Enric Fígols

El Tancament de Caixes i la petició de Concert Econòmic de 1899.

2011-09-25T10:00:00.000+02:00

El full de ruta que el president de la Generalitat Artur Mas manifesta seguir en relació a la capacitat econòmico-financera del govern, conté la consecució del Concert Econòmic per Catalunya. Amb aquest instrument, s'aconseguiria salvaguardar les deteriorades finances públiques, a la vegada que s'estaria en millors condicions per a contrarestar les dures consequències de la crisi econòmica que estem patint. El procés requereix tanmateix del suport de la societat civil catalana, de manera que si aquesta es manifesta al seu favor, la factibilitat de l'assoliment hauria de considerar-se aconseguida.

En aquesta ocasió però, disposem d'un precedent històric, el ressò del qual, perviu encara avui en cercles polítícs i d'opinió, i ens recorda que, aquesta vegada el final hauria de ser per molts motius, diferent. Es tracta dels fets del Tancament de Caixes i de la petició de Concert Econòmic de l'any 1899. Tot i salvant les notables diferències entre les societat d'avui i la del segle XIX, la naturalesa dels condicionants en els contextos socials, econòmics i polítics mantenen cert paral.lelisme amb els que es donaven ara fa aproximadament 112 anys.

El conflicte tingué el seu inici en la guerra d'Espanya a Cuba contra els Estats Units (anomenada també "desastre del 98" o Guerra de Cuba) que es saldà amb la pèrdua de l'illa i de les de Puerto Rico i les Filipines, (tractat de París de 10 desembre 1898), la qual deixà un elevadíssim dèficit a les finances públiques espanyoles, fet que motivà que el govern de Francisco Silvela decidís d'augmentar la pressió fiscal al teixit empresarial existent, decisió que provocà als empresaris catalans una forta indignació, donat que s'entenia que aquest nou esforç no havia de servir sinó per alimentar les restes d'una estructura imperial que no s'havia posat al dia i de la que en quedava una burocràcia -"vella i mal oliada" com anomena Francesc Cabana-. El mateix Francesc Cabana recupera en el seu llibre "La Burgesia Catalana" una cita de Francesc Cambó, en la que aquest palesa que a finals del segle XIX, "el doctor Robert havia incorporat al moviment catalanista gran part de la burgesia catalana que el mirava com un ídol".

El descontentament, que fou abandarat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (formada bàsicament per PIMES catalanes i recolzada per 146 gremis barcelonins), i pel mateix alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert -a la foto superior-, es materialitzà en el Tancament de Caixes (acordat el 13 de juliol de 1899) consistent en una resistència passiva portada a la pràctica principalment pels comerciants, mitjançant el no pagament d'aquests nous impostos. El moviment havia aconseguit el recolzament d'un bon nombre d'adhesions, però s'hi manifestaren encara sonades diferències internes, motiu pel qual, no aconseguí de resultar-ne prou massiu.

La resposta del govern espanyol a l'adonar-se de la manca d'unitat en el moviment, fou contundent i immediata; ordres d'embargament cap als rebels, així com tancaments a presó per sedició militar pels abanderats de la rebel.lió, la qual requeria l'execució de judicis en consell de guerra. Les pressions del govern espanyol de cara a facilitar per part de l'Ajuntament la repressió dels insubmissos, forçaren la dimissió de l'alcalde de Barcelona el Dr. Robert (12 d'octubre de 1899). També es dissolia per ban, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

Davant d'aquesta situació, les organitzacions dissidents catalanes formularen una proposta negociadora que servía "para el pago de los impuestos por cupo alzado, en proporción a la riqueza contributiva, dando intervención directa a los gremios y representación a las clases contribuyentes en la administración de estos conciertos" el qual aconseguís "el establecimiento de un régimen general de amplia descentralización y de administración honrada y previsora". Aquesta proposta es plasmaria en la petició de un Concert Econòmic per Catalunya i pels altres territoris de l'Estat que així ho sol.licitéssin; el document amb la petició, se l'endurà cap a Madrid, la comissió dels cinc presidents (El Dr. Robert com a president de la Societat Económica Barcelonesa d'Amics del País, Albert Rusiñol -germà de Santiago Rusiñol- com a president del Foment del Treball Nacional, Sebastià Torres com a president de la dissolta Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Lluís Domènech i Montaner president de l'Ateneu Barcelonès i Pelagi de Camps president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre), els quals foren rebuts per la reina regent Maria Cristina i pel president del govern Francisco Silvela.

Com a resultat, el Tancament de Caixes se saldà amb un empresonament massiu de comerciants durant el novembre del 1899 i una renúncia a la ressistència passiva per part dels restants comerciants i industrials catalans reunits a tal efecte a la seu Foment del Treball. Tanmateix, la proposta de Concert Econòmic dels cinc presidents fou manifestament rebutjada pel govern espanyol. Les consequències que s'esdevingueren arrel tant del Tancament de Caixes, com de la proposta de Concert Econòmic ocasionaren la dimissió dels ministres Manuel Duran i Bas i Camilo Garcia de Polavieja, compromès aquest últim amb el moviment catalanista.

Així doncs, disposem d'un referent històric amb connotacions prou similars a les del context actual, com per a que ens aporti una visió de major perspectiva, la qual hauria de permetre almenys de sortejar els errors comesos al passat. Esperem que així sigui!

Gastó Febus (Gastó III de Foix-Béarn)

2011-08-12T09:00:00.004+02:00

En una sortida estiuenca cap al Béarn i el País Basc Francès, vàrem planificar fer nit a Foix; finalment cercant allotjaments rurals, ho férem a uns 8 kms de la població més cap a l'interior, en un poblet dispers anomenat Brassac.

A Brassac, ens allotjarem en una “chambre d'hôtes” anomenada Ti Patou (foto), on traduït de l'occità vindria a dir com “Cal Patou”. Vet ací doncs, que els noms de les cases rurals (o d'algunes) figuren ja de cara al turisme, en occità i que el que s'en desprengué d'una conversa amb el seu propietari d'origen bretó, en fou que la figura il.lustre que ha magnificat el castell que corona la població de Foix, era la de “Gastón Fébus” (Gastó III comte de Foix-Béarn, anomenat Febus, per la semblança de la seva cabellera rossa amb el Déu Febus), aquesta n'era doncs la importància de la fortificació, hi havia viscut part dels seus dies, en Gastó Febus!.

Vaig adonar-me que en Gastó Febus, n'és considerat el pare d'una certa consciència de vetlla pels propis interessos col.lectius occitans, potser perquè pel 1350 Gastó no va voler retre homenatge al rei francès Joan II pels territoris del Béarn, degut a que aquest es va aliar amb el seu enemic més ancestral, els Armagnac, o potser perquè el mateix Gascó va haver de substituir per mala gestió al duc de Berry per a la lloctinença general del Llenguadoc pel 1380.

Deixant de banda la participació en altres batalles d'importància singular, el que segurament ha donat més rellevància a la figura de Gastó, ha estat la seva vessant cavallaresca, compartida amb la literària, manifestada aquesta a través dels seus celebrats tractats medievals “El llibre de la caça” i “El llibre de les oracions”; i per sobre de tot, per la lletra de la poesia “Sa Canta”, que s'ha convertit en la lletra de l'himne de l'Occitània, una cançó meravellosa que els habitants de la zona l'adopten progressivament com a l'himne de l' identitat occitana, inclosos els seguidors de l'equip de futbol del Toulouse. (Aquí la mateixa cançó versionada per Lídia Pujol). La cançó fa referència a l'alçada de les muntanyes dels pirineus, que de tant altes no deixen veure la dona estimada que viu a terres navarreses.

Finalment, Gastó Febus va capturar el cercat enemic Armagnac i fent-lo près a la població d'Orthez (Ortès), va negociar un molt alt rescat per al seu alliberament, la qual cosa contribuí encara més a augmentar la seva riquesa i enaltir-ne la seva figura.

El que no va poder aconseguir Gastó, fou descendència directe, per aquest motiu, deixà llurs béns i possessions al rei de França Carles VI, però la habilitat del rei de la corona d'Aragó Joan I, de formalitzar el casament de la seva filla Joana amb el cosí de Gascó, Mateu I de Castellbò, féu que aquest es pogués convertir en el nou comte de Foix-Béarn, deixant així al rei de França sense aquest comtat.

L'endemà vàrem visitar el castell i seguirem el camí per...

“...aquelas montanhas
que tan autes son
M'enpachan de veire
Mas amors on son...”

Gastón Fébus

Bon Sant Jordi 2011 !!

2011-04-23T12:06:00.005+02:00

El Rei es diverteix. (Part IV)

2010-12-30T23:34:00.006+01:00

En altres circumstàncies, la mort de la reina Clàudia l'any 1524 hagués pogut convertir-se en determinant, però en aquesta ocasió, la prematura defunció als 25 anys de l'esposa del Rei, no alterà amb rellevància el ritme i la passió estrident de Francesc amb Françoise.

Així, que la data fatídica per Francesc, no fou la de la mort de la reina, sinó la data en que s,esdevingué el més manifest dels errors del seu regnat. De fet, fou tant l' evidència catastròfica d'una errada puntual, com la concurrència d'un atzar casual i afortunat per part de les tropes de l'enemic. En la data del 24 de febrer de 1525 Francesc I era fet presoner a la batalla de Pavía per l'exèrcit del seu màxim rival l'Emperador Carles I.

L'Emperador tractà amb cavallerositat al seu presoner reial. Ordenà en tot moment que hom es comportés amb ell amb el màxim respecte i amb els honors que el personatge es mereixia. El manament imperial fou de portar el Rei francès cap a Madrid (primer a la Torre de los Lujanes de Madrid, i després a l'Alcázar de Toledo). En el recorregut d'aquest viatge, la comitiva passà per Barcelona i València on aglutinà un massiu interès, i on tothom volia presenciar la faiçó del gran Rei de França près.

Després d'un any de disposar Francesc com ostatge, l'Emperador Carles decidí que la via per sortir de l'atzucac de retenir el seu màxim rival empresonat, però al que no volia maltractar i ni molt menys eliminar físicament, era la de negociar les condicions de l'alliberament. A aquest efecte, Francesc, aleshores vidu i amb l'amant Françoise que esperançava a la cort, (la única visita que tingué Francesc en tot el seu captiveri, fou la de la seva germana, donat que la visita de Françoise com a amant hauria provocat un escàndol de consideració en els cànons de l'estricta moral catòlica de la monarquia espanyola), se signà el tractat de pau (el tractat de Madrid), el qual estipulava com a penyora per a l'acompliment del que s'havia acordat, l' entrega de llurs dos fills com a custòdia a Carles i amb el compromís de casar-se amb Elionor, la germana de l'Emperador.

Però quan finalment Francesc quedà alliberat, la seva personalitat es transformà manifestament en tots els aspectes de la seva vida, tant pública com privada. Com es produeix un alliberament d'aquestes característiques si no hi havia hagut tampoc ocasions anteriors en les que orientar semblant protocol? Només aquest fet resulta per si sol prou interessant. Però ara voldria només exposar un detall. Per a l'alliberament s'organitzà una comitiva que encapçalada pel mateix Emperador, conduirà Francesc fins a la frontera amb França. En aquesta comitiva acompanyava a l'Emperador Carles, Germana de Foix. Germana era la reina vídua de Ferran el Catòlic i que havia estat amistançada de tal manera amb l'Emperador que d'aquesta relació en nasqué uns anys enrera, una filla. Es a dir, l'Emperador es convertí en amant amb el fruit d'un fill amb la seva pròpia àvia, o més ben dit, amb l'esposa del seu avi. I què més era Germana de Foix? doncs era a més, filla de cosins amb Françoise de Foix. La situació era doncs que Germana de Foix, amistançada que havia estat amb l'Emperador (i amb el qual conservava una excel.lent relació) acompanyava aquest a alliberar Francesc per tal que aquest, un cop lliure, es trobés de nou amb la seva amant i filla de cosins de Germana, Françoise de Foix. Cert és que l'Emperador Carles, immediatament "alliberat" del seu presoner viatjà prest cap a Sevilla per tal de casar-se amb Isabel de Portugal.

Arribat Francesc a palau, els braços oberts de Françoise ja no satisfeien els desitjos d'uns llunyans sentiments passats. Francesc necessitava aire nou, i ben aviat el trobà en una ambiciosa i jove anomenada Anne de Pisselieu. Durant un temps, Françoise i Anne es disputaven el respectiu favor reial fins que s'arribà a un pacte que establia que l'amant “oficial” seguiria essent Françoise, però amb la llibertat del Rei “d'acompanyar-se” d' Anne. Aquest pacte durà dos anys. L'any 1528, Françoise comprova que el manteniment d'aquest joc a tres ja no tenia sentit, i s'en tornà a Chateubriant amb el seu marit Jean. Aquest en agraïment li construirà una nova mansió.

Amb tot, Francesc no s'oblidà de Françoise. Aquest la visitava periòdicament a la seva nova mansió de Chateubriânt. En una d'aquestes visites el Rei en agraïment a la delicada o especial posició sentimental de Jean, li atorgà el títol de governador de Bretanya.

L'any 1537 arribà a la cort del Rei, la notícia de la inesperada mort de Françoise. Aquesta moria a la seva mansió de Chateaubriânt l'edat de 43 anys. El Rei interessat en conèixer el veritable motiu de tant inesperada mort, intentà indagar, i l'únic que n'averiguà fou que Françoise havia estat reclosa durant sis mesos, en una cambra per part del seu marit. Francesc no es quedà tranquil, volia esbrinar si hi havia hagut participació directa o indirecta de Jean en la mort de Françoise, i a aquest efecte envià a Chateubriânt un dels seus millors amics i consellers Anne I de Montmorency per tal que investigués la possible participació de Jean en la mort de Françoise.

De la investigació de Montmorency no en va trascendí res. El que si va trascendir, fou que Jean de Laval, a la seva mort, deixà tots els seus béns i propietats en herència a Motmorency. A partir d'aqui... no hi ha res més, però tot sembla força evident no?

Molt Bon Any 2011 !!!

El Rei es diverteix. (Part III)

2010-11-17T22:48:00.022+01:00

El Rei reaccionà astutament. Donà llargues sense desdir-s'en, de les promeses fetes a Jean, però va fer per maneres de que l'únic servent de Jean que coneixia la trama secreta de l'anell, es deixés subornar i se n'anés de la llengua, bo i explicant l'abast de l'estratègia convinguda. Jean, tant temps aliè a les xerrameques i intrigues de la cort, semblava haver oblidat el poder que pot abastar un astut i apassionat Rei de França.

Quan Jean escriu la carta a Françoise explicant la veracitat de les promeses reials no hi posà el senyal, però el servent subornat per Francesc, hi introdueix secretament una rèplica calcada de l'anell, de manera que Françoise al rebre-la i seguint la consigna, s'apressa a la cort a fer costat al seu marit.

A l'arribar Françoise a palau, Francesc posà en marxa els mecanismes de la seva estratègia amorosa. El Rei nomenà immediatament com a governador de la zona del Milanesat (que aleshores es trobava sota control francès) al germà gran de la comtessa, i pels altres dos germans càrrecs prou atractius com per deixar bocabadada Françoise. En quan al marit, un alt càrrec a la cort, que obligués a la parella a quedar-se a palau. Per a Françoise com a regal, unes teles bordades que pel que sembla, eren d'una bellesa minuciosament exquisida.

Françoise quedà tant impressionada per la bondat del Rei, que li adreçà una carta d'agraïment signant-la com a Françoise de Foix en comptes de com a Comtessa de Châteubriant com era el seu costum i el que manava el protocol, mostrant així un primer signe d'apropament cap al pretendent. Francesc se n'adonà del detall i li féu arribar tot un reguitzell de poemes escrits per ell mateix. Amb tot, les respostes de Françoise foren durant un bon temps escadusseres però entreobertes, fins que quan ja feia gairebé un any que els de Châteubriant s'havien topat amb el Rei en aquell castell dels ducs de Bretanya, Françoise respon a Francesc amb uns poemes definitius els quals entre altres clamaven,

Et je parle privément, car je sens
En ta personne tant d'honneur et de sens
Que pour mourir ne voudrais déceller
Ce que te veux maintenant réveler:
C'est qu'il te plaise garder mon honneur,
Car je te donne mon amour et mon coeur.

Finalment Françoise s'havia entregat. S'ho va fer treballar tot un any i per tot un Rei de França, però a la fí la bella comtessa de Châteubriant accedí.

La notícia s'escampà per tot el palau. Pel que sembla, tothom se n'alegrà, excepte evidentment els respectius Clàudia de França i Jean de Laval. Amb aquesta nova situació, el Rei havia de desempellagar-se de Jean, i li canvià el càrrec, a partir d'ara s'ocuparia d'afers prou importants com perquè requerissin viatges i estades a Bretanya, mentre que Françoise quedaria com a dama d'honor de la reina Clàudia. Aquesta, que s'havia acostumat a les infidelitats de Francesc, se n'adonà que en aquesta ocasió, la situació era diferent, però acceptà el nou “status”, el Rei disposava oficialment d'una amant reconeguda, estable i admirada. Tot resolt.

I així passaren uns temps feliços, fins que s'esdevingué un inesperat daltabaix...

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part II)

2010-11-01T01:32:00.011+01:00

Al castell dels ducs de Bretanya es manifestà novament la capacitat de seducció de Françoise. La propietat, que havia passat al domini del Rei, pel seu casament amb Clàudia, filla d' Anna de Bretanya, va esdevenir així, l'escenari on ell mateix havia de sentir en pròpia pell, l'escalfor de l'espurna amorosa extramurs de l'incipient matrimoni. El novell rei de França va romandre enlluernat per la comtessa de Châteubriant, que amb els seus vint anys exhibia joventut, bellesa i posició. Francesc, preguntà als seus, per Françoise, i aquests, l'informaren de les virtuds que enriquien encara més la seva personalitat. La comtessa era una dona culte, parlava i versificava amb sobrada soltura en llatí, italià i evidentment francès, i aquestes eren unes qualitats, que un Rei que ja s'havia imposat la missió de l'expansió del moviment renaixentista a França, apreciava d'allò més. Françoise mantenia totes les virtuts que se li podien demanar a una dona de l'aristocràcia d'aquell temps. Ho tenia tot, però també marit. Potser aquest detall al jove Rei de 22 anys, el convidaria a reconvertir el planteig d'una incursió amorosa, en un laberint encara més excitant.

Quan Francesc tornà al seu castell, posà en marxa la estratègia. Invità a la parella de Châteaubriant que visitessin la cort per tal d'oferir a Jean de Laval un important càrrec de representació reial per a ell, i de retruc a tota la seva familia -trencant així l'estigma al que havia estat sotmès amb motiu de la desobediència a la reina en l'afer de la fugida amb Françoise de la cort just feia 10 anys-.

Però Jean havia estat al cas del que es va esdevenir al castell dels ducs de Bretanya, i s'ensumà les pretensions de Francesc, de manera que no respongué a la invitació. El Rei, aleshores reaccionà amb major contundència, emprant els mecanismes més adients de que disposava, ordenant (ja no invitant) a la parella a que acudissin a la cita reial. Jean, acorralat, ideà un plà per fer front a la situació.

Jean de Laval aniria a la cort, però sol, i s'enduria amb ell, un anell del que Françoise en guardava una rèplica exacte com a senyal d'alerta de perill. Si Jean un cop arribat a la cort, se n'adona que les intencions de Francesc no van en la direcció de la pretensió de Françoise, enviarà en un sobre l'anell replicat per missatger, i Françoise al rebre el senyal acordat, acudirà a la cort amb la tranquil.litat de no ser objecte de les passions amoroses reials. Però si Françoise no rep l'anell per part del missatger de Jean, o en rep un que res té a veure amb el que guarda Françoise, aquesta es quedarà al seu castell de Châteubriant, vetllant per la salut matrimonial i esperant ansiosa si el Rei haurà complert amb el designi anunciat.

Un cop a palau, quan el Rei rebé a Jean de Laval sense Françoise …..

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Part I)

2010-10-17T01:41:00.010+02:00

Françoise de Foix (que nasqué l'any 1495) pertanyia al llinatge de la Casa de Foix (o comtat de Foix). Aquest era un llinatge de prestigi. Havia aconseguit posicionar mitjançant contractes matrimonials, alguns dels seus membres entre les elits reials més properes, com ara la Corona d'Aragó, la Corona de Navarra i evidentment la Corona Francesa.

El pare de Françoise -Joan de Foix- era cosí del també Joan de Foix que es casà amb Maria d'Orleans (neta de Carles VII de França i germana de Lluis XII). D'aquest darrer matrimoni en nasqué Germana de Foix (1488) que seria donada en matrimoni a en Ferran II d'Aragó conegut com el Catòlic, després de que aquest enviudés d' Isabel de Castella. Com veurem, tant Germana de Foix com Françoise de Foix -filles de cosins- que es porten 7 anys l'una de l'altre, viuran un paper força similar.

Anna de Bretanya reina de França (casada aleshores amb el rei Lluis XII) i filla d'una altre Foix de nom Margarida, cridà a la cort a Françoise per tal que fós educada d'acord amb el seu “status”. Françoise tenia aleshores 10 anys. No feia ni un any que era a la cort, quan Jean de Laval-Châteaubriant, un noble comte francès que freqüentava els ambients reials, la veié i se n'enamorà perdudament. Tant, que la demanà en matrimoni a la reina, però aquesta tot i que acceptà a Jean a com promès oficial de Françoise, planejà el matrimoni per a més endavant. Jean no podia resistir-ho i sense cap autorització reial, s'emportà Françoise -d'onze anys- a les seves possessions de Châteaubriant. (Podem considerar aquest fet, com la primera evidència empírica de la bellesa de Françoise, donat que no en serà la única).

Si “el rapte” s'esdevingué el 1506, el 1508, Françoise i Jean tingueren el seu primer i únic fill -filla en aquest cas-, Anne, i al 1509 es casaren formalment. Però quan feia 10 anys que vivien feliçment junts, quelcom havia de destorbar-los. En una festa al castell dels ducs de Bretanya, coincidiren Françoise i Jean amb el nou rei de França, Francesc I, i aquí....

(continuarà)

El Rei es diverteix. (Introducció)

2010-10-09T23:43:00.005+02:00

Immersos en plena tardor, els records de l'estiu se m'apareixen ressignadament, com aigua passada. Crec per això indicat, d'escriure'n alguns i guarir-me així de la fragilitat de la memòria.

Una nit d'estiu en una terrassa d'un poble de platja,...vaig trobar via iPhone una versió completa de l'obra de teatre “Le Roi s'amuse“ (El Rei es diverteix) de Víctor Hugo, -obra que gratuïtament hom es pot baixar des d'Internet-. La lectura de l'obra em resultà d'interès especialment per dos motius. Per una banda, aquesta fou l'obra en que es basà Verdi per la seva òpera Rigoletto -per cert amb una estrena molt sorollosa i censurada-. D'una altre, per l'intrínsec interès en quan al coneixement de la història del cinc-cents (o segle XVI) europeu. A partir d'aquí, començà la diversió! Bé,.. una diversió. No sé si seré prou capaç de plasmar-la.

El fet és que Víctor Hugo que visqué força temps a Châteubriant, deuria conèixer bé la història esdevinguda al castell de la població, on havia viscut Françoise de Foix amb el seu marit Jean de Laval. Aquest fou un episodi del record col.lectiu de Chateaubriant que segurament deu haver perviscut entre els seus habitants fins avui dia i que dota a la vila d'un condiment històric prou particular i interessant.

Cal suposar doncs conegut l'episodi de Châteaubriant per Victor Hugo, i es pot suposar tanmateix que aquest es va decidir a escriure'n una versió teatralitzada de la seva temàtica, sense seguir fil per randa la història particular -que li deuria ser explicada pels naturals de la zona-, sinó que més aviat s'hi referirà de manera implícita. A més, com a escriptor d'adscripció romàntica, el que més li interessà de la història fou mostrar el rerafons o l'esperit d'un personatge secundari a la cort francesa, però dotat del seu propi ressort personal -el suposat bufó i servent del rei Francesc I-, i no centrar-se tant en les fluides intrigues passionals del rei i la seva cort, tot i que... aquestes va plasmar-les nítidament de manera que en resultés una constància prou explícita.

Anem doncs a veure què va passar amb Françoise i Jean, i què n'escriurà de tot plegat Victor Hugo en la seva obra El Rei es diverteix...

(continuarà)

L'evolució de l'escalfament de la terra en un gràfic.

2010-05-29T01:34:00.004+02:00

Paul Krugman ha publicat recentment en el seu bloc, la fotografia de l'evolució de l'escalfament de la terra segons publicació de dades de la NASA. El resultat no pot ser més eloqüent. A l'eix de les ordenades, l'escala en centèssimes de graus centígrads. Les dades corresponen a les diferències respecte la mitja de temperatura presa entre els anys 1951 i 1980.

Bon Sant Jordi 2010 !

2010-04-23T22:41:00.003+02:00

Economia conscient...Societat conscient

2010-02-22T00:30:00.004+01:00

Porto un temps cercant un argument que em proporcioni prou visió com per adoptar una interpretació convincent del que està esdevenint al nostre entorn econòmic i social, així com també em proporcioni de pas, una orientació de cap a on ens dirigim col.lectivament.

Doncs bé, recentment m'ha interessat un concepte que crec m'ajuda en el sentit expressat. Aquest concepte -o nou paradigma- parteix del que s'ha anomenat Economia Conscient, particularment m'atreveixo a ampliar-lo (que no la definició, que podria ser pràcticament idèntica), cap a Societat Conscient.

Sota l'eixopluc d'aquest concepte m'hi trobo expectativament còmode. Em proporciona una inicial i reconfortant cobertura explicativa d'un munt de fenòmens socials i econòmics que em desperten interès i curiositat alhora. Fenòmens com l'emprenedoria, la motivació laboral, la preservació del medi ambient, la responsabilitat social corporativa, el consum responsable, la productivitat com a fruit del benestar i la salut personal i col.lectiva, la web 2.0, la innovació com a motor de progrés.. i alguns altres més.

Tots ells, són fenòmens que l'actual crisi econòmica ha fet irrompre amb més força i més empenta del que venien apareixent, i són fenòmens que es mostren com la clau d'un nou esdevenidor, "el amanecer de otra economia" ho titula Borja Vilaseca en el seu article a El País.

Doncs sí. Aquesta nova concepció social i econòmica, l'entenc com una constatació del que al seu dia expressava Tom Peters al seu bloc i que per sort vaig poder compartir en aquest mateix espai. També l'entenc com la plasmació efectiva de la iniciativa empesa per Rània de Jordània anunciada a Barcelona recentment, o el llançament d'instruments per a la consecució de majors cotes de competitivitat al World Economic Forum de Davos.

I l'entenc tanmateix com una concepció plenament alineada amb els missatges llençats d'una banda per una onada de bons professionals del coaching i l'anomenada "auto-ajuda" que pretenen despertar la "consciència" i el potencial de moltes persones no prou confiades en la pròpia energia i les innates o adquirides habilitats personals (Alex Rovira, Pilar Jericó, Borja Vilaseca, Raimon Solà, etc..) i per un altre, per emprenedors (Dídac Lee, Angel M. Herrera, Pau Garcia-Milà, etc..) que a través de les pròpies experiències i el seu ressò mediàtic, es converteixen en una cadena de transmissió (encara no prou valorada) de nous valors i actituds que s'adeqüen plenament a aquest nou paradigma social i econòmic.

En resum... em sento immers per la força d'una societat conscient que manifesta les pròpies conviccions com una evolució de la situació actual (o més ben dit, d'una situació ja passada) i que hi ajudin o no els governants, sembla per sort, ja imparable.

"El futur pertany als qui creuen en els seus somnis."

2009-12-08T01:17:00.009+01:00

Hi ha frases cèlebres de capçalera, i aquesta és sense cap mena de dubte, una d'elles!! (Per ser exactes la frase original és "El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis" i és atribuïda a Elenor Roosevelt)

Dansa i Creativitat

2009-09-25T23:40:00.004+02:00

A nivell personal, aquest ha estat un setembre trascendent. El meu fill ha començat P3. I això representa una etapa molt diferent per a ell (i per nosaltres com a pares). Una etapa important, que reflecteix sense ambiguitats que el temps no s'atura, i que cal gaudir amb consciència dels bons moments que la vida col.loca dissimuladament al nostre abast.
Un dels requeriments que la nova escola ens ha demanat és el d'equipar un cop per setmana al nen amb espardenyes de dansa. El primer que em va venir al cap fou "és necessari que als 3 anys els nens facin dansa?" "no serà una mesura destinada a satisfer més a les inquietuds dels pares que el que necessiten realment els menuts?". Ahir vaig trobar la resposta.
En el transcurs d'una presentació que estavem portant a terme sobre les possibilitats que ofereixen diferents eines de gestió col.laborativa en móns virtuals 3D, i situats de ple en un espai virtual mitjançant els nostres respectius avatars, el meu col.laborador (és a dir, l'avatar del meu col.laborador; "va por ti Lupu") va mostrar a títol d'exemple, un vídeo de youtube produït per TED tv sobre una xerrada de Ken Robinson al 2006 alertant del fet que les escoles destrueixen la ingent creativitat que portem a dins quan som infants. Sóc un seguidor habitual de TED tv. però no recordava haver vist el vídeo amb anterioritat, si però que un dels assistents a la presentació va reconèixer el vídeo i encara recordava l'interès que li va provocar (i que podia veure's també subtitulat en català). Em vaig quedar intrigat. Quan vaig arribar a casa no vaig poder més que connectar-me a la xarxa (és a dir, connectar el meu portàtil) i empassar-me el vídeo sencer.
Havent vist el vídeo, vaig adonar-me de la importància de les espardenyes de dansa, del que això supusava per al problable manteniment de la creativitat dels infants, i de l'encert de l'escola amb aquesta mesura. Endavant amb la dansa!!
Aquest és el vídeo:

"Take Our Planet Back" Will.i.am

2009-08-07T16:28:00.004+02:00

Will.i.am, el cantant americà que tant bé va contribuir a la difusió del missatge de Barack Obama per guanyar les darreres eleccions als EE.UU., ha llençat aquest vídeo per sensibilitzar a la població nordamericana per tal que s'adhereixi a la campanya d'Al Gore Repower America, en la que es pretén aconseguir disposar del 100% d'electricitat neta per a tot el país, en un termini de 10 anys. M'hi apunto!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

The Prince's Rainforest Project

2009-06-06T23:30:00.001+02:00

27:54

2009-05-19T01:16:00.010+02:00

Un luxe poder veure en acció a Al-Gore en la seva lluita contra el canvi climàtic. Fem-la nostre? Només 27 minuts i 54 segons. Val la pena.

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (2a. Part)

2009-05-17T17:05:00.003+02:00

Quan llegeixo les derives de la inquietud filosòfica i social que George Soros sovint manifesta, no em puc estar de preguntar-me si es tracta d'una auto-teràpia aplicada per tractar un pòsit de remordiment creat arrel dels amuntegats beneficis provinents de l'especulació financera. Però la veritat, és que no ho crec. Soros relata en el seu llibre, la seva innata inquietud envers l'evolució del pensament. Combinació destra d'especulació financera brillant, amb incompreses aspiracions per posicionar-se en una elit de la filosofia gelosa de la seva erudició.

La vessant filosòfica de George Soros, s'inicia amb Karl Popper. D'ell, i del llibre "La societat oberta i els seus enemics", extreu Soros la base de la seva paradigmàtica argumentació:

"la veritat absoluta és troba més enllà del nostre abast";

"necessitem institucions que permetin a les persones amb distintes visions i interesos, viure juntes en pau".

Partint d'aquesta base, Soros comença a filosofar, bo i prenent de Popper dos principis per tal de sotmetre'ls a auto-contrastació i així dotar les seves reflexions de major consistència:

El primer, és en el que Popper mantenia que les teories científiques no poden verificar-se d'entrada, sinó que han de tractar-se com hipòtesis subjectes a falsació. Es el principi que li permeté deixar de considerar necessari emprar la lògica inductiva imperant fins al moment (sistematitzada per J.Stuart Mill, i com ja s'indicava en aquest mateix bloc, l'única aportació de Mill superada per la ciència actual). I perquè Soros es fixa en aquesta reflexió?, doncs per justificar la validesa del seu axioma. "qualsevol quantitat discreta d'observacions, no pot justificar la validesa universal d'una teoria", en referència a que les observacions als mercats (financers) utilitzades per postular principis d'economia (pel mètode científic), no són vàlides.

El segon postulat de Popper que Soros contrasta, és la unitat de mètode científic que cal emprar necesàriament tant per les ciències naturals, com per les ciències socials. Aquí Soros hi expressa la seva discrepància. Segons ell, no poden sistematitzar-se de la mateixa manera les lleis naturals (que segueixen sempre unes mateixes pautes de comportament), que les socials (que estàn sotmeses a l'esdevenir de la capacitat humana). Així, les ciències socials estudien conductes de subjectes amb capacitat imperfecta de raonar. La seva fal.libilitat dificulta la comprensió de les situacions socials. Es la teoria de la fal.libilitat de Soros.

Disposem doncs de dues teoríes "Sorosianes". La teoria de la reflexivitat (exposada en el post "1a. Part"), i la teoria de la fal.libilitat, tot i que com l'autor mateix assenyala la fal.libilitat es troba compresa dins la teoria de la reflexivitat. Es en aquest sentit, en el que Soros argumenta que els dos conceptes ajuden a identificar i refusar idees errònies molt exteses que han arribat fins i tot en certs casos, a donar resultats positius. Un d'aquests casos és la fal.libilitat que Soros anomena fal.làcies fèrtils.. Un d'aquests casos, el representa el llegat de la Il.lustració. Emprant el seu mateix llenguatge, la fal.làcia de la Il.lustració.. Perquè fal.làcia de la Il.lustració?, doncs perquè a la Il.lustració tots els esforços de recerca de coneixement, esdevenien ciència, i per aquest sol fet, resultaven inquestionables. I és clar, Soros no ho contempla així, ja que per ell, en l'àmbit de les ciències socials, l'aproximació que hi fem els individus per tal de conèixer-ne llurs regles de funcionament, esdevenen precisament allunyades/distorsionades de la realitat.

Posats a argumentar, Soros segueix. Si com deia Popper el fet d'acceptar hipòtesis encara no falsades, pot donar lloc a equivocar-nos, cal donar un pas endavant. Es a dir, no només pot donar lloc a equivocar-nos, sino que com més avancem més desconeixem, i en aquest camí, ens acabem fent un embolic. En aquest sentit, Soros esmenta el principi de Peter, segons el qual els empleats competents es promocionen fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Es el que Soros anomena "fal.libitat radical".

Doncs aquest és el segell distintiu del paradigma de Soros, la teoria de la reflexivitat, i els conceptes de fal.làcies fèrtils i fal.libilitat radical. Com el mateix autor assenyala, és un paradigma que no serveix per predir el futur, però si per analitzar amb millor coneixement de causa els errors de les decisions del passat, i per aquest mateix motiu, cal tenir-lo present en les decisions del futur.

Segurament, tot plegat acaba essent una argumentació per demostrar que quan actua la racionalitat humana ho hem de prendre precisament com això, és a dir, com una sistematització que, en el camp de les ciències socials, res o poc té a veure amb les lleis que regeixen la veritat absoluta del que es pretén analitzar. Però.. i si tornem a la base de Soros extreta de Popper? "La veritat absoluta es troba fora del nostre abast"; ja sabem que aquesta sentència no és exclusiva de Popper, sinó de molts altres pensadors (J.Stuart Mill per exemple), però a més, conté més vigència que mai precisament pel moviment social que estem protagonitzant a través de la Web 2.0; la força de la llibertat i la col.laboració entre tots per tal d'arribar a uns nivells més alts de coneixement i/o de veritat. Tenint en compte aquest aspecte, podem seguir l'argumentació de Soros?

La Fira del Vi de Falset.

2009-05-03T17:40:00.019+02:00

Aquests dies s'està celebrant la XIV edició de la Fira del Vi de Falset. Sense cap mena de dubte, un esdeveniment que cal apuntar-se a l'agenda; sobretot si un se sent atret per la cultura del vi, per la força emprenedora i per la feina ben feta.

Hi ha molt a destacar. En primer lloc, la qualitat de les seves preuades denominacions d'origen: Montsant i Priorat (la terra com a element fonamental); en aquesta edició la fira presenta els vins de l'anyada 2007. Els visitants poden, prèvia compra de tiquets, degustar i comparar les qualitats d'una bona quantitat de vins, tots ells provinents de cellers de reconeguda garantia i professionalitat (el treball i la il.lusió com a factor imprescindible). En segon lloc, l'organització; la fira com a focus d'experiències de valor, cursos de cata, conferències d'interès, actes innovadors (La Nit de l'Enologia) i de gastronomia popular; entre aquests últims em captivà el tast de coques artesanes de Falset; i per rematar-ho, una gran iniciativa, la inauguració del remodelat Castell de Falset com a Castell del Vi, es a dir, combinació de riqueses, llegat històric junt amb la força i la serenor del saber fer actual. Irresistible. Robust.

El demés, ho ha de trobar cadascú. Però això sí, l'experiència de degustar un vi extraordinari davant de la casa pairal de Margarida de Prades (el castell de Falset), no té preu. Un s'imagina entrant i sortint de l'edifici a la que fou l'última reina de la casa Comtal de Barcelona, aquella que inspirava Jordi de Sant Jordi:

"Reina d'honor excel.lent Margarida,
jo crec que amar altre ni a mi no us plau;
puix que jo us he sobre totes escrita,
vos amaré tal com aital siau."

Ai.... el que fa un bon vi!
Salut!!

Bon Sant Jordi 2009 !

2009-04-23T16:09:00.005+02:00

Per entendre la crisi econòmica actual: el nou paradigma dels mercats financers. George Soros (1a. Part)

2009-04-12T00:30:00.006+02:00

En els meus temps a la universitat, recordo que inconscientment cercava esdeveniments, personatges, xerrades i/o comentaris que em portéssin a contrastar els coneixements adquirits amb el que s'esdevenia al món real, al de les idees, al de les experiències i de les inquietuds personals i/o col.lectives, i ....res, ni al bar, ni als passadissos, no diguem a les aules o a la sala d'actes, res visible, res manifest. El missatge omnipresent en el col.lectiu on em relacionava era tens tots els apunts de classe?. Es per aquest motiu que tothora anhelo recórrer a les escadusseres ocasions en les que vaig aprendre de passatges enriquidors que llançats des de l'espontaneïtat del qui sabia, romanen avui amb precisió en els meus records d'estudiant sovint desubicat.

En una ocasió, el professor d'economia, quan va finalitzar la seva proclama teòrica sobre els mercats financers, va acudir a la pràctica amb uns consells d'observador atent. Aqusts ens alertaven sobre els riscos de la inversió als mercats financers, i de que ningú en coneixia prou la seva dinàmica com per no equivocar-se. Bé, ningú excepte una persona a tot el món. Aquesta persona -deia- no s'equivoca mai o gairebé mai, sempre guanya, es diu George Soros.

Soros, en aquest llibre, ens manifesta el següent: per entendre la crisi econòmica actual, hem de conèixer un marc conceptual diferent a l'existent, un nou paradigma sobre com s'esdevé la dinàmica dels mercats financers. Si coneixem aquesta dinàmica, entendrem el perquè de l'actual crisi econòmica, i coneixerem el perquè de les receptes que ell mateix proposa.

Quin és aquest nou marc conceptual? doncs es basa tot en el concepte acunyat per Soros de reflexivitat. D'una banda qualsevol persona o col.lectivitat pretén interpretar o conèixer el món on viu, aquest fet l'anomena Soros la funció cognitiva. D'una altre, el mateix individu o col.lectivitat pretén influir o canviar la dinàmica del món on viu per tal d'obtenir-ne quelcom a canvi, aquest fet l'anomena funció manipulativa. Quan les dues funcions es donen a la vegada, una interfereix en l'altre, donant-se aleshores el fenòmen de la reflexivitat.

"Les situacions reflexives es caracteritzen per una falta de correspondència entre les percepcions dels participants i l'estat real de les coses". Quan algú prèn una decisió de compra o venda als mercats financers per exemple, aquesta es fa segons la pròpia expectativa del preu futur i aquesta expectativa no és estrictament coneixement, és un cúmul de factors (instint, emoció, estat personal, etc.), de manera que el preu futur no és el resultat d'unes lleis obtingudes des del saber, sinó també de les decisions basades en les expectatives dels seus participants. "Són aquestes percepcions esbiaixades i llurs idees equivocades,les que introdueixen un el.lement d'incertesa en el curs dels esdeveniments."

Coneixent el concepte de reflexivitat, ja s'està en condicions de relatar el perquè de l'actual crisi econòmica. Per Soros hi han 2 bombolles que han esclatat a l'hora. La primera és la Immobiliària dels EE.UU., la segona la superbombolla. La bombolla immobiliària, s'esdevé per una creença equivocada general de que "el valor de les garantíes no es veia afectat pel desig de prestar", o dit d'una altre manera, el desig de prestar no tenia res a veure amb les garanties aportades. La superbombolla tanmateix,també s'esdevé arrel d'una altre idea equivocada, "una confiança excessiva en el mecanisme de mercat". La superbombolla combina a més, tres tendències principals: la tendència a llarg termini cap a l'expansió creditícia, la globalització dels mercats financers, i la desregulació financera donat l'alt nivell d'innovació que s'hi estava donant.

Amb aquesta exposició, Soros veu reforçada la seva teoria de la reflexivitat. Les equivocades percepcions dels particeps, han donat lloc a una nova situació que res té a veure amb l'equilibri del mercat, que els mateixos partíceps no pronosticaven i que els ha sotmès a un alt grau d' incredulitat i incertesa en quan a les pròpies normes del sistema. Es més, Soros creu que en general és motiu suficient per creure que cal entrar en una nova era que poc o res tingui a veure amb la actual.

La única incomprensió que manifesta Soros és la de l'escàs ressò que ha tingut la seva teoria de la reflexivitat en els àmbits acadèmics i científics, sobretot en el camp de l'economia. Personalment, tendeixo a creure que el paper de l'equilibri del mercat que Soros posa en entredit, sobretot en els mercats financers, es discutible si tot l'anàlisi es porta a un termini prou curt com per no encabir el pes o la magnitud de les variables que hi intervénen, donat que l'actual situació no és sinó la correcció del mercat als actes equivocats que s'hi han esdevingut. Potser tot és un problema de perspectiva.

El llibre conté a més tota una argumentació per avalar el seu intent d'incloure la teoria de la reflexivitat en el camp de la filosofia i el pensament. Es interessant l'exposició, i per aquest motiu m'en reservo per una altre ocasió (propera) el seu anàlisi.

Sigui com sigui, la teoria de la reflexivitat m'ha sacsejat en el més profund. L'esvalotament ha arribat fins i tot als meus records universitaris. No serà que una bona part de les Universitats no compleixen amb satisfacció l'objectiu que s'els està exigint, perquè precisament encara parteixen d'una concepció errònia, basada en la idea que la classe magistral serveix per a que l'alumne prengui apunts semblant-se a un aprenent de secretariat i no es parteixi d'un material didàctic preparat per a que l'alumne llegeixi, estudï, pensi i contrasti?

Ai ai ai.... que aquesta reflexivitat m'està afectant!! Clar!... ja ho va dir el professor d'economia...Soros sempre guanya!

Històries de la Eco i la Psico ...

2009-03-23T23:35:00.005+01:00

La Eco i la Psico són dues amigues que viuen una amistat que els vé de lluny. Ténen caràcters força distants, fins i tot mantenen entre elles grups de relació ben diferents, però estan tant unides, que quan la primera pateix qualsevol contratemps, l'altre no pot estar-se de preocupar-s'en, sobretot per tota la gent que gaudeix de l'energia i la vitalitat que normalment desprèn la Eco quan es troba bé.

Ara mateix, la Eco està malalta i s'està recuperant de l'esgotament i la vida inadequada que d'uns mesos ençà ha portat fent el cafre. Feia molt temps que la Eco no es trobava tant malament. Per casa seva hi han passat un grapat de metges per intentar curar-la ben depressa, però entre ells, no es posen massa d'acord en com medicar-la. Els símptomes de cansament de la Eco sorprenen als mateixos metges i no s'atreveixen a pronosticar quan la Eco podrà sortir al carrer amb la mateixa alegria que incansablement seduïa a una bona part de la població. La Psico, mentrestant, no para en el seu intent de fer tots els possibles per a que la malaltia de la E co no derivi cap a estats d'ànim negatius a la resta del poble. Es una tasca difícil pero la Psico ja està acostumada a aquest paper, ho ha fet en altres ocasions en que la Eco ha tingut refredats o altres tipus d'impediments ocasionals de salut. En aquest sentit, la Psico també està trobant molts companys del seu cercle d'amistats amb ganes d'ajudar-la.

Un amic comú Naumi Hague intentant ajudar a la Psico en aquest propòsit i com a ciutadà preocupat pel devenir col.lectiu del poble, fa una reflexió en un bloc d'Internet (Wikinomics) intentant avariguar com influirà la malaltia de la Eco en el caràcter dels pobletans. D'una banda, -segons el que ell mateix explica- pot passar que els símptomes de la malaltia de la Eco facin disminuir l'ànim i amb ell, el conjunt d'iniciatives del poble (en un traslació a un altre àmbit agafat a l'atzar, es podria dir també com que la falta de liquidesa del sistema junt amb la desconfiança en les institucions i els mercats, faci disminuir el nombre d'inversions, d'inversors, i consequentment d'emprenedors). De manera que les poques iniciatives que es generin siguin més cauteloses, (més realistes i amb un caràcter més social i ecològic). Tanmateix, Hague també creu que s'en poden veure afectades dues de les vuit normes internes de relació que s'han donat els components més joves de totes les colles del poble (coneguts arreu com la generació .net). Aquestes dues normes que s'en veurien afectades a l'alça són el propi Control respecte els altres de les accions que un mateix porta a terme, i la Integritat en la presa de decisions personal i col.lectiva (la resta de normes que s'han donat, són: Llibertat, Conreu de la pròpia persona, Col.laboració, Entreteniment (passar-ho bé), Rapidesa en les seves accions i Innovació).

D'una altre banda, el mateix amic, fa referència a Anya Kamenetz, una altre amiga disposada a ajudar-los, quan assenyala que els efectes que poden provocar en els més joves del poble (generació .net) l'estat en el que es troba la Eco, s'entreveu que puguin ser els seguents:

- No ténen esperances en seguir el mateix ritme de vida que havia portat la Eco en els darrers temps. (no ténen esperances d'enriquir-se ràpidament).
- Les iniciatives que prenguin en el seu dia a dia es basarien sempre en el que realment poguéssin fer (S'adoptaria un consum més realista d'acord amb les seves possibilitats).
- Tenint en compte tot l'anterior, intentaran però de fer el màxim de coses possible.(El consum es basaria principalment en la cerca "del més barat").

Aleshores, Kamenetz té clar que, aquests postulats els adoptarà amb rapidesa el col.lectiu jove (generació .net) sense cap tipus de reticència i de forma natural, donat que els joves només havien vist aquell ritme exagerat de la Eco i veient-ne el resultat, adoptarien coherentment altres tipus de comportament personal i col.lectiu. S'hi sentiran més còmodes.

Per tant, sembla que la Psico comença a prendre nota de que entre els habitants del poble, hi haurà dos tipus de caràcters prou diferenciats. Els col.legues de la Eco -que per cert, encara es troba malalta al llit-, que s'han passat molt temps convivint amb ella i que els costarà adaptar-se a una altre manera de viure que no sigui la que portaven fins aleshores, i els més joves, els "pavos" que estan ja disposats a moure's encara que la Eco no s'hagi recuperat, però que compten amb ella per dur a terme nous projectes amb les noves regles que ja s'han donat.

I la Psico, amb posat pensatiu, es pregunta... què passaria amb aquest poble si es confirmessin les teories dels seus amics?

Continuarà...

Dreams Community Fair 2009

2009-02-27T23:26:00.000+01:00

Del 15 al 28 de febrer, té lloc a Second Life el Dreams Community Fair 2009.
Es tracta d'un esdeveniment virtual amb un format semblant al d'una fira, un congrés o unes jornades dedicades a un sector determinat, en aquest cas especialitzades en salut, la salut de les persones a la vida real. Visitant-lo m'he quedat bocabadat. Es fantàstic. Ho trobo especialment adient quan l'esdeveniment té com objectiu el sector serveis.

El recinte (virtual) es divideix en tres àrees: l'espai destinat als "stands" de les entitats que es volen promocionar, el dels actes on se celebren les conferències, les classes, les pràctiques, etc.., i la zona d'esbarjo on de nit (com en totes les fires de la vida real) t'ho pots arribar a passar tant bé com vulguis (o puguis). Els "stands" o casetes són ocupats per entitats que treballen aspectes de salut, ja siguin universitats, ONG's, associacions dedicades a l'estudi d'una malaltia en concret, etc.. De la mateixa manera, les conferències i classes que s'hi imparteixen, tracten des de les possibilitats de treballar d'una manera efectiva en un entorn virtual com Second Life per una causa determinada, fins a la divulgació d'accions de prevenció de malalties. En la meva primera visita al "Dreams" vaig coincidir en una xerrada-debat sobre la medicació en els casos de fibromiàlgia.

Tot i que l'esdeveniment té com a objectiu divulgar les iniciatives que sobre els temes de salut genera la comunitat (virtual i real) de Second Life, em sembla una proposta molt atractiva i a tenir en compte per a altres sectors d'activitat de cara a les seves campanyes de promoció, difusió, col.laboració, màrqueting, etc.. sobretot si tenim en compte el seu caràcter internacional, i l'estalvi de costos que suposa per a ofertants i visitants (comparat amb un esdeveniment de la vida real). Tot plegat una experiència d'èxit (aquest any se celebra la cinquena edició del "Dreams"), i una porta al futur. Un futur que com sempre, comença avui mateix.

Bones observacions de Tom Peters...

2009-02-06T23:09:00.000+01:00

Trobo en el bloc de Tom Peters, algunes de les seves reflexions sobre la situació econòmica mundial, i haig d'admetre que em semblen una expressió ben sistematitzada del rerafons en les nostres habituals converses quotidianes sobre el tema. Pel seu interès el tradueixo (a nivell afeccionat) íntegrament. Ell en demana discussió, podriem parlar-ne...

"Les organitzacions avui es troben dirigides pels "baby boomers", és a dir, pels integrants de la meva generació.

Aquesta és una manera de dir que nosaltres hem moldejat, sino creat, la turbulenta economia d'avui. La generació anterior ens va deixar una economia que no era sinó un sòlid fonament on construir-hi. Ells van sobreviure a la guerra mundial, a la gran depressió i ens van deixar una oportunitat amb la promesa de que "podries ésser el que vulguis ésser". Dient-ho suaument, diria que no hem aprofitat aquesta oportunitat. De fet i essent honestos, diria que hem fallat en la intentona de construir una sòlida base on construir un futur per les noves generacions, tal i com va fer la generació que ens va precedir. Ens hem fet un embolic. Nosaltres no som les víctimes de les condicions econòmiques canviants, nosaltres les hem creat. Tenim potser 10 anys per fer-hi alguna cosa al respecte.

He estudiat força aquest salt entre generacions, així com les seves implicacions per tal de quantificar el seu impacte en l'economia dels EE.UU., i no he pogut, tal vegada hi ha massa variables, però una cosa si que m'ha colpejat insistentment durant el meu estudi, segurament la propera generació (en molt temps, o potser mai) no es trobarà en millor situació que la dels seus pares.

A partir d'aquí i aprofitant que ens trobem en un bloc i no en un estudi, plantejo alguns punts on podriem iniciar alguns comentaris:

a) Nosaltres no hem inventat la cobdícia, pero l'hem posat en un altre nivell. Tot i que la recerca de la riquesa individual ha portat riquesa al país, els salaris han crescut,(i no només a nivell dels executius), més del que la capacitat de les empreses per a ser competitives es podien permetre. Això ha permès incrementar la diferència entre rics i pobres. Estem començant a pagar el preu d'aquesta cobdícia, i molts es troben que la seva gallina dels ous d'or, té càncer.
b) Hem confós beneficis amb valor. El principi de la maximització de beneficis ens ha portat a retallar els costos de producció tant dramàticament que hem arribat a sacrificar una bona part de les nostrs empreses. Les miserables inversions en desenvolupament del talent, i en recerca i desenvolupament, així com la obsessió per baixar els costos dels nostres proveïdors, ens han fet encara més dèbils.
c) Massa MBAs exercint. La direcció d'una empresa és molt diferent a la creació d'empreses. Ens hem convertit en administradors en comptes de líders de projectes. Està clar que hem de ser financerament curosos, però donant un cop d'ull als problemes que tenen les empreses avui, totes tenen com a prioritat la solució dels assumptes financers, no del que s'esdevé arrel del treball.
d) Hem estat reacis a acceptar les nostres responsabilitats. Sovint sento dir que ens ha tocat un mal moment per gestionar les nostres empreses, però ho estem fent tant bé com podem. Mirant enrera he escoltat i vist un munt d'excel.lència en les operacions. Aquestes han millorat contínuament. Suggereixo que el problema no són les operacions, són les estratègies.
e) i una cosa més per incitar les masses... els nostres pares ens han fet involuntàriament massa tous, han volgut que tinguéssim una vida millor que la d'ells. Nosaltres no podem (sense deixar de ser honestos) deixar un llegat basat en el treball dur.
Deixaré el bloc en aquestes observacions, però i les vostres? Tinc més observacions a fer i tinc també esperances en la meva generació, però no tenim temps a perdre!"

Interessant, no?

Wikinomics. Don Tapscott - Anthony D. Williams (2a. part)

2009-01-14T07:00:00.000+01:00

YES WE CAN. Hi ha qui hi veu en l'ús d'aquesta frase una retòrica fàcil i repetitiva, però haig d'admetre que em sento empès per la força d'aquest eslògan de Barack Obama. Empès i alhora compromesament partícep. La seva potència lligada amb el caràcter del personatge, m'injecta barreja d' esperança i vitalitat, de satisfacció i de força, sensació de templança i també de lleialtat.

El triomf i proper lideratge de Barack Obama esdevenen en el meu inconscient, la prescripció que l'esgotat sistema polític occidental demanava per encarar amb determinació tant l'actual crisi global, com els latents conflictes militars que amb impotència ens sacsejen. Sens perjudici de desenganys futurs, em consola mantenir un bri d'esperança de que aquesta en resultava la recepta més adequada.

Sensacions sincerades a banda sobre l'actual situació política i econòmica global, descobreixo que el devenir d'una nova economia, també global, anomenada en aquest cas, de les multituds intel.ligents per Tapscott i Williams en el seu llibre Wikinomics, es postula essencial per encarar amb plena confiança les noves bases que han de conduir-nos a superar aquesta etapa i viure'n alhora la propera amb graus més consistents de desenvolupament i prosperitat.

Aquesta nova economia es basa en els quatre següents fonaments:

1.- Apertura. Obrir tot tipus d'organitzacions al talent global. Obrir els coneixements, les operacions i els resultats corporatius.
2.- Interacció entre iguals. Les organitzacions transformen les seves estructures en xarxes horitzontals, en contraposició a l'estructura jeràrquica tradicional. La capacitat de crear productes i serveis, de fabricar-los i de distribuir-los passa necessàriament per una xarxa horitzontal i global d'interacció entre iguals. Es la força d'aquesta xarxa global la que resulta imparable.
3.- Compartir. S'està imposant una nova economia de la propietat intel.lectual. Es tracta la propietat intel.lectual com si fos un fons d'inversió col.lectiva en el que hi han algunes coses protegides, i moltes compartides. Es tracta de compartir, no només propietat intel.lectual, sino un bon grapat de recursos com ara la capacitat informàtica, l'ample de banda, el coneixement científic, etc.
4.- Actuació global. La globalització fa necessari gestionar els actius personals i intel.lectuals trascendint cultures, disciplines i fronteres d'organitzacions. Les empreses hauran de conèixer el món, llurs mercats, tecnologies i pobles, i per arribar aqui, cal no només pensar, sino actuar globalment.

Wikinomics, és doncs l'economia de la col.laboració, i on els autors del llibre han sistematitzat aquesta col.laboració en set tipologies diferents de manifestació:

1.- Els pioners de la producció entre iguals.- Les empreses necessiten una estratègia per abordar la producció entre iguals que tingui en compte tant les amenaces com les oportunitats. Les empreses que abordin i aprofitin la producció entre iguals en sortiran beneficiades les que ho ignorin i es resisteixin perderan oportunitats d'innovació i reducció de costos amb la possibilitat fins i tot de desaparèixer. Exemples de producció entre iguals, son Wikipedia, Linux, Pentaho, Mozilla, etc. Perquè la gent participa a Wikipedia? doncs perquè es divertit, és una activitat social, i d'una manera o altre s'en pot beneficiar. Wikipedia publica de promig 2000 articles nous cada dia en anglès.

2.- Ideàgores.- Les idees en col.laboració. Innocentive com el web de solucions I+D. Els laboratoris de I+D hauran de combinar capacitats fonamentals internes amb millors idees complementaries de forma externa. Un milió dels comerciants més actius de eBay han deixat llurs treballs quotidians i ara es guanyen la vida venent a temps complet articles nous i usats. Yet2.com és un altre exemple de web de transferència tecnològica virtual.

3.- Prosumidors.- On els consumidors participen tant en l'aparició com en les modificacions dels productes existents. Així, els clients prenen un paper important en la vida del producte, però no com fins ara com a subjectes passius, sinó de forma activa, conscient i interessada.

4.- Els neoalexandrins.- Són els subjectes disposats a compartir el seu univers científic per tal de que aquest s'engrandeixi encara més amb la participació de més subjectes inquiets, que com ells, gaudeixen, aprenen i descobreixen per a la col.lectivitat.

5.- Plataformes per a la participació. Es l' obertura de les empreses, dels seus productes i de llurs infraestructures tecnològiques per obrir-se i crear valor. Valor resultant s'obtindrà de l'obertura, no del tancament. Un dels molts exemples del llibre, l'obertura del sistema de vendes de Amazon per part de venedors que sense recursos tecnològics, vulguin utilitzar-la i aprofitar-se de l'experiència de Amazon, portant a la pràctica un sistema de beneficis "Win-Win" on tothom hi guanya.

6.- La planta de producció global. Aquesta és potser la tipologia de col.laboració que semblaria més difosa i emprada, però no és així com s'entén en la seva concepció més intrínseca. Es a dir, moltes empreses han desplaçat la seva planta de producció a països amb preus de recursos més baixos, però poques han disseminat la seva pròpia planta productiva en subcontractacions parcials del seu procés cap a proveïdors i països que el seu grau d'especialització aconsegueix uns estandards de qualitat i eficiència molt superiors.

7.- El col.laborador amb un lloc de treball vWiki. Aquest tipus de col.laboradors, viu activament la feina que té assignada, i la exerceix responsablement des de qualsevol del lloc geogràfic on es troba. De la mateixa manera, forma part d'una xarxa col.laborativa oberta on ell se sent partícep com els altres, i ajuda d'una manera compartida a la creació individual i col.lectiva de valor. Són persones que cerquen l'equilibri personal i professional i sempre en un entorn respectat i alhora divertit. Tenen molt clar que junts poden crear molt més valor que per separat.

El llibre tracta doncs d'això. De les sinergies al treballar conjuntament (col.laboració)amb el major nombre de persones possible (globalització), utilitzant l'eina més revolucionària que s'ha inventat per poder-ho dur a terme, Internet Web 2.0.

Sens dubte que la lectura del llibre mostra camins on moure's en aquests nous temps, utilitat que el lector agraeix constantment, i més ara que en temps de crisi les receptes contenen sempre idèntiques indicacions, innovació, innovació i innovació.

Podríem pensar que la lectura generalitzada del llibre i la conseqüent portada a la pràctica de les idees "wikinòmiques" ens permetrien mantenir consciència pròpia de que YES WE CAN superar aquesta etapa i posicionar-nos obertament en una pròxima economia de prosperitat. I el que passi amb Obama, doncs... ja veurem. Potser aleshores no ens caldria posar-hi tantes esperances.

Vergina (Aigai) 2009

2009-01-08T13:20:00.001+01:00

Aquest 2009 es reprendran les excavacions a Vergina!!

Després del descobriment a finals d'agost del 2008 del recipient que contenia una corona d'or de l'època d'Alexandre el Gran, l'evolució de les troballes a Vergina (antiga Aigai i antiga capital Macedònia) esdevé especialment apassionant. En aquest sentit, el 2009 pot ser un any únic!!

Així, l'estat de les troballes i de la seva interpretació, no pot ser més interessant. Fa aproximadament un any que ningú questionava la validesa de l'atribució arqueològica de la tomba de Filip II (rei de Macedònia assassinat el 336 a.C. i pare d'Alexandre el Gran) descoberta intacta l'any 1977 a les restes de Vergina explorades inicialment l'any 1861.

Però el 23 d'abril del 2008, la revista National Geographic, publica un article que recull les apreciacions fetes per Eugene N.Borza de la Universitat de Pennsylvania on s'argumenta que els el.lements trobats a la supusada tomba de Filip II, corresponen a una generació posterior, és a dir, a l'època d'Alexandre el Gran, motiu pel que els objectes que s'hi varen trobar (armadura, corona d'or, etc..) podrien haver estat possessió del mateix Alexandre el Gran, portades a Macedònia per petició del seu germanastre Filip III Arrideu a la mort d'Alexandre a Babilònia.

I arribats al 26 d'agost del 2008, es descobreix a Vergina, fora de la zona dels sepulcres reials, un recipient que conté una altre corona d'or, que segons els historiadors locals és molt similar a la corona trobada a la supusada tomba de Filip II, però que tampoc es pot assegurar a qui pertanyia.

Tot aquest seguit de troballes i interpretacions ha convençut als arqueòlegs a reanudar les excavacions a la zona per aquest 2009, i així intentar trobar nous objectes que ajudin a desxifrar l'atribució i els actuals misteris dels tresors arqueològics de Vergina.

I encara mancarà el punt més culminant...la trobada de les restes d'Alexandre a la ciutat d'Alexandria, però això és tota una altre història...

Sant Jeroni de la Murtra

2008-12-12T08:45:00.000+01:00

Finalment he pogut visitar Sant Jeroni de la Murtra. Tot i preveient-ho, en surto decepcionat.

Es tracta d'un conjunt monumental que qualsevol comunitat culturalment sensible la mantindria com un dels seus referents essencials. I així està, en semi-abandó. El seu estat i el tractament de que és objecte, és un sublim menyspreu als ciutadans, al país i a la cultura en general.

Per començar, només es pot visitar durant 1 dia al mes, i quan pots fer-ho, te n'adones de la realitat. La torre de defensa no s'ensenya al públic i tota la seva part superior resta apuntalada (paraules textuals del guia). El conjunt de les primeres construccions reials, tampoc s'ensenya ni s'en comenta el seu estat. Del que se suposa eren les estances reials, resten també "apuntalades" excepte una, que el guia indica que és restaurada però que tampoc es pot visitar. Del lloc on els reis catòlics rebien les visites durant les seves estades a Barcelona, els guies no en coneixen ni l'existència, ni molt menys el seu estat, etc.

Tot i això, la visita és imprescindible. El que queda del claustre gòtic i dels seus relleus, molts encara amb pintura original és extraordinari. El refetor, (l'única estança visitable restaurada) i llurs frescos de l'època, conserven amb escreix el seu atractiu.

Joan II, els Catòlics, Carles I i Felip II, tots ells reis de Catalunya-Aragó, varen fer de Sant Jeroni de la Murtra el seu lloc d'estada mentre eren a Barcelona. Aquest fet va dotar a Sant Jeroni de riquesa arquitectònica i de prestigi. Només caldria conservar-ho com es mereix...i no s'està fent. No ho puc entendre.

Mas Sunyol i IKEA

2008-11-22T00:52:00.000+01:00

M'agrada anar a l'IKEA de Badalona. Cada vegada que hi vaig, intento endevinar on deu ser l'enclavament exacte on es trobava Mas Sunyol. I cada vegada penso què es podria fer per recuperar-ne les restes soterrades de l'edifici, (si és que n'hi han), i aixecar-hi un espai de difusió de la nostre riquesa històrica. Seria possible fer-ho?

El dia 3 d'abril de 1493, Cristòfor Colom arribant d'Amèrica es traslladà a Barcelona per tal de ser rebut oficialment per Ferran el Catòlic i la seva esposa. Després de la recepció que aquests li feren al Palau Reial Major, la comitiva de camí cap a Sant Jeroni de la Murtra (on Ferran encara es recuperava de la ferida que li provocà l'atac de Joan de Canyamàs a les escales del Palau Reial)acompanyaren a Cristòfor Colom a "casa seva". Casa que segons la tradició s'anomenava Mas Sunyol, i que l'any 1473 figurava segons els arxius, a nom de Francesc Colom Bertran de Barcelona (29è president de la Generalitat). La casa se l'emportà una riuada l'any 1962.

No seria interessant i atractivament turístic partir de l'enclavament i les restes de Mas Sunyol i fer una caminada fins Sant Jeroni de la Murtra (obert clar!, no com ara que només es pot visitar un cop al mes)i així reviure i divulgar aquells dies de gran transcendència històrica? Coneixem els fets, tenim una bona part dels escenaris, necessitem propostes que ens generin valor i ens ajudin a superar pessimismes...a què esperem?

Papeles Mojados.- Chambao

2008-11-20T09:42:00.000+01:00

Navegant per Internet m'he trobat aquesta cançó. L'he escoltat no sé quantes vegades i em segueix despertant emoció...

Miles de sombras cada noche trae la marea
navegan cargaos de ilusiones
que en la orilla se quedan

Historias del dia a dia
historias de buena gente
se juegan la vida cansados
con hambre y un frio que pela

Ahogan sus penas con una candela
ponte tu en su lugar
el miedo que sus ojos reflejan
la mar se echó a llorar

Muchos no llegan
se hunden sus sueñoa
papeles mojados, papeles sin dueños.

Frágiles recuerdos a la deriva
desgarran el alma
calaos hasta los huesos
el agua los arrastra sin esperanza
la impotencia en sus gargantas
con sabor a sal
una bocaná de aire
les daba otra oportunidad

Tanta injusticia me desespera
ponte tu en su lugar
el miedo que sus ojos reflejan
la mar se echó a llorar

Chambao

Wikinomics. Don Tapscott - Anthony D. Williams (1a. Part)

2008-10-27T07:58:00.000+01:00

Al publicar els missatges que es desprenien de la lectura del llibre d'Stuart Mill, i fins i tot del de Montaigne de l'Stefan Zweig, no m'imaginava ni de bon tros, que amb la lectura d'aquest llibre Wikinomics, faria referència a un fenòmen que tot i ser actual, servís no només de colofó perfecte a les idees exposades en els comentaris anteriors, sinó que amb ell, trobés l'oportunitat de reflexionar sobre el desconcert generalitzat de la crisi del sistema financer i principalment de la situació econòmica del nostre país.

Cal dir però que la temàtica del llibre exposat, no fa referència a un mer fenòmen passatger. Es un llibre divulgatiu sobre el pas de gegant que s'està donant en l'evolució de la humanitat a nivell mundial. Evolució en l'àmbit personal, en l'àmbit social i en general en la totalitat de l'àmbit econòmic. Es un llibre que ens mostra emfàticament tots els indicis provatoris del naixement consolidat d'una nova economia, la nova economia de les multituds intel.ligents.

John Stuart Mill argumentava en la justificació per a l'obtenció de llibertat d'expressió en plè segle XIX, que només la contrastació d'idees, opinions i pensaments en garanteixen la seva frescor i primordialment, la seva pròpia evolució. Es precisament aquí on neix tot, en la contrastació lliure i el construir col.lectiu que permet avui la tecnologia Internet i les noves eines col.laboratives anomenades web 2.0, aquest és el punt d'inflexió!.

En les primeres pàgines del llibre, podem ja prendre consciència del que s'esdevé amb constatacions de conceptes que apareixen amb força, amb la força de la Tempesta Perfecte...

Contrastació del pensament individual i col.lectiu. "...estem entrant en una nova era on milions de persones comparteixen llurs notícies, llur informació i llurs opinions a la blogosfera, una xarxa autoorganitzada de més de 50 milions d'espais virtuals...", "...alguns dels blocs reben més de mig milió de visites diàries...", "...els individus comparteixen coneixement, capacitat informàtica, ample de banda i altres recursos...", "...els blocs son la cafeteria més gran del mon...". "...els blocs son oberts, aquests obertura genera confiança, i la confiança lleialtat..."

Participació en l'economia. "...ens trobem en una nova era on les persones participen de l'economia com mai ho havien fet...", "...milions de persones sumen esforços en col.laboracions auto-organitzades que produeixen nous bens i serveis dinàmics que competeixen amb els oferts per les empreses més potents i de major financiació del món..."

La nova economia resultant. "...aquesta nova participació està arribant a un punt de no retorn on les noves formes de col.laboració estant canviant les maneres d'inventar, produir, comercialitzar i distribuir els bens i serveis de forma global...", "...es una revolució econòmica que igual que totes les anteriors implica canvis de processos, tecnologies i models de negocis...", "...només les empreses que entenguin això veuran les noves oportunitats..."

Abans de continuar, la reflexió personal. I tot això ens ho hem de prendre com a doctrina o dogma de fe?, és contestable? és una altre corrent de pensament que s'esdevé oportunament introduïda pels remoguts temps en que ens trobem, en una moda més?

No tinc cap dubte que la publicació oberta i lliure d'opinions i pensaments, la seva contrastació col.lectiva en l'àmbit que cadascú desitji, la realització conjunta i organitzada de projectes de la magnitud que lliurement es determini, té tot plegat i per si sol, una força extraordinària i que com bé ens recorden els autors del llibre les podem comprovar amb projectes avui exitosos com Wikipedia, Linux, el moviment OpenSource, les xarxes d'investigació global, etc..

No tinc cap dubte que els canvis que s'han d'esdevenir progressivament per encabir-nos en aquesta nova economia són els que es necessiten per apaivagar els efectes de les actuals crisis econòmiques (catalana, espanyola i occidental) i que aquests mateixos canvis són els que es precisen per encarrilar-nos directament a una etapa de progrés econòmic i social (sense oblidar altres iniciatives de canvi, com el model energètic, la sostenibilitat medi-ambiental, etc)

I tampoc tinc cap dubte del gran pas que això suposa pel meu propi enriquiment personal, pel conreu de la meva individualitat (què diria avui Montaigne davant d'aquest salt de la Humanitat!) i de l' espectacular millora en quan a l'àmbit i a la consistència de les relacions en el meu entorn social present i futur.

Crec que el que exposa el llibre és la dimensió del canvi que s'està gestant, i a la vegada, la dimensió de les oportunitats que s'en poden generar a partir d'avui mateix. Aquesta lectura de les oportunitats actuals és la que m'interessa, i no les oportunitats per les empreses de gestió d'impagats, pels serveis legals d'expedients de regulació d'ocupació, o del creixement de les franquícies i/o de les vendes d'hamburgueseria industrial.

Continuarà...

FreeMind

2008-09-13T23:47:00.000+02:00

Cercant noves maneres de dur a terme presentacions, he trobat l'aplicatiu open source "FreeMind", el qual pretén ajudar a la representació gràfica d'una idea, un concepte o qualsevol altre cosa (un llibre per exemple), de la manera com mentalment la tenim esquematitzada. Pretén ser d'utilitat en sessions de Benchmarking per a la plasmació ràpida de les idees que apareixen durant la sessió. Tot i que no he adquirit la suficient pràctica ni de l'eina ni de la metodologia, adjunto gràfic de l'esquema mental de l'anterior post Sobre la llibertat.

Sobre la llibertat - John Stuart Mill

2008-09-02T07:10:00.000+02:00

John Kenneth Galbraith en el seu llibre "Història de l' Economia", invita a tots els interessats en major o menor grau en economia política, a retre homenatge a la figura d' Adam Smith, visitant la seva casa i la seva tomba a Canongate, prop d'Edimburg. Si, si, si...m'atrau l'iniciativa.

El fet de visitar físicament un lloc de rellevància històrica em dóna una altre perspectiva, una altre dimensió vers el personatge i sobre els fets que allà s'hi han esdevingut. Quan recentment vaig passar per davant de la casa que John Stuart Mill tenia a Avinyó, i coneixent els motius de les seves estades a la ciutat on va trobar la mort, instintivament vaig sentir la necessitat de repassar-ne l' obra i la seva biografia. Sis mesos l'any romania Stuart Mill a Avinyó per saber-se més a prop de les restes de la seva esposa!. Tornant al llibre de Galbraith, allà s'hi glossa la figura d'Stuart Mill com el personatge que portà a terme, pel que fa a l'economia política, "una de les més convincents expressions de dubte en quan a l'inqüestionable mèrit del sistema clàssic d'economia establert per Adam Smith". Potser amb quelcom més de perspectiva, es pot apreciar la figura de John Stuart Mill com la d'un dels millors pensadors britànics del segle XIX, que deixà una obra important en tres arees o ciències diferents, la de la lògica i la filosofia de la ciència, la de l'Economia Política, i la de la Teoria Política.

L'obra d'Stuart Mill en lògica i filosofia de la ciència ha quedat actualment superada per l'estat de la ciència actual, però en Economia Política no podrà ja perdre vigència, a part del mèrit atorgat per Galbraith ja esmentat, fou l'autor del primer llibre de text d'Economia Política (Principis d'Economia Política, 1848). Pel que fa a la Teoria Política, questionà una part de la doctrina utilitarista (teoria que tractà de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs consequències bones o dolentes, i que anava encaminada a satisfer, amb la utilitat de les accions, la felicitat de la majoria), defensant els drets dels que resultaven marginats pel sistema. Aquests postulats els defensà com a membre del Parlament Britànic avançat al seu temps i amb els seus escrits i assajos, les idees dels quals no només en conserven la vigència, sino que es plantegen com a principis inspiradors de les polítiques que han de regir els destins dels ciutadans del segle XXI (article de la nova biografia de Richard Reeves sobre Stuart Mill). He pogut descobrir, com el seu llibre "Sobre la Llibertat" (On liberty) publicat l'any 1856, resulta l'expressió clara d'aquests principis i la plasmació de la seva actualitat tant evident.

El llibre s'estructura en cinc capítols, cadascun dels quals analitza en profunditat el perquè del raonament especificat. Aquests són: Introducció, De la llibertat de pensament i de discussió, De la individualitat com un dels el.lements de benestar, Dels límits de la autoritat de la societat sobre l'individu, i Aplicacions.

Introducció
En la introducció, Stuart Mill exposa, en primer lloc, el tema del llibre (després n'exposarà l'objecte), la naturalesa i els límits que la societat civil pot legítimament exercir sobre l'individu. Tot seguit inicia l'aproximació al tema, mitjançant una breu i pertinent evolució històrica.
Entrant ja més de plè en el tema, ens trobem amb les primeres afirmacions contundents "..si la societat executa mandats dolents o manaments en coses en les que no hauria d'immiscuir-se, practica una tirania social més formidable que moltes menes d'opressió política.." i seguint "..la protecció contra la tirania del magistrat no és suficient, sinó que cal prevenir-se contra la tirania de l'opinió i els sentiments prevalents, contra la tendència de la societat a imposar.." i "..no hi ha cap principi reconegut segons el qual es pugui jutjar l'escaiença o no de la interferència governamental.."
Arribat a aquest punt, el lector ja està en condicions de conèixer l'objecte de l'assaig i aquest figura en l'establiment d'un principi que pugui regular els tractes de la societat amb l'individu. Aquest principi és: "La sola finalitat per a qual els homes estan justificats a limitar la llibertat d'acció d'un d'ells, és la pròpia protecció...sobre sí mateix, sobre el seu cos, i sobre el seu esperit, l'individu és sobirà". I és a partir d'aquest punt, on Stuart Mill exposa el tractament diferenciat de les llibertats de l'individu.

De la llibertat de pensament i de discussió.
El capítol justifica essencialment la llibertat d'expressió, tenint en compte que el que s'expressarà serà la pròpia opinió per tal de sotmetre-la constantment a discussió, i així, contrastada, dotar-la de credibilitat. Només es pot confiar en una opinió o en un pensament, si ha estat regularment confrontat amb el d'altres. "Conrear el propi enteniment consisteix en aprendre els motius de base de les pròpies opinions, i aquestes només es consoliden a base de contrastació". Per tant, la lliure expressió del pensament, és el camí cap a la consecució de la veritat. La pròpia contrastació d'idees, opinions o pensaments, fa que aquests romanguin vius i evolucionin, si les idees, opinions o pensaments son heretats, i no es sotmeten a contrastació, es van esmorteïnt i apagant, i per tant, morint.

Aquesta reflexió em porta a recordar el cas de Virata comentat en aquest blog (els ulls del germà etern - Stefan Zweig), on aquest, cerca constantment "la veritat". En el llibre es donen dos moments clau en l'evolució del personatge i de la narració, com son la conversa amb el près sobre la condemna imposada, així com la conversa amb la mare de família, sobre l'abandó del seu marit de la llar per viure en solitud emul.lant Virata. Els dos casos, son precisament això, un intercanvi d'idees que fan reconsiderar el propi pensament personal conduint-lo cap a ´"una veritat", potser intermèdia, però més sòlidament contrastada.

La reflexió em porta també a una altre context referent a la gestió empresarial. En el llibre "Empresas que sobresalen" de Jim Collins, el qual analitza les característiques que es donen en les empreses de resultats més excel.lents, explica com en els consells de direcció d'algunes de les empreses seleccionades, s'hi esqueien interminables reunions amb escalfats enfrontaments sobre l'idoneitat de les accions que calia o no dur a terme. No hi havien grans gurús visionaris de l'estratègia que calia seguir (que hi són en alguns casos), sino directius motivats que contrastaven amb les pròpies idees, les decissions que afectaven el futur de les seves organitzacions. On porta això? a un factor decissiu a l'hora d'atacar la desmotivació del personal a les empreses, la llibertat d'expressió. (aquest aspecte l'he trobat també assenyalat referenciant Stuart Mill al post El valor de la libertad individual del bloc filoempresa)

De la individualitat com un dels el.lements de benestar.
Per a la consecució de llibertat, la regla de conducta ha de ser el propi caràcter, sense però que aquest, afecti negativament als altres. L'objectiu ha de ser el desenvolupament de la individualitat i no el conformisme de la tradició. "Quan una persona té desitjos i impulsos propis que són l'expressió de la seva pròpia naturalesa modificada per la cultura, aleshores aquesta persona, té caràcter". Tot allò que aixafa la individualitat, és despotisme. Així, és despostisme la teoria Calvinista quan afirma "el pecat més gran de l'home, és tenir voluntat pròpia". Només l'existència d'individualiat dóna, o pot donar lloc a l' originalitat, i aquesta és, sense cap mena de dubte, valuosa per als ésser humans. Així, per aconseguir llibertat, cal el conreu de l' individualitat, i conduint aquesta a la originalitat, per a que brollin genis, la llibertat es torna imprescindible, però Stuart Mill ja avisa quan expresa: "L' originalitat és quelcom de que no en senten cap necessitat les ments poc originals".

Aquesta defensa d' Stuart Mill del conreu de l' individualitat assenyala els efectes en el propi individu, i també de retruc, en la societat de la que en forma part. L' ardida defensa de la individualitat m'ha conduït directament a Montaigne "..la meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida, és el meu únic ofici, la meva única vocació..", "..la cosa més important del món, és saber ser un mateix...", "..qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.." " L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat..". Es curiosament el mateix missatge!.

Stuart Mill, remarca amb precisió els efectes de la força de la individualitat en la societat. "Avui els individus es troben perduts en la multitud. En el camp de la política, és una trivialitat afirmar que l'opinió pública és la que governa el món". "El poder és en les masses, i en els governs que constitueixen l'òrgan de les tendències de les masses. El que pensen els components de la massa, els és dictat per homes com ells, que s'els adreçen o parlen en nom seu, impulsivament a través de la premsa, per això el govern és mediocre". "Els pobles progressen durant un cert període de temps, però arriba un moment que s'aturen. Quan? Quan deixen de posseïr individualitat".

Veritablement ens podriem arribar a perdre amb la quantitat de portes que ens obre Stuart Mill convidant-nos a endinsar-nos-hi! I el millor de tot, és que en elles hi col.loca el suficient punt de llum per garantir-nos-en l'orientació. Comencem per l' originalitat. El conreu de l' individualitat és la condició necessària per a la originalitat. Actualment, quan parlem d'originalitat, sovint ens referim a Innovació, i el missatge el podriem expressar com el conreu de l'enriquiment personal (de la individualitat) com a factor fonamental per arribar a l'Innovació. Evidentment que a l'incrementar-se en els darrers anys la població, s'ha incrementat el nombre de persones amb un component elevat d'individualitat (no se sap si seguint o no la mateixa proporció que en els temps de Stuart Mill), però seguim anhelant innovació en les nostres empreses i en els nostres governants. Potser més que anhelar, el que sentim és més consciència de la necessitat d'innovació per a la nostre superviència econòmica i social. Ho deia Stuart Mill fa cent cinquanta anys: "..el fet que tants pocs gosin de ser "excèntrics" constitueix el principal perill dels temps que corren".

Es també clarivident l' alerta de Stuart Mill en quan a les altres consequències per al destí de la societat pot implicar la manca d'invidualitat. Aspectes com la mediocritat del govern, el perill de la homogenització social i la no potenciació de la diversitat, etc., totes de tanta actualitat que per si soles, podriem omplir-ne espais sencers d'anàlisi i de debat.

Dels límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu
Quin és el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix?, On comença l'autoritat de la societat? Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat? Es clar que la resposta a les preguntes no poden ser intemporals com oportunament assenyala el Dr. Lluís Flaquer (autor de la introducció, edició i traducció del meu llibre) i que depenen del sistema de valors imperant en aquell moment en aquella societat, però Stuart Mill no pretén de cap manera limitar-se a donar un raonament teòric, sino a exemplificar-lo amb situacions pràctiques de la quotidianitat col.lectiva. En aquest apartat, amb l'aportació dels límits de l'autoritat sobre l'individu que segons ell, no s'haurien d'acceptar. Entre aquests, la prohibició de la venda de vi (a Gran Bretanya aquest tema es podria aplicar a la prohibició de la venda de begudes alcohòliques), la prohibició d'obrir els establiments els diumenges per causes religioses i de tradició, etc.

Aplicacions
En aquest capítol, Stuart Mill enumera possibles aplicacions que sense arribar als límits exposats anteriorment, es poden donar en les relacions entre un individu i la col.lectivitat. Entre aquests, la constatació de les consequències que es poden donar i que cal acceptar en la lliure competència, la indiscutible llibertat del mercat en l'establiment de preus entre oferta i demanda, la necessitat de la creació de sistemes d'avaluació que mesurin el progrés de la millora educativa en l'ensenyament públic, i altres.

En fí, que cal tenir a l'abast la seva obra si es vol tenir un coneixement de base sobre, no només pel que fa al que un pensador brillant ha exposat en un passat, sinó en el que un pensador com pocs pot aportar en els singulars afers que regulen la col.lectivitat dels nostres temps. A veure si haurem d'anar a retre homenatge a la casa d'Stuart Mill a Avinyó!!

Va.. fem-ho! - Richard Branson

2008-08-01T00:31:00.001+02:00

Sempre he vist Richard Branson un personatge interessant, suggerent i per sobre de tot, apassionat. Al pensar en ell, el recordo en una sequència en la que amb els braços oberts en creu i un xic reclinat endavant, simula ser un avió en plè vol (se suposa que de la seva companyia), donant una imatge de la seva vitalitat i de la diferent manera d'entendre i vendre els seus projectes, sobretot el de Virgin Airlines que en aquell moment estava promocionant. Es conegut que de l'imperi Virgin, ell n'és el creador i l'anima emprenedora, però no han trascendit grans coses de la seva biografia ni res escrit per ell mateix de les seves experiències (apart del que relata en la seva pàgina web de virgin). En el moment de redactar aquest escrit, ha estat notícia que Virgin galactic havia presentat l'avió amb el que portarà a terme els vols espaials. En les imatges de televisió es mostrava l'aparell espaial, produint-se el tall del document quan Branson s'adreçava als assistents. Com pot ser que no mostréssin part o el que sigui de les paraules de Branson? No ho puc entendre. Sort que havia comprat el llibre i podia accedir als seus missatges!

L'estructura del llibre conté a més de l' introducció-flaix del que s'exposarà, catorze capítols amb un encapçalat en forma de missatge base o missatge "força" que dirien a Infonomia, i per sota d'aquest amb sentències en forma de consells extrets de l'experiència, que pretenen donar cos al missatge inicial i entrada a la lectura del contingut del capítol. Al final un epíleg en forma de resum, i una sensació (pròpia) que et queda quan comproves que comparteixes molts valors amb algú, i que aquests, li han estat de molta utilitat a l'aplicar-los en els seus projectes empresarials i fins i tot personals.

En el contingut del capítol s'hi exposen els projectes que donen consistència a les seves recomanacions. Dels projectes, n'hi han que son autèntiques aventures esportives (les quals personalment em son més prescindibles), i n'hi ha que son el relat de l'inici i d'algunes situacions particulars reals dels seus projectes empresarials o socials. (gairebé totes mereixedores de la màxima atenció).

Per començar el títol ja em sembla tota una declaració i amb la qual no m'hi puc sentir més identificat. Es clar i concís, però a la vegada conté tota la força del que vol transmetre el llibre, per mí és engrescador. "Lets do it" (fem-ho) o bé, com es titulaven les primeres edicions del llibre "screw it, let's do it" (a la merda.. fem-ho!), per mi es podria traduïr amb una expressió més utilitzada al nostre país com "va.. fem-ho!", sí que és més descriptiva del sentiment impulsiu que et porta a iniciar un projecte "screw it... let's do it", però potser aquesta no conté la necessitat d'un anàlisi previ a l'hora d'arrencar el projecte.

Les recomanacions apareixen ja en els primers capítols. "Mirar, escoltar i aprendre.." abans de dir sí a un planteig, una idea o un projecte. Es a dir, la predisposició és i ha de ser positiva, no a posar trabes a les idees siguin pròpies o no, sobretot si aquestes institivament creu un mateix que "valen la pena". Quan ja has mirat i escoltat, si et vols llençar a un projecte i creus que no en saps prou, aprèn-ne i fes-ho. Aquest es el missatge!. I després venen els avals d'aquest missatge, com el primer projecte important en la creació de la revista Student que arribá als 30.000 exemplars.. o bé la primera botiga de discs a Oxford Street de Londres...la qual fou la llavor per arribar a una repartida xarxa de botigues a les principals ciutats. Tot això abans dels 20 anys!

En un altre capítol, Branson, que sovint es pregunta "el meu treball és divertit?, em fa feliç?", ens recomana que ens la fem tot sovint. Divertir-se és passar-ho bé, gaudir amb el que estem fent, és això el que es torna imprescindible. Endegar projectes o dedicar-se als negocis requereix per sobre de tot, treball, però si aquest no implica passar-ho bé, no es tindrà la vitalitat necessària ni a nivell físic ni a nivell espiritual. Al cap i a la fí, gaudir, riure, estimar i apreciar els altres és del que es tracta a la vida.

Es gratificant que l'autor, a l'adreçar-se al lector, mostri amb transparència les fonts de l'argumentació de la seva aposta per la defensa del tema en questió, en aquest cas del medi ambient. Quatre són els personatges el postulat dels quals, l'han influit més en l'adopció de la presa de posició mediambiental, el fundador de WWF (la organització conservacionista més gran i respectada del món, segons el traductor del llibre)Peter Scout, el fundador de Amics de la Terra Jonathan Porrit i dos científics britànics James Lovelock i Tim Flannery (Haig de confessar que m'encurioseix seguir aquests personatges i llurs organitzacions). Amb les seves fonts de coneixement ben falcats, Branson adopta com a ensenya d'actuació en tots els seus projectes, el concepte de Capitalisme Gaia. El mot Gaia resulta del significat grec de la deesa de la Terra, personifica la defensa de la Mare Terra. Els comentaris i les argumentacions en aquest capítol són també interessants, llegint-los pots sentir l'entusiasme i la preocupació pel medi ambient, no només de Branson, sinó també el de Al Gore (ja conegut), la companyia petrolera BP, Robert Murdoch, etc.. A destacar, la predicció de l' actual crisi econòmica, quan descriu la indefensió dels consumidors davant del control absolut de l'energia mundial en mans de la OPEP i el consequent augment de preus que aquesta situació comporta com a factor desencadenant (junt amb altres, com l'escasa atenció a una millora del refinament del petroli). Seguint amb la lluita mediambiental, i a part d' altres iniciatives, Branson exposa com un dels seus projectes més innovadors, el d'aconseguir que més gent torni al tren i deixi les carreteres, per fer-ho, la creació de Virgin Trains. Capitalisme Gaia portat a la pràctica... i coherència.

L'avançar en el decurs de la pròpia existència vital, és un procés que ens colpeja suaument però continua, i sobretot en certs moments del nostre calendari, aquest procés, per alguns, s'ens fa especialment sacsejador. En el llibre ho testimonia Branson, i això, tot i que no reconforta, tens la satisfacció de compartir-ho: “Quan vaig complir els quaranta, tingué una depressió sense precedents..” aquesta afirmació es troba intencionadament en el capítol titulat "fes coses pel bé comú" (haz algo bueno). El rerafons és el següent, quan et trobes en un atzucac relacionat ja sigui amb moments de la vida que et demanen una certa inflexió o bé altres moments amb questions punyents que apareixen en els negocis, on has de triar quin és el millor camí per sortir-ne, el podem trobar seguint la experiència de Branson, en la preocupació i el treball actiu per causes del bé social. L'exemple il.lustratiu de la intervenció de Branson en la invasió de Kuwait per part de Irak, és alliçonador, així com també la seva estreta relació amb personatges com els reis de Jordània, Nelson Mandela, etc.. primant-ne sempre la vocació de servei.

Em quedo doncs amb les seves recomanacions exposades en el llibre (per exposar-ne algunes: sigues una persona normal, conserva la informalitat, desafia als grans, mou-te ràpid, etc..). Algunes poden semblar simples o fins i tot de sentit comú, però en això rau la clau de la majoria d'iniciatives empresarials, si a més, els acompanya la confiança, i el treball, estarem seguint amb major grau l'esperit, la valentia i els resultats de Richard Branson. Almenys això diu ell.

Els ulls del germà etern - Stefan Zweig

2008-06-20T22:34:00.000+02:00

Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".

Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...

Montaigne - Stefan Zweig

2008-06-20T17:08:00.001+02:00

Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.

I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.

II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!

IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.

IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.

V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.

VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.

VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.

VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.

IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...

A l'ombra del Palau (o Avignon segona part)

2008-03-26T22:52:00.000+01:00

D'Avignon n'obtinguerem a més, altres records enriquidors. El passeig pels imperturbables carrers històrics, el ric museu de pintura medieval i renaixentista al Petit Palais, el cèlebre pont de la cançó que ens ensenyaren a l'escola, etc... Tot ben interessant, però segurament no tant com dues experiències viscudes a l'ombra del palau, que m'és precís recordar i anotar en aquest espai.

La primera fa referència a l'allotjament, o no ben bé, ara veurem. Ja fa un temps, que amb la família quan anem de turisme ens allotjem o bé a cases rurals, taules d'hostes, "gites" franceses o cases de "bed and breakfast". Seguint aquesta mateixa tradició ens hostatjarem a la "maison et table d'hotes" anomenada justament "A l'ombre du Palais". A l'arribar-hi, ens atèn la Sabine, la mestressa, que com sempre en aquests casos, ens ensenya la nostre habitació i les estances diguem-ne compartides. L'atenció em portà a la sala d'estar, farcida de llibres vells i cd's de música de diversa tipologia. Una bona col.lecció. Em vingué al cap la pregunta (que al final no faria) de si els hostes podem accedir a aquell material, m'imagino que sí. Realment, hi podien accedir, però la col.lecció és particular i molt cuidada per la Sabine (quan el meu petit fill s'hi acostava encuriosit, ella patia sense amagar-s'ho per la integritat de la preuada col.lecció!)). Era una dona amb edat per ser àvia, amb caràcter, culta, amb bagatge i amb la sensibilitat per conrear amb plaer les seves aficions. Les habitacions dels hostes, dedicada cadascuna a un pintor de prestigi, contenien fotogrames d'algunes de llurs obres més reconegudes. La nostre, era dedicada al francès d'origen rus De Staël. I el sopar, compartit amb els altres hostes i preparat per ella mateixa, s'ens mostrava cuinat amb els ingredients i el mètode del seu rigor intel.lectual. Es ben sabut, i sobretot per ells mateixos, que un dels principis que han de respectar aquest tipus d'establiment és el bon tracte al client, (per allò del boca-orella), però no m'he trobat mai en cap cas que vagin a comprar una joguina pel meu fill, o que ens facin tot de fotos compartint taula i te les envïn (un cop revelades) per correu ordinari al teu domicili, senyals inequívocs de visió efectiva d'orientació al client i màrqueting encara escasa en les nostres empreses! Passejant pels històrics carrers d'Avignon i recordant la Sabine, em semblà assistir a la personalització plasmada de les diferències socials i culturals entre el seu país i el nostre. La inquietud cultural, el respecte per l'antic, el conreu de les relacions humanes, la observància al nivell més alt de les més elementals normes del negoci, el gust per les coses ben fetes, etc.. No sé si aquestes diferències són grans o petites, el que sí sé és que visc amb la il-lusió de que ens acostem.

La segona experiència la sentí al passar per davant de l'edifici en que s'hi indicava que allà s'hi havia allotjat i hi hauria mort el pensador anglès John Stuart Mill. Certament, sabia per les guies de viatge que Stuart Mill reposava a Avignon, havent-hi viscut llargues temporades, però res més. Recordava Stuart Mill dels estudis d'Econòmiques i de la seva referència sempre obligada a la història de la Economia, i... no gaire més. Al passar per davant del que havia estat la seva residència no vaig poder resistir d'aprofundir en la biografia i l'obra del personatge. Vaig començar a llegir un llibre que tenint-lo de fa anys a la meva biblioteca, no l'havia llegit encara mai, "Sobre la llibertat", el resum del qual insertaré en aquest espai. Ara, només assenyalar que la mort de Stuart Mill es va escaure a Avignon visitant la ciutat uns mesos l'any, per poder així, apropar-se a les restes que allà eren i hi són de la seva esposa i amiga, i recordar amb major proximitat els moments viscuts juntament. La lectura de la biografia i del llibre, promet. M'apressa endinsar-m'hi.

Avignon

2008-03-25T21:44:00.000+01:00

Un robust llegat històric, la importància del qual no n'hem estat prou conscients; a mes, molt a prop de Catalunya. Aquest argument és definitiu per justificar l'anada d'uns dies de vacances de Setmana Santa (2008) a la Provençal Avignon.

Entre 1309 i 1403 Avignon fou la seu de nou caps de l'església Catòlica i Romana (els set primers francesos), que en feren la seva residència i que hi establien tota la seva organització.

La por a les violentes consequències de les lluites que protagonitzaven les poderoses families italianes Colonna i Orsini per al control del poder de tots els estaments romans, provocà que el papa francès Climent V decidís abandonar el Vaticà per establir-se a un territori que, formant part del patrimoni papal, oferia major seguretat i una garantida protecció del rei. Són gairebé cent anys d'exili papal del Vaticà en el que tots els afectats coincidiren en definir com a provisional i forçat per les circumstàncies polítiques imperants. (Si no arriba a definir-se provisional, no em puc ni imaginar què tindriem avui a Avinyó!).

La llista dels papes que hi residiren es la següent:
Climent V (1305-1314)
Joan XXII (1316-1334)
Benet XII (1334-1342)
Climent VI (1342-1352)
Innocenci VI(1352-1362)
Urbà V (1362-1370)
Gregori XI (1370-1378)

Gregori XI fou el darrer dels papes a Avinyó. S'entossudí a nomenar bisbes francesos per a les diócesis italianes, i això li portà inesperats maldecaps. Per aquest motiu, les autoritats italianes protestaren i es revoltaren contra el papa. Florència envià a Avinyó Caterina de Siena (Santa Caterina de Siena), amb l'objectiu de que Gregori reconsiderés la seva posició, i de que tornés a la seu papal romana. La visita de Caterina al palau papal d'Avinyó és avui força comentada i escenificada en els termes en que sembla es produí. Caterina no va poder obtenir un acord d'entesa, peró si que va convèncer Gregori XI que tornés a Roma. El 17 de gener de 1377, el papa era de nou a Roma. Però no per molt temps, els problemes amb els italians seguiren i el mes de maig, el papa tornava a Avinyó. Aquesta estada a Avinyó durarà fins el setembre del mateix any 1377, en que Gregori entén que pot tornar a Roma, però quan tornava de nou a penedir-se del nou retorn romà i mentre planejava novament retorn a Avinyó, el papa morí a Roma el 26 de març de 1378.
Els cardenals (majoria francesos) que han de nomenar nou papa, nomenen (pressionats pels italians) el napolità Urbà VI. Però les males arts del nou papa, feren que els cardenals (majoritàriament francesos) li demanéssin la seva abdicació, cosa que aquest es negà (recolzat per italians, alemanys i anglesos), i provocà que els dissidents nomenéssin al francès Climent VII nou papa. S'ha esdevingut el que es coneix com a Cisma d'Occident, l'església dividida en dos bàndols i amb dos papes ocupant el liderat de l'església. Pocs temps després el descontentament de les autoritats napolitanes cap a Climent VII, féu que aquest decidís fixar la seva residència papal a Avinyó.

Així, seguiren a Avinyó, els papes dissidents (antipapes):
Climent VII (1378-1394)
Benet XIII (1394-1423)

Bonifaci IX i Benet XIII succeïren respectivament, les morts de Urbà VI i de Climent VII.

El Concili de Pisa, convocat majoritàriament pels dissidents, intentà acabar amb la situacíó nomenant el 5 de juny de 1409 un tercer papa (Alexandre V, amb seu a Pisa) i destituïnt els dos papes en litigi (Gregori XII de Roma i Benet XIII d'Avinyó). Però el bàndol romà no reconegué la legitimitat del nomenament i per tant, l'intent acabà en no res, excepte amb el fet que a partir d'ara hi hauran tres papes disputant-se el lideratge catòlic.

El 30 d'octubre de 1413, Joan XXIII de Pisa que succeí Alexandre V, convoca amparat per l'emperador Segimon, Concili a Constança. El maig de 1415, amb el concili encara actiu, s'aconsegueix la destitució de Joan XXII i el juliol, la renúncia de Gregori XII. Només faltava la renúncia de Benet XIII. Aquest no renuncia, i previa negociació de l'emperador Segimon i el rei d'Aragó Ferran, es trasllada a Penyíscola. Durant els mesos de setembre i octubre del mateix any, se celebra la conferència de Perpinyà per tal de fer desistir a Benet XIII del seu propòsit, però els assistents l'emperador Segimon, Ferran I d'Aragó i Vicent Ferrer, no aconseguiren l'objectiu. Donada la insistència de Benet, tant el rei Ferran com Vicent Ferrer deixaran l'any seguent (1416) de prestar-li obediència. L'any 1417, Benet XIII abdicà.

Benet XIII, de nom Pedro Martínez de Luna, pertanyent al llinatge de la família aragonesa dels Luna, fou l'inspirador de la celebració del compromís de Casp per a escollir nova dinastia per a la Corona d'Aragó, i ferm partidari, junt amb Sant Vicenç Ferrer de la dinastia Trastàmara. Era tiet de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, essent conegut sovint com papa Luna, el qual acabà els seus dies al castell de la vila de Penyíscola on s'havia retirat i on actualment, s'en pot visitar tant el museu com les estances de la fortificació.

Verònica Franco

2008-02-24T23:40:00.000+01:00

Llegint la revista "Historia y Vida" (número 478), sense esperar-m'ho, m'encuriosí l'article de la Maria Pilar Queralt del Hierro dedicat a la biografía de la cortesana veneciana del segle XVI Verònica Franco, incomprensiblement desconeguda per mi fins aleshores. Ho haig de dir així: m'apassionà el personatge. El Renaixement italià del 1500, a part de la inigualable riquesa que subministrà, va permetre a les dones unes cotes de llibertat fins aleshores inimaginables, i en aquest entorn de major consecució de llibertat, de plena ebullició renaixentista i de l'ambient de la pròspera i distingida Venècia, destacà pels seus propis mèrits Verònica Franco.

L'estiu del 1574, quan Enric de Valois, aleshores rei de Polònia, fou nomenat nou rei de França (Enric III), i de camí cap a París on havia de ser coronat, les autoritats de Venècia li oferiren com a regal (sense conèixer-ne encara la seva homosexualitat), una nit amb la més bella, culta i refinada ciutadana de Venècia: Verònica Franco.

Era una època d'esplendor per a les dones a Itàlia. Caterina Sforza, Isabella d'Este, Vittoria Colonna i Lucrècia Borgia, juntament amb Verònica apareixen amb rellevància social, cultural i política al renaixement italià, però cap d'elles, excepte Verònica, es preocupà a part del conreu del seu talent literari, per la digne supervivència de les prostitutes que feinejaven per les ciutats. Era la primera de la llista de les dones que es dedicáven a la prostitució, però com diu Angeles Caso al seu llibre "Las Olvidadas", en aquella època, qui era més lliure i menys prostituta que ella? ella podia triar els homes amb els que volia estar, els seus amants, les altres no, tant li fa que fossin casades, solteres com altres prostitutes. Només a Venècia hi havia una llista de tres mil prostitutes, de les quals 215 eren considerades "cortigiane oneste", i d'aquestes cap brillarà com Verònica Franco.

Disposem d'un retrat seu, fet pel mateix Tintoretto, el qual titulà La dona que descobreix el seu pit pintat el 1570. Extraordinàriament bella, de pell blanca i cabell roig, ulls clars i faccions fines, estudià sense parar, aprengué formes i usos cortesans i no trigà a despertar admiració a la ciutat, era Verònica Franco.

Instal.lada al palau de Santa Maria Formosa a Venècia, Verònica féu de la seva residència un veritable Ateneu. Per allà es feien veure nobles, músics, pintors i poetes. Un dels més il.lustres visitants fou Michel de Montaigne, que l'any 1580 i en plena gira del seu gran viatge, acudí a casa seva a sopar i on va rebre com a regal, el llibre "Lettere familiari e diversi " que havia escrit i editat la mateixa Verònica Franco.

A partir del 1582 es perd el rastre de Verònica, sembla que retirada de la vida social es reclogué per escriure les seves darreres obres, que malauradament no es conserven. Un apunt del registre de la Sanitat, informa que el 22 de juliol del 1591 (en l'oblit! què em recorda aquest final?), morí de febres als quaranta cinc anys, Verònica Franco.

Em queda pendent la lectura de la seva obra, de la seva biografia Margaret F. Rosenthal "The honest courtesan: Veronica Franco, citizen and writer in sixteenth-century Venice, així com la pel.licula "Mas fuerte que su destino" ("dangerous beauty" 1998), interpretada per Catherine McCormack, Rufus Sewell, i Naomi Watts. A la teva memòria Verònica Franco.

Joan Margarit i Pau - Santiago Sobrequés i Vidal

2008-01-22T22:40:00.000+01:00

L'únic llibre sobre el bisbe Margarit que es pot trobar a les llibreries. El motiu real de la compra fou però la implicació del bisbe en els fets de la guerra civil catalana del 1462 i dels conflictes amb els remences. Aprofitant que n'extrec episodis per a la meva guia dels remences, he aprofitat per llegir-lo sencer.

El laberint de la felicitat - Alex Rovira i Francesc Miralles

2007-01-06T13:02:00.000+01:00

Aquesta és la història d'algú que ho havia perdut tot. Després d'una temporada llarga de solitutd i tristesa, un dia a l'Ariadna la van despatxar de la feina a la fàbrica de fils sintètics...quan sortia de la feina amb la carta d'acomiadament a la mà, es va començar a trobar malament...de sobte va tenir molta por, perquè si també li fallava la salut ho hauria perdut absolutament tot.