Els ulls del germà etern - Stefan Zweig

Aquest, és un petit llibre de l'Stefan Zweig que vaig llegir uns mesos després del de la biografia de Montaigne del mateix autor, però la temàtica, el fons, i fins i tot l'esperit, em recordaren gairebé fil per randa, el missatge final del de Montaigne. Es una narració de Zweig, es a dir, per gaudir llegint. Una llegenda molt precisa i de plè contingut. En ella un gran savi, reconegut pels seus, cercant contínuament la veritat, decideix aïllar-se del seu mon quotidià, trobar-se a si mateix, i deslliurar-se de la responsabilitat d'influir en els altres. Però els seus progressos en aquest sentit, no el permeten en l' esdevenidor, d' ocupar-se de les responsabilitats socials i/o polítiques que l' autoritat del seu país li encomanarà amb total confiança. Acabarà els seus dies gaudint de la seva costosa veritat conquerida, però amb l'oblit del seu poble.

El llibre és principalment, una sequència de situacions que fan reflexionar al protagonista (i al lector) en la seva recerca de la idealitat en l' administració de la justícia i de les relacions entre els homes, un caminar progressiu cercant la veritat. Una veritat, que un cop aconseguida, no apareix desitjada pel seu poble, i ni molt menys aplicada ni aplicable en la seva generalitat.

El protagonista, de nom Virata, és un noble guerrer valent i molt venerat, també pel seu rei. Un dia, el rei és traït pel seu cunyat que volent-se apoderar del tron, aconsegueix emportar-s'en les garces sagrades del llac, símbol de la soberania del seu llinatge des de feia milers d'anys. El traïdor s'havia fet també amb els principals vassalls i comandants del traït rei. Enmig d'aquest panorama desolador, el rei es recordà de Virata i li demanà de capitanejar l'exèrcit contra l'enemic. Aquest sentencià "Ho faré senyor, i no tornaré a casa fins que les flames de la insurrecció hagin quedat sufocades...".

Virata aconsegueix l'objectiu, però per fer-ho, matarà sense adonar-s'en, al seu propi germà. Aquesta mort sacseja Virata, i mentre el rei li vol pagar la gran gesta aconseguida amb regals i poder, Virata ho rebutja argumentant que "Vaig matar al meu germà per a que sabés que qui mata l'home, mata el germà", "Curta resulta una vida en el curs etern de la transmigració, déixa'm viure la meva com un home just". Davant la petició de Virata, el rei el nomenà jutge suprem, ajudant-lo així a dictar "justes" sentències. Transcurreguts sis anys, la seva reputació es percebia inquestionable, el poble l'anomenava "La Font de la Justícia".

Un dia, uns pastors d'una altre tribu es presentaren davant el jutge Virata amb un assasí incumpulsiu per onze vegades, per demanar-li que sentenciés justícia contra qui havia comès aquest tipus de maldats. L'assasí reconeixia els fets, però els mostrava com un acte lògic de la seva conducta sense més explicació. Virata sentencià onze anys de presó i un càstig addicional d'onze vegades l'any en açots. L'assasí preguntarà a Virata on és l'equitat de la sentència? On és la mesura que aplica? has patit mai presó per conèixer de primera mà la naturalesa del càstig que imposes? Ai de l'ignorant que es creu sabedor el que és el dret! -espetà l'assasí- Virata impàvid, reflexionava...

L'endemà i amb tota una nit de reflexió, Virata s'en va a veure el rei. Li demanà que li concedís una lluna de silenci per a que emprengui el camí a la cerca de la veritat, deixant que no li revelés aquest camí ni al rei ni a ningú. El desig expressat era el de actuar sense injustícia i viure sense culpa. El rei acceptà. També se n'anà a casa seva, reuní a dona i fills i els informà del mateix "no em veureu durant una lluna sencera, acomiadem-nos i no em pregunteu res". La família quedà naturalment, atònita.

Virata s'en va anar a la presó on era l'assassí. Li va proposar un tracte, Virata es feia passar pel pres, mentre que l'assassi sortia en llibertat, això durant una lluna.."vull saber a què t'he comdemnat, vull sentir en la meva pròpia carn com mossega l'açot i com passa el temps encadenat a la meva ànima...després de conèixer el que estàs passant, potser canviï el veredicte...". L'assassí acceptà.

Durant els dies següents Virata patí en la pròpia pell els pitjors moments que hauria d'haver passat el pres, si ell fos qui hagués estat allà. Els passà amb dolor però amb coratge, fins que... un dia arribà a dubtar de la paraula de l'assassí. I si ha fugit i ja no torna mai més? Com podia haver confiat en la paraula d'un personatge tant vil?

Transcorregut el temps pactat, qui es presentà a la presó, no fou l'assassí, sino el propi rei. Aquest felicità a Virata pel seu acte de valentia i li proposà un càrrec encara de més confiança a l'hora d'impartir justícia. Virata declinà l'oferiment demanant al rei que el lliurés del càrrec, se sentia incapaç de tornar a pronunciar cap més sentència des del moment en que sé que ningú pot ser jutge de ningú, volia viure la seva vida sense culpa. El rei, mogut pel respecte que sentia per Virata, acceptà.

Virata es passà sis anys llegint els llibres de sabiduría, s'entrenava en el propi recolliment, en la contemplació, en ajudar als altres, en fi, en la recerca de LA veritat. Durant aquest temps un grapat de gent peregrinava a casa seva demanant consells. Ell els repartia alleujat sense el compromís de la imposició.

Una nit, mentre es trobava dormint a casa seva, es despertà del soroll que desprenien els cops que els seus fills que eren davant de la casa,etzibaven a un esclau. Aquest s'havia escapat i ja feia alguns dies que no complia amb la celeritat esperada. Virata aturà els seus fills i manà que deixéssin l'esclau. En una trobada amb ells per parlar de l'assumpte, aquests expresaren el seu descontentament, no entenien la decisió. Què passarà amb els altres esclaus? com es que trenques una norma que fa segles que se segueix com es la submissió de l'esclau al seu amo, i no a la seva pròpia vida? Es més, Qui regarà i farà les feines pròpies de la casa? El missatge era, no toquis aquestes coses pare, perquè també són déu, i si les canvies, arruïnes la nostre casa i el que déu ha mantingut durant tants anys.

Però Virata, anà encara més lluny, ordenà als fills que deixéssin tots els esclaus. Arribat aquest moment, els fills s'encengueren d'incomprensió, i espetaren al pare. Com és que no vulguis incidir en les vides dels esclaus, i vols incidir en les nostres obligant-nos a fer el que no volem? La pregunta féu reaccionar Virata. els donà la raó, el que calia era donar llibertat a tothom, també als fills. Els donà la casa per a que se la repartissin. "el que vol viure sense culpa, no pot tenir part en una casa..", i així anava arribant a un altre esglaó en els seus pensaments. Les dependències espatllen la llibertat, els esclaus, la casa, el contracte matrimonial, etc. empolseguen el treball de trobar-se a un mateix, de viure amb el seu déu. Així, Virata es carregà de l'imprescindible dels seus estris i se n'anà de casa seva a la recerca d'un espai on exercir la seva veritat lliure de culpa, on trobar-se ell mateix.

En un espai al mig del bosc, Virata trobà on refugiar-se. Allà hi construí la seva cabana i hi romangué en plena solitud durant més d'un any. Passat aquest temps, un caçador veié de lluny Virata als voltants de la seva cabana, amb barba blanca i envoltat d'ocells. El caçador, creient-se testimoni d'un miracle hi portà la seva gent a observar-lo, alguns veins el reconegueren, i hi reconegueren paulatinament, la trascendència que per a Virata, i llur sabiduria tenia la seva decisió de recolliment. Fins i tot uns quants dels veins del poble seguiren el seu exemple per tal de deslliurar-se de culpes i conrear així la seva veritat.

Deslliurat ja de la por a trencar la solitud, Virata anà al poblat per demanar ajut per a un home desvalgut que havia trobat al bosc. Caminant entre les cases, llurs habitants, reconeixent-lo, l'ajudaren tot seguit i per allà on passava, càlidament el saludaven, excepte una dona que habitava la darrera casa del poblat. Aquesta intentà evitar Virata, però aquest atònit per la situació volgué acostar-s'hi per aclarir el possible malentès. La dona li explicà que el seu marit deixà la família per anar al bosc a seguir l'exemple de Virata, i que amb aquest acte, la dona i els fills es quedaren sense ingressos per viure, d'aquesta manera anaren morint els fills d'un en un, fins no quedar-ne cap. Virata es quedà de pedra i reflexionà, no podia seguir la seva vida amb aquell record, de manera que anà a veure al rei per demanar-li una ocupació que esent d'utilitat, no el carregués de culpes. El rei accedí i li proporcionà una feina que....serà la ultima de Virata. El millor és llegir què succeí aleshores...

Montaigne - Stefan Zweig

Vaig comprar el llibre atret –apart de la seriositat que em mereix l’editor i l’edició (Jaume Vallcorba, Quaderns Crema i Acantilado)- per les dues personalitats que el composen. De l’Stefan Zweig havia llegit els “moments estel.lars de la humanitat” i em va agradar moltíssim tant la narrativa com l’aproximació a les històries escollides. De Montaigne tant sols havia llegit poques pàgines dels seus assajos extretes d’Internet (a hores d’ara ja tinc el llibre editat per Acantilado -me l'han regalat per Sant Jordi!-), i donat que tenia intenció d’aproximar-me més al personatge em va semblar molt interessant conèixer el que l’un deia de l’altre. El vaig llegir d’una tirada amb un gran interès i un més gran plaer.

I
Zweig exposa que la gran diferència de Montaigne (i pocs altres) amb els altres més grans escriptors de tots els temps, (Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tolstoi), és que el lector de Montaigne està en condicions d’aprofitar tota la riquesa que brolla de Montaigne, només en un moment determinat de l’existència de l'home, mentre que els altres escriptors són accessibles per a totes les èpoques de la vida. Zweig exposa que la història de la humanitat està farcida de grans moments de creació i esperança i a continuació, -i com una llei de la naturalesa- grans desenganys i calamitats molt difícils de suportar i comprendre. Doncs bé, és en aquests moments que l’autor confessa que “Montaigne es converteix amb el meu germà indispensable, el meu amic, la meva empara i el meu consol, doncs que desesperadament semblant és el seu moment al nostre!”, (comparant, agermanades, les calamitats patides per Montaigne en la Guerra Civil Francesa i les patides per Zweig durant la II Guerra Mundial). Com ajuda Montaigne en aquests moments?, doncs cercant fora de la època, fora de la pàtria i creant la pròpia pàtria, creant el propi món, preguntant-se com fugir de les exigències de l’Estat, de l’Església i de la política, com defensar-se sense anar més enllà d’on es vol anar, com preservar la pròpia ànima sense caure en interessos aliens o en irrealitats, es a dir, com seguir essent un mateix davant de tots i de tot.

II
Comença la narració bibliogràfica. El besavi de cognom Eyquem comprant la finca anomenada de Montaigne, el pare portant la família de la burgesia a la noblesa i sobretot, convertint la mansió de Montaigne en un focus d’Humanisme i d’esperit Renaixentista, creant una magnífica biblioteca, convidant a casa grans savis i humanistes, etc. Es en aquest ambient on cal situar el naixement de Montaigne l’any 1533, i és en aquesta narració dels orígens de Montaigne, on hi ha l’anècdota del nom del llinatge de la mare de Montaigne, els Louppes de Villeneuve. Què bo!

IIII
Segueixen les anècdotes interessants (i molt ben narrades) en el tercer capítol. L’arrencament del petit Montaigne de la seva noble casta a la casa dels camperols que cuidaven de la mansió apropant-se així als costums més austers i precaris, i fins als tres anys!. L’aprenentatge del llatí al petit Montaigne com a primer idioma, i ensenyant llatí a tothom que volgués intercanviar paraules amb el petit. El tendre sistema musical engendrat per despertar cada matí al nen sense sobresalts. La disciplina i l’incomprès sistema educatiu al col·legi de Bordeus dels sis als tretze anys. Montaigne, llegint a aquesta edat, les Metamorfosis d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, els drames de Terenci i Plaut en la seva llengua original, el llatí. A partir dels tretze anys, els estudis de Dret fins als vint i a partir d’aquí, Montaigne considera que la seva educació s’ha acabat.

IV
Al 1568 i quan Montaigne comptava 35 anys, mor el seu pare. Això implica a partir d’ara assumir la responsabilitat de l’ Administració de la casa. Se li fa molt costa amunt. En aquest sentit, fragments com “ignoro la diferència entre un tipus de grà i un altre” “no sé quins són els noms de les eines bàsiques de la casa” “no sabia ni que el llevat servia per fer pà”, denoten la situació en que es trobava. Potser per fugir d’aquestes tasques, decideix presentar-se com a candidat per entrar a la Grande Chambre (Gran Cambra) però no li accepten donat que el seu sogre (el Louppes!) n’és el president i un seu cunyat n’és també conseller. Això fa que decideixi deixar la política i també el seu càrrec que tenia fins aleshores de membre de la “Chambre de des Enquetes”. Amb el tomb de Montaigne a la vida privada, descobreix la rodona torre-fortificació de la casa que li servirà d’estudi, on a més d’instalar-hi la biblioteca i el lloc de treball, fa pintar al sostre 54 frases “màximes”. Tres anys més tard, amb 38 anys es retira de gairebé tot el que venia fent i decideix tancar-se a la torre rodona. Vol llegir, pensar, gaudir, ocupar-se i no que el tinguin ocupat.

V
A partir doncs dels 38 anys i fins els 48, Montaigne s’endinsa en el que Zweig anomena la seva dècada creadora. Durant aquests anys, viu gairebé reclós en la torre del castell de la seva propietat. Des d’allí, “veig el meu hort, el meu corral, el meu pati i gairebé la majoria de parts de casa meva”. Gaudeix de la biblioteca “la meva biblioteca es el meu regne i en ella miro de que el meu govern sigui absolut”. Vol llegir i aprendre però només durant el temps que vulgui i només quan hi trobi plaer en fer-ho. “En general escullo els llibres que utilitzen la ciència, no els que hi porten”. Un està disposat a subscriure al cent per cent les opinions del lector Montaigne. En quan als gustos, “la història és una pilota directa a la meva raqueta”, “M’agraden els historiadors o que son molt simples, o molt competents”, “aquells que escriuen biografies em proporcionen l’aliment idoni, doncs valoren més els motius que els esdeveniments, els interessa més el que surt de l’interior que el que passa a fora. Heus aquí perquè abans que qualsevol altre Plutarc es el meu home” La més simple anècdota es per a ell més important que tot un sistema del món. “Ho soc tot menys un escriptor de llibres. La meva tasca consisteix en donar forma a la meva vida. Es el meu unic ofici, la meva única vocació”.

VI
Montaigne no es cansa de lamentar la seva mala memòria. Junt a una certa mandra, veu en ella el seu veritable defecte.. Oblida els llibres que ha llegit, no té memòria per les dates, no recorda els esdeveniments clau de la seva vida... Tot passa per davant d’ell com un riu i no li queda res, ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix... res estable. Però aquesta debilitat de que Montaigne es lamenta és en realitat la seva fortalesa. Aquesta actitud de no quedar-se amb res el porta sempre a anar més lluny. Potser deguem el millor de Montaigne a llur incansable afany de recerca, a la seva plaent curiositat, a la seva mala memòria. Per Montaigne, el plaer és en la recerca, no en la trobada. Els assajos tenen un objecte únic, y es el mateix que el de la seva vida: el jo, o millor la meva essència. Llegeix història, estudia filosofia, i no per a que aquestes disciplines l’instrueixin i el convencin, sino per veure com han actuat altres homes i comparar llur jo amb altres jo’s. La història és el seu gran manual, perquè, com ell diu, es en els actes on es descobreix l’home. Es així com Montaigne cerca dues coses: el jo, i el que hi ha de comú en tots els altres. No es pot alliçonar als homes, sinó guiar-los per a que es busquin a ells mateixos, per a que es vegin com llurs propis ulls. Ni ulleres, ni píndoles.

VII
En tota la obra de Montaigne, assegura Zweig, he trobat una única fórmula, una única afirmació categòrica, sempre repetida: “La cosa més important del món, és saber ser un mateix”. “Podem estimar això o allò, pero no podem casar-nos sino amb nosaltres mateixos” La única por que sent es la por a la mort. Estima tot a la vida “No hi ha res inútil en la naturalesa, ni tant sols la inutilitat. Res existeix a l’univers que no tingui el seu lloc oportú”. L’únic error, l’únic crim es voler tancar la diversitat del món en doctrines i sistemes, apartar a altres homes de la seva pròpia voluntat, del que realment volen, i obligar-los a fer quelcom que no és en ells. Qui pensa lliurement respecta tota llibertat sobre la terra.

VIII
Els anys es tornen més tenebrosos. Arriba la nit de Sant Bertomeu, i amb ella la guerra civil colpeja fins a la seva porta. Enmig d’aquests fets, Montaigne es diu a si mateix, no et preocupis pel món, que no el pots canviar ni millorar, ocupa’t de tu mateix, salva en tu mateix el que calgui salvar, mentre els altres destrueixen, tu construeix, tracta de ser sensat amb tu mateix en mig de tanta bogeria. Però arribat l’any 1580, Montaigne fa 48 anys i ja en fa 10 del seu aïllament del mon, i en reconeix en primer lloc, l’error de que amb l’aïllament arribava al final de la seva vida, i després, que al recloure’s no ha fet sinó canviar una dependència per una altre, la de la política i els negocis per la de la seva torre. Els 10 anys de reclusió creu que l’han immobilitzat, i a ell, no li plau, per caràcter, ni l’immobilisme ni la monotonia. Però el que si s’ha aconseguit és posar en ordre els escrits (que els enviarà a la impremta), la casa, i sobretot, omplir la caixa de diners, diners que li donaran la llibertat per emprendre un llarg viatge. Aquesta serà la seva reacció a l’immobilisme anterior “no sé el que vaig a buscar a l’estranger, però sé molt bé del que fujo de casa”. “Els costums de països estrangers em produeixen plaer, només per la seva diversitat. Cada costum té una raó de ser...” Entre moltes altres coses, Montaigne, ens ensenya també a viatjar. El 22 de juny de 1580 surt de casa, en direcció en primer lloc a París. Allà entregarà personalment al rei Enric III una còpia impresa dels seus escrits, després Austria i Itàlia fins a Roma on assisteix a la missa del Papa i és rebut per ell. Amb tot això, Montaigne que ja havia sortit de casa malalt, passa etapes de precària salut, enmig de les quals, s’assabenta que l’han nomenat alcalde de Burdeus, torna a casa el 30 de novembre del 1581, disset mesos després.

IX
Ara, quan Montaigne creia esgotades les seves possibilitats de servir al poble, quan ja es troba gran i força malalt, ara es cridat, no només pels electors de Burdeus, sino pel mateix rei de França a intermediar en els més alts afers d’Estat. La questió que se li plantejava era la de fer de mediador entre el rei Enric III i el successor hugonot Enric IV de Navarra.L’any 1585, Montaigne marxa de casa seva i de Burdeus durant sis mesos per escapar-se de la pesta que ataca la regió. Al tornar, desposeït ja del càrrec d’Alcalde, torna a fer de mediador entre el rei i el successor, després d’un atac d’aquest a París. Enric de Navarra cerca Montaigne al seu castell per anar cap a París i presentar al rei llurs propostes, la conversió de Enric de Navarra al catolicisme. La resta a les últimes pàgines del llibre...