En una sortida estiuenca cap al Béarn i el País Basc Francès, vàrem planificar fer nit a Foix; finalment cercant allotjaments rurals, ho férem a uns 8 kms de la població més cap a l'interior, en un poblet dispers anomenat Brassac.
A Brassac, ens allotjarem en una “chambre d'hôtes” anomenada Ti Patou (foto), on traduït de l'occità vindria a dir com “Cal Patou”. Vet ací doncs, que els noms de les cases rurals (o d'algunes) figuren ja de cara al turisme, en occità i que el que s'en desprengué d'una conversa amb el seu propietari d'origen bretó, en fou que la figura il.lustre que ha magnificat el castell que corona la població de Foix, era la de “Gastón Fébus” (Gastó III comte de Foix-Béarn, anomenat Febus, per la semblança de la seva cabellera rossa amb el Déu Febus), aquesta n'era doncs la importància de la fortificació, hi havia viscut part dels seus dies, en Gastó Febus!.
Vaig adonar-me que en Gastó Febus, n'és considerat el pare d'una certa consciència de vetlla pels propis interessos col.lectius occitans, potser perquè pel 1350 Gastó no va voler retre homenatge al rei francès Joan II pels territoris del Béarn, degut a que aquest es va aliar amb el seu enemic més ancestral, els Armagnac, o potser perquè el mateix Gascó va haver de substituir per mala gestió al duc de Berry per a la lloctinença general del Llenguadoc pel 1380.
Deixant de banda la participació en altres batalles d'importància singular, el que segurament ha donat més rellevància a la figura de Gastó, ha estat la seva vessant cavallaresca i literària, manifestada aquesta a través dels seus celebrats tractats medievals: “El llibre de la caça” (del qual Michel de Montaigne en fa esment en els seus assaigs, més concretament en el capítol dedicat a la formació dels fills) i “El llibre de les oracions”; i per sobre de tot, per la lletra de la poesia “Sa Canta”, que s'ha convertit en la lletra de l'himne de l'Occitània, una cançó meravellosa que els habitants de la zona l'adopten progressivament com a l'himne de l' identitat occitana, inclosos els seguidors de l'equip de futbol del Toulouse. (Aquí la mateixa cançó versionada per Lídia Pujol). La cançó fa referència a l'alçada de les muntanyes dels pirineus, que de tant altes no deixen veure la dona estimada que viu a terres navarreses.
Finalment, Gastó Febus va capturar el cercat enemic Armagnac i fent-lo près a la població d'Orthez (Ortès), va negociar un molt alt rescat per al seu alliberament, la qual cosa contribuí encara més a augmentar la seva riquesa i enaltir-ne la seva figura.
El que no va poder aconseguir Gastó, fou descendència directe, per aquest motiu, deixà llurs béns i possessions al rei de França Carles VI, però la habilitat del rei de la corona d'Aragó Joan I, de formalitzar el casament de la seva filla Joana amb el cosí de Gascó, Mateu I de Castellbò, féu que aquest es pogués convertir en el nou comte de Foix-Béarn, deixant així al rei de França sense aquest comtat.
L'endemà vàrem visitar el castell i seguirem el camí per...
“...aquelas montanhas
que tan autes son
M'enpachan de veire
Mas amors on son...”
Gastón Fébus
Entrades
