolut de l'energia mundial en mans de la OPEP i el consequent augment de preus que aquesta situació comporta com a factor desencadenant (junt amb altres, com l'escasa atenció a una millora del refinament del petroli). Seguint amb la lluita mediambiental, i a part d' altres iniciatives, Branson exposa com un dels seus projectes més innovadors, el d'aconseguir que més gent torni al tren i deixi les carreteres, per fer-ho, la creació de Virgin Trains. Capitalisme Gaia portat a la pràctica... i coherència.

L'avançar en el decurs de la pròpia existència vital, és un procés que ens colpeja suaument però continua, i sobretot en certs moments del nostre calendari, aquest procés, per alguns, s'ens fa especialment sacsejador. En el llibre ho testimonia Branson, i això, tot i que no reconforta, tens la satisfacció de compartir-ho: “Quan vaig complir els quaranta, tingué una depressió sense precedents..” aquesta afirmació es troba intencionadament en el capítol titulat "fes coses pel bé comú" (haz algo bueno). El rerafons és el següent, quan et trobes en un atzucac relacionat ja sigui amb moments de la vida que et demanen una certa inflexió o bé altres moments amb questions punyents que apareixen en els negocis, on has de triar quin és el millor camí per sortir-ne, el podem trobar seguint la experiència de Branson, en la preocupació i el treball actiu per causes del bé social. L'exemple il.lustratiu de la intervenció de Branson en la invasió de Kuwait per part de Irak, és alliçonador, així com també la seva estreta relació amb personatges com els reis de Jordània, Nelson Mandela, etc.. primant-ne sempre la vocació de servei.

Em quedo doncs amb les seves recomanacions exposades en el llibre (per exposar-ne algunes: sigues una persona normal, conserva la informalitat, desafia als grans, mou-te ràpid, etc..). Algunes poden semblar simples o fins i tot de sentit comú, però en això rau la clau de la majoria d'iniciatives empresarials, si a més, els acompanya la confiança, i el treball, estarem seguint amb major grau l'esperit, la valentia i els resultats de Richard Branson. Almenys això diu ell.

Els ulls del germà etern - Stefan Zweig

Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".

Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...

Montaigne - Stefan Zweig

Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.

I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.

II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!

IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.

IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.

V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.

VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.

VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.

VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.

IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...

Joan Margarit i Pau - Santiago Sobrequés i Vidal

L'únic llibre sobre el bisbe Margarit que es pot trobar a les llibreries. El motiu real de la compra fou però la implicació del bisbe en els fets de la guerra civil catalana del 1462 i dels conflictes amb els remences. Aprofitant que n'extrec episodis per a la meva guia dels remences, he aprofitat per llegir-lo sencer.