El Tancament de Caixes i la petició de Concert Econòmic de 1899.

El full de ruta que el president de la Generalitat Artur Mas manifesta seguir en relació a la capacitat econòmico-financera del govern, conté la consecució del Concert Econòmic per Catalunya. Amb aquest instrument, s'aconseguiria salvaguardar les deteriorades finances públiques, a la vegada que s'estaria en millors condicions per a contrarestar les dures consequències de la crisi econòmica que estem patint. El procés requereix tanmateix del suport de la societat civil catalana, de manera que si aquesta es manifesta al seu favor, la factibilitat de l'assoliment hauria de considerar-se aconseguida.

En aquesta ocasió però, disposem d'un precedent històric, el ressò del qual, perviu encara avui en cercles polítícs i d'opinió, i ens recorda que, aquesta vegada el final hauria de ser per molts motius, diferent. Es tracta dels fets del Tancament de Caixes i de la petició de Concert Econòmic de l'any 1899. Tot i salvant les notables diferències entre les societat d'avui i la del segle XIX, la naturalesa dels condicionants en els contextos socials, econòmics i polítics mantenen cert paral.lelisme amb els que es donaven ara fa aproximadament 112 anys.

El conflicte tingué el seu inici en la guerra d'Espanya a Cuba contra els Estats Units (anomenada també "desastre del 98" o Guerra de Cuba) que es saldà amb la pèrdua de l'illa i de les de Puerto Rico i les Filipines, (tractat de París de 10 desembre 1898), la qual deixà un elevadíssim dèficit a les finances públiques espanyoles, fet que motivà que el govern de Francisco Silvela decidís d'augmentar la pressió fiscal al teixit empresarial existent, decisió que provocà als empresaris catalans una forta indignació, donat que s'entenia que aquest nou esforç no havia de servir sinó per alimentar les restes d'una estructura imperial que no s'havia posat al dia i de la que en quedava una burocràcia -"vella i mal oliada" com anomena Francesc Cabana-. El mateix Francesc Cabana recupera en el seu llibre "La Burgesia Catalana" una cita de Francesc Cambó, en la que aquest palesa que a finals del segle XIX, "el doctor Robert havia incorporat al moviment catalanista gran part de la burgesia catalana que el mirava com un ídol".

El descontentament, que fou abandarat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), i pel mateix alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert -a la foto superior-, es materialitzà en el Tancament de Caixes (acordat el 13 de juliol de 1899) consistent en una resistència passiva portada a la pràctica principalment pels comerciants, mitjançant el no pagament d'aquests nous impostos. El moviment havia aconseguit el recolzament d'un bon nombre d'adhesions, però s'hi manifestaren encara sonades diferències internes, motiu pel qual, no aconseguí de resultar-ne prou massiu.

La resposta del govern espanyol a l'adonar-se de la manca d'unitat en el moviment, fou contundent i immediata; ordres d'embargament cap als rebels, així com tancaments a presó per sedició militar pels abanderats de la rebel.lió, la qual requeria l'execució de judicis en consell de guerra. Les pressions del govern espanyol de cara a facilitar per part de l'Ajuntament la repressió dels insubmissos, forçaren la dimissió de l'alcalde de Barcelona el Dr. Robert (12 d'octubre de 1899). També es dissolia per ban, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

Davant d'aquesta situació, les organitzacions dissidents catalanes formularen una proposta negociadora que servía "para el pago de los impuestos por cupo alzado, en proporción a la riqueza contributiva, dando intervención directa a los gremios y representación a las clases contribuyentes en la administración de estos conciertos" el qual aconseguís "el establecimiento de un régimen general de amplia descentralización y de administración honrada y previsora". Aquesta proposta es plasmaria en la petició de un Concert Econòmic per Catalunya i pels altres territoris de l'Estat que així ho sol.licitéssin; el document amb la petició, se l'endurà cap a Madrid, la comissió dels cinc presidents (El Dr. Robert com a president de la Societat Económica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol -germà de Santiago Rusiñol- com a president del Foment del Treball Nacional, Sebastià Torres com a president de la dissolta Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Lluís Domènech i Montaner president de l'Ateneu Barcelonès i Pelagi de Camps president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre), els quals foren rebuts per la reina regent Maria Cristina i pel president del govern Francisco Silvela.

Com a resultat, el Tancament de Caixes se saldà amb un empresonament massiu de comerciants durant el novembre del 1899 i una renúncia a la ressistència passiva per part dels restants comerciants i industrials catalans reunits a tal efecte a la seu Foment del Treball. Tanmateix, la proposta de Concert Econòmic dels cinc presidents fou manifestament rebutjada pel govern espanyol. Les consequències que s'esdevingueren arrel tant del Tancament de Caixes, com de la proposta de Concert Econòmic ocasionaren la dimissió dels ministres Manuel Duran i Bas i Camilo Garcia de Polavieja, compromès aquest últim amb el moviment catalanista.

Així doncs, disposem d'un referent històric amb connotacions prou similars a les del context actual, com per a que ens aporti una visió de major perspectiva, la qual hauria de permetre almenys de sortejar els errors comesos al passat. Esperem que així sigui!

Gastó Febus (Gastó III de Foix-Béarn)

En una sortida estiuenca cap al Béarn i el País Basc Francès, vàrem planificar fer nit a Foix; finalment cercant allotjaments rurals, ho férem a uns 8 kms de la població més cap a l'interior, en un poblet dispers anomenat Brassac.

A Brassac, ens allotjarem en una “chambre d'hôtes” anomenada Ti Patou (foto), on traduït de l'occità vindria a dir com “Cal Patou”. Vet ací doncs, que els noms de les cases rurals (o d'algunes) figuren ja de cara al turisme, en occità i que el que s'en desprengué d'una conversa amb el seu propietari d'origen bretó, en fou que la figura il.lustre que ha magnificat el castell que corona la població de Foix, era la de “Gastón Fébus” (Gastó III comte de Foix-Béarn, anomenat Febus, per la semblança de la seva cabellera rossa amb el Déu Febus), aquesta n'era doncs la importància de la fortificació, hi havia viscut part dels seus dies, en Gastó Febus!.

Vaig adonar-me que en Gastó Febus, n'és considerat el pare d'una certa consciència de vetlla pels propis interessos col.lectius occitans, potser perquè pel 1350 Gastó no va voler retre homenatge al rei francès Joan II pels territoris del Béarn, degut a que aquest es va aliar amb el seu enemic més ancestral, els Armagnac, o potser perquè el mateix Gascó va haver de substituir per mala gestió al duc de Berry per a la lloctinença general del Llenguadoc pel 1380.

Deixant de banda la participació en altres batalles d'importància singular, el que segurament ha donat més rellevància a la figura de Gastó, ha estat la seva vessant cavallaresca i literària, manifestada aquesta a través dels seus celebrats tractats medievals: “El llibre de la caça” (del qual Michel de Montaigne en fa esment en els seus assaigs, més concretament en el capítol dedicat a la formació dels fills) i “El llibre de les oracions”; i per sobre de tot, per la lletra de la poesia “Sa Canta”, que s'ha convertit en la lletra de l'himne de l'Occitània, una cançó meravellosa que els habitants de la zona l'adopten progressivament com a l'himne de l' identitat occitana, inclosos els seguidors de l'equip de futbol del Toulouse. (Aquí la mateixa cançó versionada per Lídia Pujol). La cançó fa referència a l'alçada de les muntanyes dels pirineus, que de tant altes no deixen veure la dona estimada que viu a terres navarreses.

Finalment, Gastó Febus va capturar el cercat enemic Armagnac i fent-lo près a la població d'Orthez (Ortès), va negociar un molt alt rescat per al seu alliberament, la qual cosa contribuí encara més a augmentar la seva riquesa i enaltir-ne la seva figura.

El que no va poder aconseguir Gastó, fou descendència directe, per aquest motiu, deixà llurs béns i possessions al rei de França Carles VI, però la habilitat del rei de la corona d'Aragó Joan I, de formalitzar el casament de la seva filla Joana amb el cosí de Gascó, Mateu I de Castellbò, féu que aquest es pogués convertir en el nou comte de Foix-Béarn, deixant així al rei de França sense aquest comtat.

L'endemà vàrem visitar el castell i seguirem el camí per...

“...aquelas montanhas
que tan autes son
M'enpachan de veire
Mas amors on son...”

Gastón Fébus

Bon Sant Jordi 2011 !!

El Rei es diverteix. (Part IV)

En altres circumstàncies, la mort de la reina Clàudia l'any 1524 hagués pogut convertir-se en determinant, però en aquesta ocasió, la prematura defunció als 25 anys de l'esposa del Rei, no alterà amb rellevància el ritme i la passió estrident de Francesc amb Françoise.

Així, que la data fatídica per Francesc, no fou la de la mort de la reina, sinó la data en que s,esdevingué el més manifest dels errors del seu regnat. De fet, fou tant l' evidència catastròfica d'una errada puntual, com la concurrència d'un atzar casual i afortunat per part de les tropes de l'enemic. En la data del 24 de febrer de 1525 Francesc I era fet presoner a la batalla de Pavía per l'exèrcit del seu màxim rival l'Emperador Carles I.

L'Emperador tractà amb cavallerositat al seu presoner reial. Ordenà en tot moment que hom es comportés amb ell amb el màxim respecte i amb els honors que el personatge es mereixia. El manament imperial fou de portar el Rei francès cap a Madrid (primer a la Torre de los Lujanes de Madrid, i després a l'Alcázar de Toledo). En el recorregut d'aquest viatge, la comitiva passà per Barcelona i València on aglutinà un massiu interès, i on tothom volia presenciar la faiçó del gran Rei de França près.

Després d'un any de disposar Francesc com ostatge, l'Emperador Carles decidí que la via per sortir de l'atzucac de retenir el seu màxim rival empresonat, però al que no volia maltractar i ni molt menys eliminar físicament, era la de negociar les condicions de l'alliberament. A aquest efecte, Francesc, aleshores vidu i amb l'amant Françoise que esperançava a la cort, (la única visita que tingué Francesc en tot el seu captiveri, fou la de la seva germana, donat que la visita de Françoise com a amant hauria provocat un escàndol de consideració en els cànons de l'estricta moral catòlica de la monarquia espanyola), se signà el tractat de pau (el tractat de Madrid), el qual estipulava com a penyora per a l'acompliment del que s'havia acordat, l' entrega de llurs dos fills com a custòdia a Carles i amb el compromís de casar-se amb Elionor, la germana de l'Emperador.

Però quan finalment Francesc quedà alliberat, la seva personalitat es transformà manifestament en tots els aspectes de la seva vida, tant pública com privada. Com es produeix un alliberament d'aquestes característiques si no hi havia hagut tampoc ocasions anteriors en les que orientar semblant protocol? Només aquest fet resulta per si sol prou interessant. Però ara voldria només exposar un detall. Per a l'alliberament s'organitzà una comitiva que encapçalada pel mateix Emperador, conduirà Francesc fins a la frontera amb França. En aquesta comitiva acompanyava a l'Emperador Carles, Germana de Foix. Germana era la reina vídua de Ferran el Catòlic i que havia estat amistançada de tal manera amb l'Emperador que d'aquesta relació en nasqué uns anys enrera, una filla. Es a dir, l'Emperador es convertí en amant amb el fruit d'un fill amb la seva pròpia àvia, o més ben dit, amb l'esposa del seu avi. I què més era Germana de Foix? doncs era a més, filla de cosins amb Françoise de Foix. La situació era doncs que Germana de Foix, amistançada que havia estat amb l'Emperador (i amb el qual conservava una excel.lent relació) acompanyava aquest a alliberar Francesc per tal que aquest, un cop lliure, es trobés de nou amb la seva amant i filla de cosins de Germana, Françoise de Foix. Cert és que l'Emperador Carles, immediatament "alliberat" del seu presoner viatjà prest cap a Sevilla per tal de casar-se amb Isabel de Portugal.

Arribat Francesc a palau, els braços oberts de Françoise ja no satisfeien els desitjos d'uns llunyans sentiments passats. Francesc necessitava aire nou, i ben aviat el trobà en una ambiciosa i jove anomenada Anne de Pisselieu. Durant un temps, Françoise i Anne es disputaven el respectiu favor reial fins que s'arribà a un pacte que establia que l'amant “oficial” seguiria essent Françoise, però amb la llibertat del Rei “d'acompanyar-se” d' Anne. Aquest pacte durà dos anys. L'any 1528, Françoise comprova que el manteniment d'aquest joc a tres ja no tenia sentit, i s'en tornà a Chateubriant amb el seu marit Jean. Aquest en agraïment li construirà una nova mansió.

Amb tot, Francesc no s'oblidà de Françoise. Aquest la visitava periòdicament a la seva nova mansió de Chateubriânt. En una d'aquestes visites el Rei en agraïment a la delicada o especial posició sentimental de Jean, li atorgà el títol de governador de Bretanya.

L'any 1537 arribà a la cort del Rei, la notícia de la inesperada mort de Françoise. Aquesta moria a la seva mansió de Chateaubriânt l'edat de 43 anys. El Rei interessat en conèixer el veritable motiu de tant inesperada mort, intentà indagar, i l'únic que n'averiguà fou que Françoise havia estat reclosa durant sis mesos, en una cambra per part del seu marit. Francesc no es quedà tranquil, volia esbrinar si hi havia hagut participació directa o indirecta de Jean en la mort de Françoise, i a aquest efecte envià a Chateubriânt un dels seus millors amics i consellers Anne I de Montmorency per tal que investigués la possible participació de Jean en la mort de Françoise.

De la investigació de Montmorency no en va trascendí res. El que si va trascendir, fou que Jean de Laval, a la seva mort, deixà tots els seus béns i propietats en herència a Motmorency. A partir d'aqui... no hi ha res més, però tot sembla força evident no?

Molt Bon Any 2011 !!!

El Rei es diverteix. (Part III)

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.

Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part II)

Al castell dels ducs de Bretanya es manifestà novament la capacitat de seducció de Françoise. La propietat, que havia passat al domini del Rei, pel seu casament amb Clàudia, filla d' Anna de Bretanya, va esdevenir així, l'escenari on ell mateix havia de sentir en pròpia pell, l'escalfor de l'espurna amorosa extramurs de l'incipient matrimoni. El novell rei de França va romandre enlluernat per la comtessa de Châteubriant, que amb els seus vint anys exhibia joventut, bellesa i posició. Francesc, preguntà als seus, per Françoise, i aquests, l'informaren de les virtuds que enriquien encara més la seva personalitat. La comtessa era una dona culte, parlava i versificava amb sobrada soltura en llatí, italià i evidentment francès, i aquestes eren unes qualitats, que un Rei que ja s'havia imposat la missió de l'expansió del moviment renaixentista a França, apreciava d'allò més. Françoise mantenia totes les virtuts que se li podien demanar a una dona de l'aristocràcia d'aquell temps. Ho tenia tot, però també marit. Potser aquest detall al jove Rei de 22 anys, el convidaria a reconvertir el planteig d'una incursió amorosa, en un laberint encara més excitant.

Quan Francesc tornà al seu castell, posà en marxa la estratègia. Invità a la parella de Châteaubriant que visitessin la cort per tal d'oferir a Jean de Laval un important càrrec de representació reial per a ell, i de retruc a tota la seva familia -trencant així l'estigma al que havia estat sotmès amb motiu de la desobediència a la reina en l'afer de la fugida amb Françoise de la cort just feia 10 anys-.

Però Jean havia estat al cas del que es va esdevenir al castell dels ducs de Bretanya, i s'ensumà les pretensions de Francesc, de manera que no respongué a la invitació. El Rei, aleshores reaccionà amb major contundència, emprant els mecanismes més adients de que disposava, ordenant (ja no invitant) a la parella a que acudissin a la cita reial. Jean, acorralat, ideà un plà per fer front a la situació.

Jean de Laval aniria a la cort, però sol, i s'enduria amb ell, un anell del que Françoise en guardava una rèplica exacte com a senyal d'alerta de perill. Si Jean un cop arribat a la cort, se n'adona que les intencions de Francesc no van en la direcció de la pretensió de Françoise, enviarà en un sobre l'anell replicat per missatger, i Françoise al rebre el senyal acordat, acudirà a la cort amb la tranquil.litat de no ser objecte de les passions amoroses reials. Però si Françoise no rep l'anell per part del missatger de Jean, o en rep un que res té a veure amb el que guarda Françoise, aquesta es quedarà al seu castell de Châteubriant, vetllant per la salut matrimonial i esperant ansiosa si el Rei haurà complert amb el designi anunciat.

Un cop a palau, quan el Rei rebé a Jean de Laval sense Françoise …..

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part I)

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)